Rutes literàries

Ruta literària El Born 

Passa un quart d’hora de les 11 del matí. Som davant de l’Antic Mercat del Born, ara reconvertit en Museu i en el Born Centre Cultural. A dins, hi ha els jaciments que reconstrueixen la Barcelona del segle XVIII i a fora encara queda un record d’allò que va ser l’estiu: un sol lluent que daura la pell de gent que seu a les terrassetes i que consumeix un dels darrers beures a l’aire lliure, abans que el fred de la tardor aparegui matusserament. El barri de Ribera ens acull, amb les pancartes que reclamen un espai digne per a tothom, amb les cases de paret de pedra antiga, amb els ressons de les veus de L’auca del senyor Esteve, que Maria Nunes, llegeix, davant l’escenari que va inspirar aquesta novel·la modernista. “Però lo que havia canviat més, amb els anys d’Estevet a Esteve i d’Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona. En aquell barri de Ribera hi havia hagut un daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia”. Una Barcelona canviant, un barri reformat, un reflex del pas del temps. Els colors del born, la pàtina de bellesa antiga, alguns nens –fills de nouvinguts- riallers, amb bicicletes per les places, els turistes dins les botigues o asseguts amb el te, el gelat o la cervesa freda.

Deixem enrere el passeig de Picasso –antic passeig de l’Esplanada- i ens encaminem cap al carrer del Comerç, abandonant els fragments de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol i els escenaris de La dona a la finestrade Vicenç Villatoro. Entrem a l’antic convent de Sant Agustí i els versos de Josep Maria de Sagarra ressonen: “que si aixeca la força i el punyal/ i l’ungla de les bèsties s’encomana,/ a la campana no li fa cap mal, / perquè el so de la campana és immortal, / i encara sona la campana”. Ens sembla sentir, encara, la veu de Montserrat Carulla recitant el poema en un Camp Nou ple a vessar, al Concert per la Llibertat, recordant la Campana de Sant Honorat. Aquella campana que va tocar a sometent el 1714 i que després va ser fosa, a mans dels espanyols, perquè es tractava d’un símbol de la resistència catalanista.

Les passes ens porten cap al carrer dels Carders i resseguim el carreró de Jaume Giralt, on va néixer el poeta Joan Maragall. Prosseguim avançant cap a la capella Marcús, mentre Maria Nunes ens llegeix un fragment de Les històries naturals de Joan Perucho. Els carrerons amb noms gremials ens van guiant cap a la plaça La Puntual, fins que arribem al carrer de la Pincesa número 37, edifici on va néixer Santiago Rusiñol, prop del Museu Picasso. Ens aturem al número 20 del carrer Montcada, on es troba el Palau Dalmases, i que a la Barcelona del 1700 acollia l’Acadèmia dels Desconfiats: punt de reunió d’erudits i amants de la literatura -entre els quals hi havia Pau Ignasi de Dalmases- que promovia l’estudi de la llengua, la poesia i la història catalanes. La primera edició de les obres del Rector de Vallfogona va ser publicada l’any 1703 per aquesta acadèmia, que es feia dir així pel seu esperit crític i perquè el seu lema era tutta, qui diffidens (segura, perquè desconfia). Més endavant aquella institució va donar pas a l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, l’any 1729.

El carrer de les Mosques ens serveix per a llegir un tast de Senyoria de Jaume Cabré, fins que arribem a Santa Maria del Mar i ens endinsem en les pàgines de La felicitat de Lluís-Anton Baulenas. Montserrat Roig recorda a Ramona, adéu les olors dels carrerons del born. “Allí la barreja d’olor de mar, de quitrà, amb els fregits de peix que sortia de les tavernes, els feia imaginar que eren uns amants que vivien al port de Marsella”. I en aquell entorn també visualitzem el plor del protagonista de Maletes perdudes de Jordi Puntí, que neix al Born i udola entre les caixes de peix del Mercat, a les sis del matí.

Un barri feiner, incansable, ple de comerços i d’història, de carrerons que guarden poemes a cada racó, d’ànimes de poetes i escriptors que hi han viscut i s’hi han inspirat, i de melodies del passat i del present, recobertes pel cristall brillant de la literatura.

Laura Basaña

En Xavier ens ha passat l'adreça on podem veure les fotos de la ruta literària pel Born, és aquesta:
 

https://plus.google.com/photos/114236210723896083079/albums/5950274641495638753?authkey=CJuT_-uZtfWm0gE

Ruta Literària Mercè Rodoreda (8 de Maig de 201

1)

Fent "clik" a la foto accedireu a l'àlbum complert.

“Voldria que tots els que llegissin la meva novel-la participessin en la meva emoció. Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut hi continua tenint n’hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel-la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans.”

Pròleg de “La plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda.

RUTA LITERÀRIA – MERCÈ RODOREDA

El diumenge dia 8 de maig ens trobàrem la colla de lectors amb la Maria Nunes (la nostra Cicerone), a la cruïlla dels carrers Balmes amb Pàdua (Barri Sant Gervasi).

Aquí va començar la nostra intromissió en el món de la Mercè Rodoreda (nena) i de la Colometa de “La plaça del Diamant”.

Teníem en un costat el carrer Manel Angelon (antigament Sant Antoni), on hi nasqué i hi visqué Mercè Rodoreda, a casa de l’avi matern. Just a l’altra banda, el Turó de Monterols (antigua propietat del marquès de Can Brusi, Diari de Barcelona). Des de casa seva, Mercè Rodoreda, podia sentir el cant dels rossinyols, els crits dels paons i veure la vegetació abundant i alhora abandonada del Parc. Va idealitzar aquest jardí fins a tal punt, que s’hi va inspirar, per descriure el jardí dels Valldaura a “Mirall Trencat”.

Seguidament arribem al Barri de Gràcia, i per començar anem a la Rambla del Prat, on actualment, hi ha una perfumeria, on abans hi havia una graneria propietat d’uns familiars de la família Rodoreda i que va servir de pauta per descriure la botiga del adroguer (segon marit de la Colometa), i veure el petit jardí, al darrera de la casa.... i continuàrem cap el Mercat de la Llibertat, on la M. Rodoreda hi anava a comprar de petita, acompanyant una veïna.

Al carrer Ros de Olano cantonada amb el carrer Gran de Gràcia, on ara hi ha una entitat bancària, hi havia el cine SMART, també citat en la novel·la, i on la senyora Enriqueta hi venia xufles i castanyes (segons l’época de l’any) i li feia de consellera. Cal observar que als anys 30 i 40, a Gràcia hi havia 17 cinemes!!!).

I sortint del cinema, cap a la pastisseria, al Torrent de l’Olla amb Travessera de Gràcia. Podia ben ser aquella pastisseria on treballava la Natàlia abans de ser la Colometa...

I cap el Mercat de l’Abaceria (antigament Santa Isabel), on la Colometa anava a comprar.

Fent un incís en el món de la M. Rodoreda, en el carrer Torrijos, i com a curiositat, varem poder veure una vaqueria (ja tancada i tapiada) on, fa relativament poc, encara hi havia vaques i s’hi despatxava llet.

Tornant a la Colometa, varem anar cap a la plaça de la Virreina, on hi ha l’església de Sant Joan, on es va casar amb en Quimet.

En el carrer Encarnació encara hi podem trobar dues torres “de senyors”, on la Colometa hi odia haver treballat netejant, un cop ja casada. I també, on va ser plenament conscient de com el seu home, en Quimet, li havia anul·lat totalment la personalitat.

I arribem al “cor” de la nostra ruta literària: la plaça del Diamant, allà on comença la novel-la. Explica la M. Rodoreda que, quan tenia 14 o 15 anys, es delia per ballar, cosa que els seus pares li tenien prohibit. Durant el transcurs d’una Festa Major a Gràcia, passejant amb el seu pare, varen passar per la plaça del Diamant, que hi havia un embalat i hi tocaven els músics. S’hi va delir tant! que ho conservà a la memòria per sempre més....

Al cinema Verdi, la Colometa, hi podia haver anat a netejar dos cops per setmana....

I altre cop, com a curiositat i com a vestigi del passat, veiem l’”Antiga graneria Sala”, on encara s’hi ven gra, conservant l’ambient dels anys 30...

A Gràcia com a molts altres llocs, hi havia i hi ha un fotògraf, al quan acudien nuvis, nens de comunió, per tal d’immortalitzar el moment. Aquest fotògraf: BUSQUETS NAVARRO, situat al carrer Montseny, bé podia ser aquell a qui acudiren els nuvis, Colometa i Quimet, a fer-se unes fotografies tan artístiques, que necessitaven el seu temps i els varen fer arribar tard al convit....

Al mateix carrer Montseny, on ara hi ha la seu del Teatre Lliure hi ha una casa de pisos amb tribuna al primer pis, que ens fa pensar i molt en el pis que varen anar a viure els nostres nuvis.

Altre cop al carrer Gran, veiem aparadors modernitzats de botigues fundades a principis del segle passat, que potser eren els que contemplava la Colometa, quan hi passejava.

I arribem al Monumental, finca immensa on actualment hi ha diversos comerços, i hi podem evocar aquell convit de casament, que va començar abans d’arribar els nuvis, perquè els convidats ja estaven cansats d’esperar.

I per acabar, als Jardinets, on la Colometa, ja embarassada, hi passejava amb en Quimet, perquè ella havia de fer exercici.

A la plaça de Rius i Taulet (plaça de la Vila de Gràcia), hi varem gaudir d’un bon dinar i una més bona companyia .