El darrer repte de febrer. dia 28, a les 15 h.


"No crega que sóc un voyeur pervertit, jo no mire el que fan, només mire com vénen, i el que jo busque ací algunes nits és saber si jo seria capaç de fer-ho, sense ganes i sense plaer, només com un desafiament. Ja que en altres dimensions de la vida no he arribat massa lluny, no voldria morir-me sense saber fins on puc arribar en aquesta. Però és clar que només espiant els altres no ho sabré: d'espiar només trauen profit els espies, que són com uns voyeurs professionals. Mirant no s'aprèn res..."



"Volia tres xeringues d'insulina, va dir la sirena dolçament quan el farmacèutic li va donar a Salvador la capseta d'ampolles ja embolicada amb paper i ell firmà en el llibre de registre. L'home de bata blanca la va mirar amb cara severa, no va dir res, mogué el cap amb un gest de reprovació, com qui es troba davant d'un cas profundament desagradable però no hi pot fer res, i va traure les petites xeringues d'un calaix, tres sobres llargs de plàstic i cel·lofana transparent."



Possibles autors: Joan F.Mira/ Ferran Torrent/ Isabel Clara Simó/ Sebastià Alzamora/ Flàvia Company

NOVA SETMANA: NOU REPTE!! SON DOS QUARTS DE DEU DEL MATI

La matinada els ha trobat desperts. Com un menjar d'agredolç han tastat aquesta alba. La majoria han feinejat tota la nit i han resat. En veu baixíssima, cadascú a ca seva, han entonat salms de lloança i d'agraïment. Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quan pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l'or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d'estam a les faldetes. Han pastat pa i l'han enfornat, han fet pujar les coques. Però en sentir n'Eloi han deixat les agulles, han apagat els focs, han tancat els obradors i s'han mudat amb les millors robes de què disposen per anar a missa.

Els primers ruixats d'octubre -finalment el solpàs havia fet prou efecte encara que amb bastant retard- interromperen un parell de dies l'acabament de la mudança virregnal, que dirigí la marquesa en persona, amb tot l'esment i meticulositat del que fou capaç, sobretot pel que feia a les seves pertinences. Els quadres plens d'avantpassats tristos, que més semblaven haver estat retratats de cos present que no en vida, donat l'aire d'extremunció que exhalaven, foren traslladats a casa de la marquesa, a Ciutat, perquè quasi tots provenien de la seva família....

POSSIBLES AUTORS:

Maria de la Pau Janer, Baltasar Porcel, Martí Gironell, Carme Riera, Alfred Bosch...

A les 10 del matí, i amb les temperatures amunt ....

Suposo que en molts sentits, o com a mínim segons els cànons segons els qual es jutjaven les festes, la celebració del meu aniversari va ser un èxit rotund. Els convidats xerraven pels passadissos amb la beguda a la mà, fumaven a les escales, es recolzaven en les portes. S’asseien on fos: als marbres de la cuina, al vestíbul, fins i tot a la caixa de l’escala. Al jardí del darrere alternaven sota els llums blaus, vermells i verds que titil·laven des dels arbres. Les cares se’ls il·luminaven amb la llum de les torxes de querosè que hi havia repartides per tot arreu.


.................... 


 No sé si va ser una bona baralla. De fet, no crec que jo hi oferís gaire resistència. Com se suposa que havia de lluitar jo? Era el primer cop que pegava a algú. Mai a la vida havia donat un sol cop de puny. El record de la baralla amb l’Assef roman sorprenentment viu en la meva memória: recordo que l’Assef va tornar a engegar el radiocasset abans de posar-se el puny americà. En algun moment, la catifa d’oració que hi havia penjada a la paret, la que tenia un dibuix de la Meca, es va despenjar i em va caure sobre el cap; la pols que se’n va desprendre em va fer esternuda. 




Possibles autors: Patrick Rothfuss, George R.R. Martin, Khaled Hosseini, Nicole Krauss, Beth Webb.

PROPOSTA DEL DISSABTE QUAN PASSEN DEU MINUTS DE LES VUIT DEL VESPRE

La pipa. La pipa cargolada. Com una essa. Tirant avall. Sempre a flor de llavi. La colpejava amb el palmell de la mà. La bufava pel broc. L'ensacava dins de la bossa del tabac. El premia ben fort a la cassoleta. L'encenia. L'encenia i pipava. Pipava amb fruïció fins que tenia el tabac abrandat. Després, se la treia un moment de la boca mentre s'amagava darrere la nuvolada de fum. Sempre que veia el pare, el veia amagat darrere el fum de la pipa. Tret d'aquell dia. Ho va saber de seguida. La pipa reposant al damunt d'una roca cendrosa i humida, envoltada de verdet, li va dir que no el tornaria a veure mai més el pare.

I ella es va quedar allà. Amb una mena de ressentiment que li deixà el cor sec. Es repenjà a la soca de l'arbre que l'aixoplugava mentre l'esquena li va anar lliscant fins que es quedà asseguda a terra. Tot li quedà borrós en aquell món de penombra. Va deixar caure el cap endavant; buscava una llum per aquell abisme que sempre els havia separat. No coneixia el camí de la renúncia, i no el volia conèixer. Però, sense futur, de què serveix el present? Mirà cap els rosers amb les parpelles tenses; no ho va poder evitar, dels ulls vidriosos començaren a rajar-ne llàgrimes. Llavors encara no sabia que serien les últimes.

I ELS POSSIBLES AUTORS:

Sílvia Soler, Maria Barbal, Núria Esponellà, Sílvia Alcàntara, Carme Riera....

NOVA PROPOSTA. Dimarts, 14 de febrer a les 15h.

NOVA PROPOSTA. Dimarts, 14 de febrer a les 15 h.


"Entra al lavabo amb la bossa, es mulla la cara i es torna a pintar. Li fa por mirar-se detingudament. Quan surt, li sembla que els cambrers s'hi fixen i la segueixen fins que seu a la taula. Demana un altre whisky. Ara ja no sent aquests cops sords a dintre el ventre i els primers glops del segon got li fan perdre els contorns de les coses, ..."


"Mentre s'hi acosta mira les bigues enormes de ciment, les grues, les estibes de material ben ordenat, les formigoneres. Hi ha tot de pols com un núvol que no deixa veure bé  els contorns, i se senten de tant en tant crits enèrgics que no pot endevinar d'on vénen. Al peu de l'obra mira cap a un costat i cap a l'altre..."


Possibles autors:  Maria Mercè Roca,  Maria Jaén,  Manuel Baixauli,  Sia Figiel,  Emili Rosales

DISSABTE A LES DOTZE DEL MIGDIA.....

Hi ha el poder de les lletres, el poder de les paraules. Però no és el poder dels amulets i dels conjurs que capgiren la fortuna. No és un joc ni una juguesca. El més gran poder de les paraules i de les lletres és que obren el camí per entendre. I, obert aquest camí, és la voluntat qui hi camina. He viscut per entendre i, un cop entès, per adreçar el rumb de la nau cap el port que em marcava, amb tots els vents i els onatges en contra, sol dalt de la nau, les mans al timó, apariant i recollint les veles, potser per acostar-me a port, potser tan sols perquè la nau no s'estavellés entre les roques o perdés l'ormeig a la tempesta.

El profeta que clama en el desert, que crida la seva certesa que ningú no comparteix, a qui ningú no fa cas, està ben sol. Però encara està més sol aquell a qui com jo, el Papa, tothom fa cas, ha de fer cas, el que ha de decidir, el que ha d'escoltar totes les veus i en totes hi troba una engruna de raó i dubta, però no pot dubtar, perquè el dubte paralitza sempre i ell té l'obligació de fer, d'actuar, com si de tot estigués cert. Al seu voltant, tothom obeeix, perquè tothom confia que ell sap cap on va, per què ho fa, on ens duen les seves decisions. I ell, en la seva soledat absoluta, no pot demostrar que dubta, no pot demostrar que no hi ha sempre certesa, no pot demostrar que de vegades no sap què té a veure la peça que mou amb el desenllaç final de la partida, però és la seva feina moure les peces, intuïció, dubte, atzar, provatura, ja veurem.

I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Vicenç Villatoro, Júlia Navarro, Alfred Bosch, Matilde Asensi, Martí Gironell.

Entrada a 3/4 i 5 de 9 del vespre!!!

L'espia, des del jardí, observa la finestra i la línia de llum que deixen entreveure les cortines. Si hi concentra la mirada, captura les formes del cos que es belluga a l'habitació. Saber-se sola l'hauria hagut de dotar d'una llibertat de moviments semblant a la deixadesa: Un relaxament dels membres, que permeten que se'ls emporti el no fer. Hauria hagut de vinclar l'esquena una mica, mentre s'alcen les espatlles i en queda perfilada la rodonesa. Els cabells a lloure, o trenats de qualsevol manera, haurien hagut de desfer-se en rínxols maldestres.


..............................................


Quan l'avi es va posar malalt, feia temps d'hivern. Queia la plauja un dia rere l'altre, bufaven vents del nord i els mals oratges es filtraven per les retxilleres de la casa. Si una finestra tancava malament, aprofitaven el punt on es mal besava la fusta i s'hi endinsaven. El resultat eren corrents d'aire que ens feien caminar amb el cos ajupit. L'únic recer era la llar de foc de la sala principal, on tots cercàvem aixopluc. La malaltia no es va presentar de sobte, sinó que fou un procés lent.


Possibles autors/autores: Maria Mercè Marçal, Joan Fuster, Emili Teixidor, Maria de la Pau Janer, Rosa Fabregat.....

DIUMENGE A LES DEU DEL VESPRE

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu, generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciable senyora que et va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana, han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes i rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud mútua de les famílies.

Un cop se acudí la idea d'aquest casament, ja no va tornar a meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i aleshores totes les seves forces havien d'anar encaminades a assolir-ho. No li feia res que topés amb dificultats terribles; no l'esverava la por al ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava seguríssima que complia amb el seu deure.

Carles Soldevila, Llorenç Villalonga, Josep M. de Sagarra, Narcís Oller, Joan Sales

Pels volts de les nou del 3 de febrer.... poso aquest text perquè l'autor/a m'agrada.


M'agradava aquell terror que recordava el que trobava en mi quan recorria el conegut itinerari que em portava cap a allò desconegut, on ressonava la gran veu negra que em deia frases cavernoses, "recorda-te'n, sóc jo, sóc jo que visc dintre teu" feia tremolar amb els ulls oberts, l'única certesa que tenia era que la obscuritat que parlava no m'era aliena, si era Déu, volia dir que Déu s'allotjava dintre meu i, si no era Déu, volia dir que jo havia creat allò que no era Déu, fet que m'equiparava a Déu..."



Aquesta mena de diseccions són tan fatigoses com un enamorat detallant a tercers els encisos de la seva benamada, No és que la bellesa literària no existeixi, és que és una experiència tan incomunicable com les gràcies de la Dulcinea a qui no hi és sensible. Cal enamorar-se un mateix o resignar-se a la incomprensió.
Per mi, aquesta descoberta, equivalia a una revolució copernicana.



Qui l'ha escrita?  Amélie Nothomb -  John Berger -  Joan Francesc Mira - Ramon Minoves - Olga Xirinachs