TORNEM A LA LITERATURA CATALANA ....

Proposta publicada cap a 2/4 de 8 del vespre.


En essent demà, es deixondí i va sentir que dormia bé. Mirà l’hora. La claror entrava a l’estança. Es llevà tot seguit, i el segon dia que anà a dir missa, ell mateix va vogar la campana, perquè el masover no hi era. Estirà la corda gruixuda, i un cop tingué embranzida la campana, va deixar-la, i llavors, la corda pujava i baixava, i damunt les lloses del sòl es cargolava i descargolava com una serpent que volgués pessigar el sostre, i feia una remor dins del temple, mentre a fora escampava, per les blavors del cel, la veu xiscladissa i eloqüent que cridava els feligresos.


Dia de festa. Dia d’alegria. Pasqua granada amb tota la delícia de la claror, les aromes de les flors, la tebior de l’aire i la ventura de la collita esperada. Els caramellaires arriben aquell vespre de fer les forades, amb els guanys que han acoblat, amb les cantúries de la nit de Pasqua. Sis colles han sortit.


Possibles autors: Apel·les Mestres, Víctor Català, Josep Roig i Raventós, Carles Soldevila o Marià Vayreda.

una altra història

a dos quarts de cinc

Una tarda, durant la Segona Gerra Mundial, uns anys després d’aquets fets que t’explico ara, en plena festa un oficial es va treure la pistola de l’estoig quan ens estàvem sota les branques d’un auró i la va deixar sobre l’estora de palla per impressionar-me. Recordo que la seva bellesa em va colpir. El metall tenia una lluïssor d’un gris mat, i les seves corbes eren perfectes i llises. La fusta envernissada de la culata tenia unes venes precioses. Però quan vaig pensar en la se vertadera funció mentre escoltava les històries que  em contava l’oficial, vaig deixar de trobar-la bonica i en canvi em va semblar una cosa monstruosa.

 

I tant que no! No puc tolerar la seva presència durant més de mitja hora. Passat aquest temps, no sóc responsable de les coses que dic. Aquest és precisament el motiu pel qual vull que hi siguis tu present! I no em tornis a dir que no depèn de tu aquesta decisió. És un deute que tens amb mi, i ho saps perfectament. De totes maneres, la veritat és... que a mi també m’agradaria passar una estona amb tu...

Possibles autors:Kiharu Nakamura, Huruki Murakami, Jonh Boyne, Artur Golden, Iwasaki Mineko.

AQUESTA PROPOSTA L'HE PENJAT A LES 9 DEL MATI

L'escena següent era la de la mort dels superbiosos gegants que havien volgut acabar amb Zeus i havien mort al seu torn, desmembrats, a mans de Mart, Atenea i Apol·lo. A continuació, Nemrod embogit davant les restes de la seva Torre de Babel; després, Níobe, convertida en pedra per presumir de tenir set fills i set filles davant Latona, que només tenia Apol·lo i Diana. I així continuava el camí: Saül, Aracne, Roboam, Alcmeó, Sennaquerib, Ciros, Holofernes i la ciutat arrasada de Troia, l'últim exemple de supèrbia castigada.

Vam estar molt febles durant una setmana. Els homes que ens cuidaven s'esforçaven per fer-nos beure molt líquid i menjar unes farinetes que tenien gust de puré de verdures. Tot i així, ens va costar bastant recuperar-nos d'aquella pèrdua salvatge de sang. Els meus períodes d'inconsciència eren prolongats i recordo haver viscut deliris llargs i al·lucinacions estranyes on les coses més absurdes eren lògiques i possibles. Quan els homes ens donaven menjar o beguda, obria lleugerament els ulls i veia un sostre de canyes a través de les quals es filtraven els raigs de sol. No estava segura de si aquella imatge era real o formava part dels meus desvariejos però, en qualsevol cas, com que jo no era jo, tant me feia.

POSSIBLES AUTORS:

Dan Brown, Júlia Navarro, Paul Sussman, Thomas Gifford, Matilde Asensi.

D'amagatotis! (a 1/4 de dues del migdia)

Despenja l’hàbit, es vesteix amb una esgarrapada, però a l’acte s’adona que se l’ha posat a sobre de la camisa de nit. Bufa contrariat, s’ho treu tot junt, estira la camisa desadherint-la del revers de l’altra roba i la llança a l’aire de qualsevol manera. Un arc de llumenetes daurades segueix la trajectòria de la peça blanca fent espetecs fins que cau al llit del costat. El novici se senya meravellat per aquest fenomen inexplicable que es produeix en algunes vestidures d’algunes persones algunes vegades.

...................

Té vuit llibres oberts sobre la taula de la infermeria, però cap no explica com guarir un home enyorat d’un altre home.

La primera i última vegada que va parlar del tema amb el mestre va ser l’endemà del dia en què li havia entregat el document d’autoacusació. El noi s’esperava la pregunta, duia la resposta assajada. Sí, mestre, vaig presentar el document al bisbat; actuaran sense demora. De què hauria servit dir-li la veritat? No, mestre, no vaig presentar el document al bisbat, el vaig destruir. Destruir, m’enteneu? El prior diu que les febrades us han trastocat, que us esteu imaginant bestieses. Vós, enamorat? Au, a dormir una estona.

Possibles autors/es: Maria Carme Roca, Umberto Eco, Bea Cabezas, Maria Dolors Farrés, Reyes Calderón.

A VEURE SI AQUEST SERÀ DELS DIFÍCILS...


"-No us distragueu. Qui més, qui més? -l'impel·leix, la veu pastosa.
La mirada li descobreix, de cop i volta, tots els detalls: homuncles indecisos i estranys que no havia vist mai, dames llastimeres que de segur han acudit a tafanejar, possibles malfactors, rostres agraris de sécs profunds, ombres estupiditzades que se li esmunyen per entre la munió, caps que s'entaforen en el gavany, aparences, fingiments, besllums.


La figura en aquells moments s'acotxa, traça uns dibuixos al terra sorrenc amb una branca, després s'alça, camina i s'atura sense motiu. En algun moment fa l'efecte que parli amb un interlocutor invisible. Alça el cap i mira el cel. Una ramiola d'aire li despentina els cabells. Ell s'escup a la mà i se'ls allisa. A la fi s'asseu a terra i sembla que mediti sense moure un múscul durant força estona.



Possibles autors:  Joan F. Mira / Hermann Hesse/ Màrius Blàvia/ James Joyce/ Thomas Mann.

I ARA SORTIM DEL NOSTRE PAÍS...

Pel pati, voltaven sempre els mateixos ànecs negres d'ulls encerclats de roig, i les gallines de Guinea, damunt les quals semblava haver caigut una pluja de perles blanques. Al sostre de l'establa, els esplèndids paons d'ales irisades cridaven amb veu felina. El vell patró estimava tota mena d'ocells, i àdhuc tenia en el pati una grua, ferida de la cacera. Al novembre la grua trencava el cor amb els seus crits angoixosos, que es propagaven com una vibració de coure sonor quan baixava del cel la crida de les grues lliures que es disposaven a emigrar. No podia volar, perquè tenia una ala trencada just a l'articulació, però el pobre ocell, amb el cap baix, intentava, tanmateix, d'alçar-se, sense aconseguir-ho. El general es divertia mirant-la per la finestra; i obria la boca, grossa sota el bigoti espès, per a fer grans riallades, que s'extraviaven com trèmuls núvols de fum de tabac en el gran saló desert.

No vaig pas aconseguir de menar a bon terme la meva maniobra. Em contorbà la mestressa de la casa, que la cridà des de l'extrem del corredor (ho vaig sentir perfectament) demanant-li diners per un préstec. Ella refusà dient que no tenia diners, i en tenia, jo ho sabia certament. Vaig imaginar-me la seva cara i els seus ulls color d'avellana mentre la sentia mentir amb veu sincera. Em passà el desig de parlar d'amor.

I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Fiodor Dostoievski, Alexander Solschenizyn, Mikhaïl Xólokhov; Antón Chejov; Lev Tolstoi........

I encara una altra ...

L’esperaríem vora el mar i la veuríem aparèixer entre el mar i les cases i la línia de la terra i els monticles veïns, entre els banys familiars i les petites botigues, entre les pagesies i les tartanes, entre els treballs i les cultures, entre els xiprers i els tarongers, entre les colles de dones que conversen i de nens que juguen i d’homes que es reposen fumant, amb la vista fita a l’horitzó. La veuríem aparèixer al mig de totes aquestes coses humils, harmonioses i essencials, tan parenta d’elles, tant lligada a elles, tan fidel a llur llei de simplicitat i de silenci, humil, harmoniosa, essencial com elles. La veuríem aparèixer i, en lloc de produir-se en nosaltres un terratrèmol, sentiríem que una pau divina inundava el nostre pit.

..............

Una vegada, jo vaig veure a la plaça d’Urquinaona un d’aquests éssers que escriuen anònims: i jo sabia per un atzar que ell es donava a aquesta feina vil. Era un home de mitjana estatura, amb una cara desllustrada i una barba negra, ja blanquejant als costats. Caminava una mica balb, com els qui són amenaçats de terribles malalties nervioses. Vaig fixar-me que al mig de la seva cadena de rellotges penjava un medalló rodó, amb una miniatura il·luminada: però aquesta miniatura era la fotografia d’una cupletista popular. Tal vegada aquell home no havia pogut posar al seu medalló el retrat de ningú més. El vaig veure com avançava fins a la Casa dels Correus, amb la seva passa insegura. Es va treure una carta petita de la revolvera de les calces; la gità a la bústia precipitadament. La seva mà va fer aleshores un gest estrany: s’apropà a la boca per on havia desaparegut la petita carta, com per prendre-la altre cop. Després amagà resoludament la mà a la butxaca. I l’home entrà en un estanc pròxim, per comprar i encendre un cigar.

Possibles autors:  Josep Pla, Joaquín Torres García, María Laffitte, Eugeni d’Ors, Gaietà Soler.

TORNEM A CASA...

Sóc vella, ho dic, veus?, i no és amarg. Però, com és difícil d'arribar no sols a dir-ho, sinó només a acceptar-ne el fet! De primer ho endevines, ho perceps en la consciència dels altres, a través de símptomes: atencions que et semblen exagerades..., al·lusions discretes, a vegades al·lusions involuntàries i és quan més afecten, perquè demostren com s'ha arrelat a la consciència de l'altre el convenciment de la meva vellesa. Al principi rebutjava les atencions, tant les considerava innecessàries (jo no era una vella desvalguda, què es creien!), feia el sord a les al·lusions, no admetia que es referissin a mi, molt menys si eren clares, que em deixaven sorpresa, astorada. Ara no. Ara ja ho sé, que sóc vella. Accepto amb joia la vellesa, aquesta part de la vida.


.............


Havia viscut amb el pare, havia tingut pare, un temps, devia haver estat feliç amb el pare, però no se'n recorda. Fins on aariba la seva memòria, sempre fou la vida sense pare, amb la mare que s'ocupava d'ella amb aire greu com qui compleix un ritual seriós, que fins quan somreia, o reia, tenia l'aire greu, encarcarat, i amb l'àvia de les carícies tendres, que tampoc no n'hi parlava gaire, del pare, i era el seu fill!, potser per alló del conveni, de l'odiós conveni. Tot això passa confusament i barrejat pels seus pensaments mentre les hores de la nit cominen en la foscor feixugues. L'odiós conveni...! Un nou esclat de furibunds sanglots, que l'àvia sent des de la seva cambra -ha deixat la porta oberta per poder sentir els sorolls- i l'adoloreixen, l'àvia, però l'alleugen de l'angoixa del silenci.


L'AUTOR/AUTORA ÉS: MARIA BARBAL, AGUSTÍ BARTRA, DOLORS MONSERDÀ, JOSEP PLA, ANNA MURIÀ, CARME RIERA, ISABEL-CLARA SIMÓ, MERCÈ RODOREDA, MARIÀ MANENT, AURORA BERTRANA, M. ANTÒNIA SALVÀ...

Ai les persones!

“Les persones diuen unes coses ben estranyes”, va pensar el noi. “De vegades és millor estar en companyia de les ovelles, que són tan callades i només es preocupen de buscar aigua i aliment. O encara millor: en companyia de llibres, que ens expliquen unes històries increïbles, sempre que les vulguem escoltar. Però quan parlem amb persones, ens surten amb cada una que ens quedem sense saber com continuar la conversa”.

.........

“Cada moment de recerca és un moment d’encontre”, va dir el noi al seu cor. “Mentre buscava el tresor, tots els dies van ser lluminosos, perquè sabia que cada hora formava part del somni de trobar. Pel camí, mentre buscava el tresor, vaig descobrir coses que mai no m’hauria imaginat que arribaria a saber, si no hagués tingut el valor d’emprendre coses impossibles per als pastors”. Aleshores, el seu cor va romandre en silenci durant tota una tarda.

............

Possibles autors: Dan Brown, Vicens Pagès, Antoine de Saint-Exupéry, Paulo Coelho, Jorge Bucay

LA PROPOSTA NÚMERO......

Tenia l'estómac que li anava amunt i avall i la vana esperança que s'equivocarien de camí o que canvierien de parer. Enmig de tot plegat, els seus pensaments no van poder evitar anar-se'n cap a la seva mare, altre cop a l'estació, esperant per tornar a marxar. Tremolant. Abrigant-se amb aquell abric inservible. Devia estar mossegant-se les ungles, esperant el tren. L'andana seria llarga i incòmoda: una llenca de ciment fred. Durant el viatge de tornada faria un cop d'ull al lloc aproximat on van enterrar el seu fill? O dormiria massa profundament?


.....


Jo et conec, vaig pensar.
Hi havia un tren i un nen que tossia. Hi havia neu i una nena consternada.
Has crescut, vaig pensar, però et reconec.
Ella no va recular ni em va plantar cara, però sé que alguna cosa li deia que jo era allà. Podia ensumar el meu alè? Sentia el maleït bategar circular del meu cor, com el criminal que és, revoltant-se dins el meu pit mortal? No ho sé, però em coneixia; em va mirar a la cara i no va apartar la mirada.
Mentre el cel avançava cap a la llum dibuixant-se amb traços de carbonet, totes dues vam continuar. Totes dues vam observar i vam veure com el nen agafava altre cop la caixa d'eines, furgava entre marcs de fotos i finalment en treia un ninotet groc de peluix.



Els possibles autots: Laurent Graff, Lucien Badjoko, Paul Auster, Markus Zusak, Jean-Claude Carrière, Günter Grass, Hermann Hesse.....