El llibre per comentar a partir del 6 de gener: L’edat de ferro

L’autor:

John Maxwell Coetzee. Escriptor sud-africà

Va néixer el 9 de febrer de 1940 a Ciutat del Cap en i es va criar a Sud-àfrica i Estats Units. Professor de literatura, crític, traductor i lingüista. La seva obra és una clara al · lusió al món repressiu de l'apartheid abans de l'abolició de la segregació racial i es distingeix per abordar la realitat del seu país en forma ambigua, sense recórrer als clixés habituals del realisme. El 1974 va publicar la seva primera novel · la, Dusklands, a la qual van seguir In the Hearth of the Country (1977), amb la qual va guanyar el CNA, el premi més gran de les lletres sud-africanes. Escriptor de les novel · les de culte com Infància i Desgràcia, entre les seves obres destaquen Al cor del país (1977), Esperant els bàrbars (1980), Vida i època de Michel K (1983), Enemic (1986), Edat de ferro (1990) i El mestre de Petersburg (1994). Guanyador del Booker Price, va obtenir el Premi Nobel de Literatura de 2003.

L’obra: L'edat de ferro

A la Ciutat del Cap, la senyora Curren, professora de clàssiques, s’està morint de càncer. Durant tota la seva vida, s’ha oposat a les mentides i a la brutalitat de l’apartheid, però n’ha viscut al marge. De sobte, es veu obligada a acceptar la ràbia i la insensibilitat que ha provocat aquest sistema. En una llarga carta a la seva filla, que fa temps que ha marxat a Amèrica, la senyora Curren explica els estranys esdeveniments dels seus darrers dies.

A partir del 7 de gener al 16 llegirem els dos primers capítols, i podem anar fent comentaris i a partir del 16 fins al 27 l'acabem

He pensat que seria bo de penjar els poemes en una pagina a part, ja que si els volem llegir serà més fàcil, aquí hi deixarem el que va escollir la Maria i els demés els podem posar com a comentaris.

NON-NON DE NADAL

T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.

Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.

Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.

Joana Raspall

 

Per començar-la a comentar a partir del 26 de novembre, i recordeu per després de festes: L'edat de ferro de J.M. Coetzee

La dona justa de Sándor Márai (Kassa, Hongria, 1900)

Una tarda, en una elegant pastisseria de Budapest, un dona explica a una altra dona com un dia, havent trobar a la cartera del seu marit una cinta lila, es va adonar que al vida d'ell hi havia-i potser hi ha encara- una passió secreta i ardent i com, d'ençà d'aleshores, prova devades de reconquerir-lo. Un vespre, en una cafeteria de la mateixa ciutat, l'home que va ser-ne el marit explica a un altre home com va esperar durant una pila d'anys una dona que era la seva raó de viure i com, havent-se divorciat de la primera esposa, s'hi va casa i a continuació la va perdre per sempre. A trenc d'alba, en una pensió de Roma, aquesta darrera dona explica al seu amant com ella, minyona de comarques, va aconseguir casar-se amb un home ric i com la passió amorosa es pot trobar ràbia, ressentiment i clams de venjança.

Aquest llibre conté tres parts i son una mica llargues, farem una part cada quinze dies. A partir de dilluns vinent dia 26 comencem a comentar-lo.

1a. Part: de la pàgina 9 a la 142

2a. Part: de la 145 a la 282

3a. Part: de la 286 al final, pàgina 413.

L’ÚLTIMA TROBADA

Sándor Márai (Kassa, Hongria, 1900)

Dos homes se citen, després de quaranta-un anys de no veure’s, en un castell al peu dels Carpats, que en temps passats havia acollit soirées elegants i que els anys han convertit en el simple refugi d’un noble. L’un ha passat molt de temps a l’Extrem Orient, i l’altre no s’ha mogut mai de la seva propietat. Però tots dos han viscut esperant aquest retrobament i comparteixen un secret singular.

 
La lectura l'hem de començar la primera setmana d'octubre, i queda distribuïda de la següent manera:

La setmana del 1 al 8 d'octubre, llegirem els 10 primers capítols (unes 70 pàgines).
La setmana del 9 al 16, llegirem els capítols 11, 12, 13 i 14 (unes 65 pàgines).
La setmana del 17 al 24, llegirem els capítols restants: 15, 16, 17, 18, 19 i 20 ( unes 60 pàgines).

La darrera setmana d'octubre podem aprofitar-la per acabar-lo de comentar.

Podeu seguir comentant, hi ha hagut un problema que ja està en vies de solució, encara que no veigueu els comentaris no s'han pas perdut

El dia 29 començem amb Pilar Prim de Narcís Oller


Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna.

Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com La papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906). De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona va especificar.

Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista.

Obra

Pilar Prim
Barcelona: Ilustració Catalana, 1906; 3ª ed. Barcelona: Selecta, 1947; 25ª ed. Selecta-Catalònia, 1997.

Novela de costus del nostre temps. Pilar Prim és la novel.la més madura i més profundament psicològica de Narcís Oller. L'autor hi descriu la vida d'una vídua jove i atractiva que es veu acorralada pels interessos roïns de la seva família egoista, i per salvar-se del naufragi acut als braços d'un home més jove que ella, en un amor ple d'incerteses. Pilar Prim, com diu Manuel de Montoliu en el pròleg a les Obres Completes, -moralment més atrevida que les altres-, ens ofereix un acabat estudi psicològic d'una ànima femenina sotraguejada per un amor que és analitzat al llarg d'un procés paulatí, en etapes d'intensitat creixent, fins a l'obert esclat de la passió continguda. És, sense cap mena de dubte, una de les grans novel.les de la llengua catalana. 


La novel·la la dividirem en tres parts:
primera setmana: els 5 primers capítols
segona setmana:fins a l' 11 inclòs
tercera setmana acabem la novel·la 
 

Carme Riera (Palma, 1948) és narradora, guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de professora universitària. Autora d'una obra rica en referents cultes i populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis. Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra d'Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l'Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa. La Generalitat de Catalunya li concedeix, el 2000, la Creu de Sant Jordi. 

En la lectura d'aquest llibre podem respectar les parts de que consta, a partir de: 

dimarts dia 26 podem començar a comentar la primera part.

segona setmana, la segona part.

tercera setmana fins al final

i arribem al sopar, per acabar-lo de comentar.

Estem llegint "Deixeu estar els nens" de Donna Leon

 

Donna Leon és una escriptora nord-americana nascuda a Nova Jersey el 28 de setembre de 1942. El 1965 va marxar a estudiar a Itàlia (Perusa i Siena). Els anys posteriors els va passar viatjant per Europa i Àsia. Va treballar de guia turística a Roma, de redactora de textos publicitaris a Londres i de professora a diferents escoles nord-americanes d'Europa i Àsia, entre d'altres. Després de dedicar uns anys a la docència, va decidir abandonar-la per dedicar la totalitat del seu temps a les seves dues passions: la literatura i l'òpera.

 Deixeu estar els nens, pertany a la sèrie del comissari Brunetti de Venècia, on resideix actualment l'autora.


primera setmana llegirem fins a la pàgina 95,
segona setmana fins 191
tercera setmana fins al final

Anoteu que la pròxima serà "Dins el darrer blau" de Carme Riera

Carme Riera (Palma, 1948) és narradora, guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de professora universitària. Autora d'una obra rica en referents cultes i populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis. Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra d'Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l'Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa. La Generalitat de Catalunya li concedeix, el 2000, la Creu de Sant Jordi. 

En la lectura d'aquest llibre podem respectar les parts de que consta, a partir de: 

dimarts dia 26 podem començar a comentar la primera part.

segona setmana, la segona part.

tercera setmana fins al final

i arribem al sopar, per acabar-lo de comentar.

Comencem llegint...Aloma

Aloma és una novel·la de Mercè Rodoreda i Gurguí escrita el 1936. Va rebre el premi Crexells el 1937. Rodoreda rebutjà bona part de les seves primeres obres, que considerà de baixa qualitat. De les obres de preguerra només en salvà Aloma, que revisà a consciència l'any 1968.
Aloma és la novel·la psicològica més important de Mercè Rodoreda, en què es tracten les relacions entre un home madur i una dona jove.
Actualment ha sigut representada pel grup teatral Dagoll Dagom en forma de musical (2008).

Aquesta obra la fragmentarem amb tres parts, d’unes 50 pàgines cada una. Per tant la primera setmana llegirem el pròleg, que segons l’edició serà diferent, i fins el capítol V. La segona setmana, del VI fins el capítol XI, i la tercera i última setmana acabarem el llibre

I continuarem amb “Deixeu estar els nens”

Donna Leon és una escriptora nord-americana nascuda a Nova Jersey el 28 de setembre de 1942. El 1965 va marxar a estudiar a Itàlia (Perusa i Siena). Els anys posteriors els va passar viatjant per Europa i Àsia. Va treballar de guia turística a Roma, de redactora de textos publicitaris a Londres i de professora a diferents escoles nord-americanes d'Europa i Àsia, entre d'altres. Després de dedicar uns anys a la docència, va decidir abandonar-la per dedicar la totalitat del seu temps a les seves dues passions: la literatura i l'òpera.

 Deixeu estar els nens, pertany a la sèrie del comissari Brunetti de Venècia, on resideix actualment l'autora.

Entrada dijous a quarts de dotze

L'entrada d'avui no és una entrada com qualsevol altre, avui hi posaré un fragment del “Testament a Praga” de la Teresa Pàmies, que abans d'ahir ens va deixar, així farem un petit homenatge a aquesta escriptora, compromesa políticament i ferma defensora de la dona, I donarem un descans al joc, que ja no desperta l'interés del principi o  potser hem esgotat els llibres que teníem pensats per participar-hi.
Permeteu-me una recomanació:  LLEGIU!. Llegiu molt i així, potser,  més endavant ens retrobarem i compartirem noves lectures i en suggerirem d’altres. Aquesta pausa ha de servir per mirar-nos l'estol de llibres que han sortit al joc i ens han estat recomanats.

Fagment de "Testament a Praga":

Avui, quan penso en aquella dona que fou la meva mare, m’adono que les dones poden ser més valentes i humanes que els homes i que, sense instrucció i tot, com era el cas de la meva mare, tenen la saviesa que potser els dóna llur condició de mares, o sigui: tenen un d’aquest secrets que la natura no descobreix mai, però que posen a flor d’aigua quan fa falta. Dones com la mare podrien governar un poble i dur-lo ben lluny; així considero jo la meva mare després de tants anys d’haver-la perduda.

 

DIUMENGE 11 DE MARÇ A TRES QUARTS D'ONZE DEL MATÍ

El metge ha tornat entrar un moment a l'habitació, seguint el costum d'entrar-hi de tant en tant des que el meu home s'està morint i ell, el metge, defora, a la saleta, amb els parents, espera la mort per rebre-la, ja que la coneix de prop i hi té tractes sovint, i presentar-nos-la als parents i a mi dient-nos aquesta és la mort, sí, ja és arribada. Ha polsat una vegada més el meu home, li ha mig obert els ulls, ha capejat un poc i, excusant-se, m'ha dit que l'acabaven d'enviar a cercar a una altra casa, a una altra urgència i que li hauria de permetre anar-se'n una estoneta, que tornaria tot d'una que pogués, que li sabia greu deixar-me, però...

Què feis, padrí?

Pens, senyora. Jo sempre pens, sempre tenc coses que pensar. És l'únic que em queda a fer, senyora, pensar i tornar a pensar. Pensar en la meva vida que, me cregui, senyora, té molt per pensar. I molt més, encara, per contar! Sobretot una part que és ben segur que vostè no sap perquè mai no m'he atrevit a contar-la-hi. I me cregui que és per contar, senyora.

QUI POT SER L'AUTOR?

Blai Bonet, Antoni Mus, Pau Faner, Miquel Mas Ferrà, Baltasar Porcel....

 

Nova proposta, quan son les dues

De sobte es va sentir exhaust i es va veure incapaç de concentrar-se més. S’assegué a la taula, es fregà el cap enèrgicament i es va fer un massatge als músculs del coll. Però no li serví de res. Ja havia respost la pregunta més important de les darreres setmanes i la tensió del seu cos i de la seva ment havia desaparegut; no podia continuar lluitant contra el cansament. Posà el cap entre els braços i s’adormí sobre la taula.

****

Aleshores va tornar a mirar el canal que desapareixia darrera un revolt del barranc. No era el canal principal, sinó un dels nombrosos canals que alimentaven el principal i per on baixaven els troncs més petits. L’havien construït sobre el llit d’un rierol i l’aigua que hi lliscava brollava d’una font just sota d’on s’esqueia. Va veure les restes d’una resclosa de fusta que havia servit per elevar el nivell de l’aigua fins a l’alçada del canal; ara les fustes eren seques, com la pell d’una serp morta.

Possibles autors, Jean M Auel, Mark Canter, James Redfield,  Herbert G. Wells, John W. Campbell

Hola a tots i a totes. La  mitja dotzena de lectores que  participem activament en el joc d'endevinar obres i autors ens preguntem si potser hauríem de canviar per un altre que interessés a més persones, com el de comentar una obra determinada, per exemple. Per això ens prenem un temps per estudiar possibilitats amb totes vosaltres i, després de setmana santa farem més propostes. Mentrestant, podeu dir-hi la vostra en el blog o posar-vos en  contacte amb la Dolors Aguilar  (telèfon 938800991-606110173 o dolorsaguilar49@gmail.com) per fer-li arribar la vostra opinió i les vostres iniciatives.

 

Fins aviat. 

El darrer repte de febrer. dia 28, a les 15 h.


"No crega que sóc un voyeur pervertit, jo no mire el que fan, només mire com vénen, i el que jo busque ací algunes nits és saber si jo seria capaç de fer-ho, sense ganes i sense plaer, només com un desafiament. Ja que en altres dimensions de la vida no he arribat massa lluny, no voldria morir-me sense saber fins on puc arribar en aquesta. Però és clar que només espiant els altres no ho sabré: d'espiar només trauen profit els espies, que són com uns voyeurs professionals. Mirant no s'aprèn res..."



"Volia tres xeringues d'insulina, va dir la sirena dolçament quan el farmacèutic li va donar a Salvador la capseta d'ampolles ja embolicada amb paper i ell firmà en el llibre de registre. L'home de bata blanca la va mirar amb cara severa, no va dir res, mogué el cap amb un gest de reprovació, com qui es troba davant d'un cas profundament desagradable però no hi pot fer res, i va traure les petites xeringues d'un calaix, tres sobres llargs de plàstic i cel·lofana transparent."



Possibles autors: Joan F.Mira/ Ferran Torrent/ Isabel Clara Simó/ Sebastià Alzamora/ Flàvia Company

NOVA SETMANA: NOU REPTE!! SON DOS QUARTS DE DEU DEL MATI

La matinada els ha trobat desperts. Com un menjar d'agredolç han tastat aquesta alba. La majoria han feinejat tota la nit i han resat. En veu baixíssima, cadascú a ca seva, han entonat salms de lloança i d'agraïment. Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quan pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l'or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d'estam a les faldetes. Han pastat pa i l'han enfornat, han fet pujar les coques. Però en sentir n'Eloi han deixat les agulles, han apagat els focs, han tancat els obradors i s'han mudat amb les millors robes de què disposen per anar a missa.

Els primers ruixats d'octubre -finalment el solpàs havia fet prou efecte encara que amb bastant retard- interromperen un parell de dies l'acabament de la mudança virregnal, que dirigí la marquesa en persona, amb tot l'esment i meticulositat del que fou capaç, sobretot pel que feia a les seves pertinences. Els quadres plens d'avantpassats tristos, que més semblaven haver estat retratats de cos present que no en vida, donat l'aire d'extremunció que exhalaven, foren traslladats a casa de la marquesa, a Ciutat, perquè quasi tots provenien de la seva família....

POSSIBLES AUTORS:

Maria de la Pau Janer, Baltasar Porcel, Martí Gironell, Carme Riera, Alfred Bosch...

A les 10 del matí, i amb les temperatures amunt ....

Suposo que en molts sentits, o com a mínim segons els cànons segons els qual es jutjaven les festes, la celebració del meu aniversari va ser un èxit rotund. Els convidats xerraven pels passadissos amb la beguda a la mà, fumaven a les escales, es recolzaven en les portes. S’asseien on fos: als marbres de la cuina, al vestíbul, fins i tot a la caixa de l’escala. Al jardí del darrere alternaven sota els llums blaus, vermells i verds que titil·laven des dels arbres. Les cares se’ls il·luminaven amb la llum de les torxes de querosè que hi havia repartides per tot arreu.


.................... 


 No sé si va ser una bona baralla. De fet, no crec que jo hi oferís gaire resistència. Com se suposa que havia de lluitar jo? Era el primer cop que pegava a algú. Mai a la vida havia donat un sol cop de puny. El record de la baralla amb l’Assef roman sorprenentment viu en la meva memória: recordo que l’Assef va tornar a engegar el radiocasset abans de posar-se el puny americà. En algun moment, la catifa d’oració que hi havia penjada a la paret, la que tenia un dibuix de la Meca, es va despenjar i em va caure sobre el cap; la pols que se’n va desprendre em va fer esternuda. 




Possibles autors: Patrick Rothfuss, George R.R. Martin, Khaled Hosseini, Nicole Krauss, Beth Webb.

PROPOSTA DEL DISSABTE QUAN PASSEN DEU MINUTS DE LES VUIT DEL VESPRE

La pipa. La pipa cargolada. Com una essa. Tirant avall. Sempre a flor de llavi. La colpejava amb el palmell de la mà. La bufava pel broc. L'ensacava dins de la bossa del tabac. El premia ben fort a la cassoleta. L'encenia. L'encenia i pipava. Pipava amb fruïció fins que tenia el tabac abrandat. Després, se la treia un moment de la boca mentre s'amagava darrere la nuvolada de fum. Sempre que veia el pare, el veia amagat darrere el fum de la pipa. Tret d'aquell dia. Ho va saber de seguida. La pipa reposant al damunt d'una roca cendrosa i humida, envoltada de verdet, li va dir que no el tornaria a veure mai més el pare.

I ella es va quedar allà. Amb una mena de ressentiment que li deixà el cor sec. Es repenjà a la soca de l'arbre que l'aixoplugava mentre l'esquena li va anar lliscant fins que es quedà asseguda a terra. Tot li quedà borrós en aquell món de penombra. Va deixar caure el cap endavant; buscava una llum per aquell abisme que sempre els havia separat. No coneixia el camí de la renúncia, i no el volia conèixer. Però, sense futur, de què serveix el present? Mirà cap els rosers amb les parpelles tenses; no ho va poder evitar, dels ulls vidriosos començaren a rajar-ne llàgrimes. Llavors encara no sabia que serien les últimes.

I ELS POSSIBLES AUTORS:

Sílvia Soler, Maria Barbal, Núria Esponellà, Sílvia Alcàntara, Carme Riera....

NOVA PROPOSTA. Dimarts, 14 de febrer a les 15h.

NOVA PROPOSTA. Dimarts, 14 de febrer a les 15 h.


"Entra al lavabo amb la bossa, es mulla la cara i es torna a pintar. Li fa por mirar-se detingudament. Quan surt, li sembla que els cambrers s'hi fixen i la segueixen fins que seu a la taula. Demana un altre whisky. Ara ja no sent aquests cops sords a dintre el ventre i els primers glops del segon got li fan perdre els contorns de les coses, ..."


"Mentre s'hi acosta mira les bigues enormes de ciment, les grues, les estibes de material ben ordenat, les formigoneres. Hi ha tot de pols com un núvol que no deixa veure bé  els contorns, i se senten de tant en tant crits enèrgics que no pot endevinar d'on vénen. Al peu de l'obra mira cap a un costat i cap a l'altre..."


Possibles autors:  Maria Mercè Roca,  Maria Jaén,  Manuel Baixauli,  Sia Figiel,  Emili Rosales

DISSABTE A LES DOTZE DEL MIGDIA.....

Hi ha el poder de les lletres, el poder de les paraules. Però no és el poder dels amulets i dels conjurs que capgiren la fortuna. No és un joc ni una juguesca. El més gran poder de les paraules i de les lletres és que obren el camí per entendre. I, obert aquest camí, és la voluntat qui hi camina. He viscut per entendre i, un cop entès, per adreçar el rumb de la nau cap el port que em marcava, amb tots els vents i els onatges en contra, sol dalt de la nau, les mans al timó, apariant i recollint les veles, potser per acostar-me a port, potser tan sols perquè la nau no s'estavellés entre les roques o perdés l'ormeig a la tempesta.

El profeta que clama en el desert, que crida la seva certesa que ningú no comparteix, a qui ningú no fa cas, està ben sol. Però encara està més sol aquell a qui com jo, el Papa, tothom fa cas, ha de fer cas, el que ha de decidir, el que ha d'escoltar totes les veus i en totes hi troba una engruna de raó i dubta, però no pot dubtar, perquè el dubte paralitza sempre i ell té l'obligació de fer, d'actuar, com si de tot estigués cert. Al seu voltant, tothom obeeix, perquè tothom confia que ell sap cap on va, per què ho fa, on ens duen les seves decisions. I ell, en la seva soledat absoluta, no pot demostrar que dubta, no pot demostrar que no hi ha sempre certesa, no pot demostrar que de vegades no sap què té a veure la peça que mou amb el desenllaç final de la partida, però és la seva feina moure les peces, intuïció, dubte, atzar, provatura, ja veurem.

I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Vicenç Villatoro, Júlia Navarro, Alfred Bosch, Matilde Asensi, Martí Gironell.

Entrada a 3/4 i 5 de 9 del vespre!!!

L'espia, des del jardí, observa la finestra i la línia de llum que deixen entreveure les cortines. Si hi concentra la mirada, captura les formes del cos que es belluga a l'habitació. Saber-se sola l'hauria hagut de dotar d'una llibertat de moviments semblant a la deixadesa: Un relaxament dels membres, que permeten que se'ls emporti el no fer. Hauria hagut de vinclar l'esquena una mica, mentre s'alcen les espatlles i en queda perfilada la rodonesa. Els cabells a lloure, o trenats de qualsevol manera, haurien hagut de desfer-se en rínxols maldestres.


..............................................


Quan l'avi es va posar malalt, feia temps d'hivern. Queia la plauja un dia rere l'altre, bufaven vents del nord i els mals oratges es filtraven per les retxilleres de la casa. Si una finestra tancava malament, aprofitaven el punt on es mal besava la fusta i s'hi endinsaven. El resultat eren corrents d'aire que ens feien caminar amb el cos ajupit. L'únic recer era la llar de foc de la sala principal, on tots cercàvem aixopluc. La malaltia no es va presentar de sobte, sinó que fou un procés lent.


Possibles autors/autores: Maria Mercè Marçal, Joan Fuster, Emili Teixidor, Maria de la Pau Janer, Rosa Fabregat.....

DIUMENGE A LES DEU DEL VESPRE

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu, generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciable senyora que et va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana, han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes i rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud mútua de les famílies.

Un cop se acudí la idea d'aquest casament, ja no va tornar a meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i aleshores totes les seves forces havien d'anar encaminades a assolir-ho. No li feia res que topés amb dificultats terribles; no l'esverava la por al ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava seguríssima que complia amb el seu deure.

Carles Soldevila, Llorenç Villalonga, Josep M. de Sagarra, Narcís Oller, Joan Sales

Pels volts de les nou del 3 de febrer.... poso aquest text perquè l'autor/a m'agrada.


M'agradava aquell terror que recordava el que trobava en mi quan recorria el conegut itinerari que em portava cap a allò desconegut, on ressonava la gran veu negra que em deia frases cavernoses, "recorda-te'n, sóc jo, sóc jo que visc dintre teu" feia tremolar amb els ulls oberts, l'única certesa que tenia era que la obscuritat que parlava no m'era aliena, si era Déu, volia dir que Déu s'allotjava dintre meu i, si no era Déu, volia dir que jo havia creat allò que no era Déu, fet que m'equiparava a Déu..."



Aquesta mena de diseccions són tan fatigoses com un enamorat detallant a tercers els encisos de la seva benamada, No és que la bellesa literària no existeixi, és que és una experiència tan incomunicable com les gràcies de la Dulcinea a qui no hi és sensible. Cal enamorar-se un mateix o resignar-se a la incomprensió.
Per mi, aquesta descoberta, equivalia a una revolució copernicana.



Qui l'ha escrita?  Amélie Nothomb -  John Berger -  Joan Francesc Mira - Ramon Minoves - Olga Xirinachs

Nova entrada, a quarts de sis de la tarda

De sobte, es destrià de l’esbart de papallones que esmaltaven, a voladúries, els distints grups, una bufonísima miniatura del segle divuitè, modernitzada amb uns tocs de coloret i un alegre miroteig de lluentines al fons de les ninetes. La seguia, a retaló, un senyor fet, alt, carrat d’espatlles, amb tronc de atleta, sota robes ben tallades, i un somriure en els llavis molsuts, coronats per l’accent circumflex d’un bigotet retallat, encara de natural castany fosc.

                                                   ***

El cop certer semblà abatre’s despietadament sobre ell i fer a miques principis fins aleshores tinguts per bàsics, secretes seguretats incommovibles. Una mortificació sorda, sense gallardies de revolta, desinflà el seu innat entonament. Les galtes plenes, terses, d’aspecte sanitós, semblaven allargar-se-li com per virtut d’una sobtada malaltia.

Possibles autores: Mercè Rodoreda, Caterina Albert,  Roser Matheu, Maria Aurelia Capmany, Lluisa Forrellad,

Entrat a les 6 de la tarda

Estava incòmode, se sentia observat, gairebé vigilat. Va mirar de reüll els dos desventurats que tenia al costat, però no eren les seves mirades esporuguides i angoixades les qui li provocaven aquella sensació estranya i inquietant. Va deixar les sangoneres al pot, va tancar la cartera i es va alçar, després d'haver tranquil·litzat la malalta. Va sentir una remor procedent de la paret del fons i en la mitja foscor va veure dos grans ulls negres que l'apuntaven.


.....................


Havia descobert la satisfaccó dels sentits sense compromís ni culpabilitat, amb una dona que no demanava explicacions i no feia retrets. La nostra relació estava basada en la igualtat entre home i dona en l'acte sexual, que tenia per objectiu el gaudi de tots dos. La iniciativa només venia de mi, però ella no sempre estava disponible, tot i que rarament em rebutjava. De vegades no la buscava durant llargs períodes, o anys sencers, altres vegades les relacions eren freqüents. Era una entesa secreta i plàcida, sense implicació emotiva palesa de cap dels dos, això semblava, i tu n'estaves al corrent.


Possibles autores: Sarah Waters, Imma Monsó, Simonetta Agnello, Carol Shields, Maria Mercè Roca...

Anem per un altre, poso a quarts de nou perquè demà fins aquesta hora no podré contestar

De mica en mica, va ser capaç de forjar una explicació. Era un home, de fet, que havia viscut sol durant anys abans que ella no s’hi havia instal•lat. Les necessitats d’ell diferien de les seves. Per ella, tots aquests mesos posteriors a la seva unió eren, encara, un exercici de tolerància del dolor. El desig d’ell, d’altra banda, era feroç, a vegades vorejava la violència. La manera com l’immobilitzava, com li premia els pits, amb quina fúria feia anar els malucs. Era un home. Tots aquells anys sense una dona. El podia culpar de ser de la manera com Déu l’havia creat?
                                                      

                                                   ***

Els primers arbres, els que s’havien salvat la tala per fer llenya, van perdre les fulles, ja grogues i del color del coure. Després van arribar els vents, freds i crus, i van sacsejar tota la ciutat. Van fer caure les últimes fulles i van deixar els arbres com fantasmes retallats contra el marró tènue dels turons. La primera nevada de la temporada va ser lleugera, els flocs encara no havien tocat el terra que ja es dissolien. Les carreteres es van congelar i la neu es va acumular a les teulades i amuntegar a les finestres, emblanquinades per la gebrada. I amb la neu va arribar la canalla amb tot d’estels, estels que una vegada havien regnat al cel hivernal de Kabul i ara semblaven tímids delinqüents travessats pels coets.
 

Qui pot haver escrit aquests aquets paràgrafs?: Betty Mahmoody, Khaled Hosseini, Toni Arbonès, Ahmed Rashid, Reyes Monforte

Hola, sóc la Mercè, ja torno a tenir problemes per entrar. Demà potser es resoldran del tot.
Aposto. És l'Antoni Pladevall i la seva primera novel·la és La lliça bruta, segons Wikipèdia, amb tot, abans va editar Quaderns de Can Garbells -proses breus-.
No crec pas que sigui la primera en connectar, però si fos així,  en aquesta ocasió no posaré pas el text perquè amb els problemes d'entrada que tinc no puc controlar bé. Proposo que ho faci la segona persona que ho endevini, va bé?

PROPOSTA DEL CAP DE SETMANA, A LES DOTZE DEL MIGDIA

És el temps de les granotes, verd que avança entre el verdet caigut de les argelagues i el polsim blanquinós de la flor de les canyes que s'enfilen llot amunt; n'hi ha que salten del marge estant i s'empassen avall, i n'hi ha que neden per damunt de l'aigua, i n'hi ha que paren el sol ben quietes prop d'una mata. És el temps de bombollejar i treure el cossiret estrafet els cap-grossos que foraden el tel tan fi, tan últim, de l'aigua, a grapats, incansables, una i altra vegada per tots els racons de la bassa xarbotada. És el temps de la serpeta fosca o virolada que suara, potser, ha mudat la pell a l'escalf del terrer assolellat, i que, després d'arrapar-se per una de les parets terroses de la bassa, es precipita i fueteja-solc petit que aviat s'esborra- l'aigua verdosa. És el temps de tantes i tantes cuques de noms insabuts, que tentinegen o suren capriciosament per damunt o per fora, i de la bonior constant de molts insectes estranys, i d'unes quantes libèl·lules multicolors, els helicopterets supervisors d'aquest món petit però animat que és la bassa. És temps de vida.

L'emmurriament es va esbravar aviat pel caient mateix del assumpte, i al cap de pocs dies decidiren dir a la iaia que, si tot sortia com tocava, a punta d'hivern la família s'engrandia. La intenció era aquesta, però mai no trobaven el moment d'ennovar-la, temorosos de la seva reacció, que intuïen tirant a excitada i, per tant, contraproduent pel seu delicat estat de salut.

I AQUESTA OBRA LA POT HAVER ESCRIT:

Lluís-Antón Baulenas, Emili Teixidor, Rafael Vallbona, Antoni Pladevall, Joan Agut.

Hola, sóc Mercè Voltas. Estic en procés de reparació de la meva entrada al blog, per això escric en aquest apartat. Pregunto:
L'autora va néixer a Gottenburg?
La traducció en català d'aquesta novel.la comença amb la lletra "L"?

Nova proposta, a un quart de dotze del matí

Aquella visita dels nens, però, la va transportar a un nivell de consciència que estava més enllà del son profund, on hi havia el somni, esfereïdor, clar. Ella era petita i viatjava en un tren. De quatre grapes, s’havia ficat en un racó del vagó, i al seu davant hi seia una dona que mirava d’amagar-se el rostre darrera d’un gran xal negre. Estava ferida, li sagnava el nas i tenia les galtes inflades. Un nen petit dormia als seus braços.                                      
                                      ***

Mai de la vida no s’havia passat tanta estona a la dutxa ni havia utilitzat tant de sabó. Es va posar roba neta, i la que duia la va ficar dins d’una bossa de plàstic i la va llençar a les escombraries. I tremolava. Déu meu com tremolava, les mans i les cames, el cos sencer. Sabia que podia solucionar-ho molt fàcilment, però tot i així, es va ficar al llit i va dir en veu alta: Mai més.

Possibles autores: Camilla Läckberg, Sibilla Aleramo,  Montserrat Roig, Marianne Fredriksson, Maria Aurelia Capmany

Núria, no hem deixa entrar a missatges. només he pogut entrar aquí. Provo:
És una de les novel·les de John Le Carré que té de protagonistael detectiu George Smiley?

SEGONA PROPOSTA DEL 2012, PENJADA A 2/4 DE 9 DEL VESPRE

- Era robust. Un home gros. Rodó. Despentinat. Recordo unes sabates de pell girada. Recordo que em va semblar curiós que un metge anés amb sabates de pell girada, no estic segur per què. Però el record de les sabates perdura. Tenia la bata bruta, però de res en particular. Les sabates de pell girada, la bata bruta, la cara vermella. Era un showman. Si no hagués estat per la bata blanca, hauria pogut passar per un home de teatre.

No hi va haver resposta. Ara caminava per la voravia, per la banda més allunyada de la carretera. Va arribar a una altra cruïlla i es va ficar per un carrer ben il·luminat. Hi havia nois i noies amb les mirades lànguides que seien als portals. Alguns homes amb jaquetes de cuir s'estaven drets a les cantonades, parlant per telèfons mòbils. Va creuar un parell més de carrers i va veure el seu hotel al davant.

... I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Patrick O'Brian, V.S. Naipaul, Kazuo Ishiguro, John le Carré, Wilkie Collins...

Comencem amb força el 2012 ... (gairebé a mitjanit)

Pèro vet aquí que és hivern, i neva, i al voltant del refugi de muntanya fueteja la tempesta. ¿Ets capaç de distingir alguna cosa des de la finestreta de vidres entelats que mira cap a la vall? Jo no. El terbolí nevós crea una mena de calitja espessa i grisa, angoixant. Sí, és clar, t’agradaria disposar d’una visió clara, lluminosa, que sense ni ombra d’error et deixés veure damunt la neu les petjades de cada passa  que has hagut de fer al llarg de la teva vida per arribar fins aquí. I en canvi no pot ser, però al capdavall tant se val, perquè s’està molt bé amb aquesta escalforeta, ¿oi?

................

¿Saps què?, en tota la teva carta, que és tan sincera i que ha trobat la meva comprensió més sincera, hi ha una cosa que no rutlla. Potser et semblarà estrany, o tal vegada insignificant, però és quan em dius que has respost a una sol·licitud d’afecte. O més ben dit, que has respost a una sol·licitud d’amor. Un amor es correspon quan s’està enamorat, estimada, i això és el m’esperava que escriguessis, segons la gran lleialtat que sempre havia caracteritzat la nostra vida. Hauries pogut dir-me (més exactament: m’hauries hagut de dir): ¿Saps què ha passat?, que mentre tu no hi eres m’he enamorat.

Possibles autors: Antoni de Bofarull, Antonio Tabucchi, Federico Moccia, Brigidina Gentile, Erri de Luca