L'enigma d'en Lluís

El primer cop que hi va arribar, essent encara un ingenu vailet de pagès, Barcelona despertava de la ressaca de l'Exposició Universal de 1888, que l'havia confirmat com la fàbrica d'Espanya. I com a pol de creixement industrial, on aviat coincidiria la burgesia dinàmica i enfebrada d'or, i un proletariat cada cop més pobre i combatiu


.........


Amargat i aïllat, en Companys va esdevenir un catalanista sincer, però ja era gener de 1939, i en Companys va fugir a França; tot i la invasió alemanya, no se'n va anar a Amèrica, com la majoria d'exiliats catalans, perquè tenia el fill malalt i extraviat. Per això els nazis el van enxampar i entregar a les autoritats franquistes


L'autor d'aquestes paraules pot ser: en Toni Soler, en Josep M. Poblet, n'Alfred Bosch, n'Enric Vila o en Josep Benet  

UN NOU ENIGMA LITERARI

A Itaca, l'erudit hi trobà no solament reminiscèn­cies arqueològiques dins un marc geogràfic descrit en la lletra del poema — elements que tres mil anys després de la civilització homèrica fan un cert efec­te —, sinó el mateix esperit del gran aventurer, l'espe­rit d'un home fascinat pel mar, astut, caut, prudent, errabund, amb els mateixos defectes i les mateixes qualitats de la gent d'avui — però arrelat entranya­blement a la pròpia terra. Un personatge constatable en molts altres rodals del Mediterrani, de dimensions universals, però de pares coneguts, és a dir, local, con­cret, amb un domicili precís i una arrel en la terra.

*******

Així, l'arribada a Istanbul, i fins que el bastiment és manté en les aigües del Màrmara, ofereix, en la part de ponent de l'aglomeració, una visió de doble fons, que sembla augmentar la curiositat. Són els jardins del Serrall, que tenen a sobre la immensa mola de la mesquita de Santa Sofia, el que amaga tota la part de ponent de la ciutat. És aquesta visió immediata el que fa sospitar l'existència d'una se­gona part oculta, perquè la mesquita seria incompren­sible sense l'existència d'una ciutat de la qual és inse­parable. La visió de Santa Sofia — la primera gran peça arquitectònica d'aquest caràcter vista en la meva vida — amb la diversitat de corbes manyagues de co­lor de carbassa clara i les punxes dels minarets amb una punta de rosa al capdamunt, fa un efecte con­siderable.

Es tracta d'una obra escrita per Prudenci Bertrana, Eugeni d'Ors, Joan Puig i Ferrater, Josep Pla o Josep M. de Sagarra. De quina obra es tracta i qui es l'autor?

Una altra proposta:

Mentre ell va ser fora, els dos homes del grup que s’havien quedat em van demanar si volia res més, una galeta, un altre got de llet, pa amb cansalada o botifarra, que demanés qualsevol cosa. Jo deia que no, que no tenia gana i em semblava que el pare trigava massa estona a tornar. Però segur que era només el meu cansament, la son que m’agafava, i el temps que pesa més quan esperem algú i ens trobem en una situació incòmoda. Jo em trobava clarament fora de lloc. De tant en tant guipava pel forat net del vidre enllorat i el carrer era buit i la porta de la casa no s’havia tornat a obrir.

***

Les dues germanes es van quedar a la cuina una bona estona, i parlaven de tot mentre feien escalfar una olla de llet i torraven pa al fogó amb unes graelles a sobre. Tot eren planys i exclamacions i repassaven tot el que havia succeït, des del moment de la detenció i d’ingrés a l’hospital fins a la mort. Quan van sortir al menjador amb el sopar, semblava que ja havien esgotat la història.

Possibles autors: Jaume Cabré, Martí Gironell, Joaquim Borrell, Emili Teixidor, Avel·lí Artís Gener (Tísner)

UNA ALTRA PROPOSTA

Un artiller, amb el cap embenat, va cridar el monjo pel seu nom. Ell s'hi va acostar i li va fer l'absolució amb el senyal de la creu. Usava la llengua llatina, que en aquell galimaties de par­les era tan bona com qualsevol altra. Va obsequiar el soldat amb un somriure i va continuar. Pel camí encara va dedicar un salve i un parell d'ora pro nobis als baldats que ho demanaven. Això no li impedia navegar entre els cossos, ni tampoc recuperar el fil de la conversa amb mi.

—El país, cada dia que passa, s'exalta més. Vejam, on deu ser el sergent aquest? No en pot sortir res de bo, Sinclair, quan regalistes i quietistes estan conxorxats. Doncs no el veig, dimo­ni d'holandès, a veure si me l'han canviat...

Aquelles mateixes corporacions eren les que formaven un corredor, en dues fileres a llengua d'aigua, per acomiadar la sobirana. Els jurats, els diputats i oïdors, els magistrats i consellers, s'havien vestit togues i gramalles per renunciar al seu somni —un somni que els havia costat una pila de morts i de penúries. La ciutat que havia combatut per ser una cort de reis, es disposava a enllestir, abandonada del món, tibada de digni­tat i angoixada per l'anhel d'un miracle. Jo els mirava, recolzat al mur, quan van sonar unes salves des de l'esquadra anglesa. Els canons dels baluards van replicar amb tres descàrregues, que em van fer trontollar els colzes i la caputxa que em cobria les orelles. La xalupa major del Valiant, que jo coneixia bé, va lliscar fins a l'embarcador. Dotze artillers de la nau capitana, els únics sencers que devien quedar, van baixar a terra i van presentar armes. Portaven sedes verdes.

De quina obra es tracta ?. De quin autor?. L'autor pot ser: Alfred Bosch; Llorenç Capdevila; Eduard Castellarnau; Albert Salvadó; Vicenç Villatoro.

NOU REPTE....

Va travessar la calçada esquivant un carro el cavall del qual va moure el cap davant del seu pas ràpid, i se submergí en la riuada humana del passeig central, sota els arbres carregats d'ocells i alguns venedors ambulants que oferien la seva mercaderia. Un grup format per mitja dotzena de modistetes el va mirar, i al xocar amb els seus ulls van esclafir a riure entre un xivarri creixent, desbordant de vitalitat i coqueteria. Després, almenys dues d'elles van girar el cap per observar-lo altre cop, i tot i que van conservar el somriure ja no van dir res més, però quedà la intenció; la breu passió d'un moment passatger. Potser una esperança.

Va pujar per l'escala palpant la barana i els graons, maleint-se per no portar llumins per poder-se il-luminar, amb la por de trobar algú que baixés tan a cegues com ell, encara que fos un veí, però no ensopegà amb ningú. Ni tan sols se sentia res, a l'altra banda de les portes: cadascú vivia la seva por en silenci, plorant els morts o resant pels vius. Almenys va tenir sort, perquè en arribar a dalt va veure un rectangle obert amb la nit a l'altra banda.

POSSIBLES AUTORS: Jaume Cabré, Jordi Sierra i Fabra, Albert Salvadó, Andreu Martín, Josep Maria Loperena, Manuel de Pedrolo.....

Un altre text de fons de la nostra literatura

"Trucaren a la porta. Entrà un servent que duia, fent equilibris, una gran safata amb xocolata i secalls. Ho deposità tot en una preciosa taula rodona de tres peus...Abans, però, hagué de treure unes grans piles de llibres i unes balances de precisió que col·locà damunt d'una calaixera. Ho feu tot amb una gran delicadesa i amb una gesticulació emfàtica. Era de Lleida i es deia Ramon."


"Un sospir d'alleujament, com una papallona, com un bri que es  desfà, rodà sense localització possible. El príncep muntà a cavall. Se sentia segur, com sempre, una altra volta. Una branca de pi oscil.là, imperceptible, mentre un esquirol, de moviments nerviosos rosegava un pinyò. Pujà una forta sentor de terra mullada".


Possible autoria:   Joan Perucho, Llorenç Villalonga, Josep Pin i Soler, Prudenci Bertrana, Narcís Oller, Maria àngels Anglada.

Nou enigma

Escometria una aventura immensa, aniria per terres únicament somiades. Ho va saber aquell matí, a penes va despertar-se. Va ésser una sensació sobtada i absolutament serena, certa. Durant uns instants, dins la cambra fendida per l’intensa, quadrada lluminositat d’un portelló de persiana obert, va gaudir d’una eufòria imaginativa i feliç, que semblava vessar-li per tot el cap. Hauria botat i cridat. Però va adoptar l’expressió de cada dia, endormiscada i absent, quan es llevava per anar a escola.

***

Jo vaig apoderar-me del duro potable i per camuflar-lo el vaig untar de greix i el vaig arrugar. I vaig anar, amb el paperot desfigurat i l’afegitó de dues pessetes, al carret del valencià miop a compara-li una capsa de cigarrets rossos. Era un carret de tres rodes, amb un tendal de lona, que s’instal·lava sota les palmeres del moll, enfront dels velers ancorats. Venia xufles, caramels, xiclets, tabac, ventalls de coloraines, el valencià, que a penes si distingia res dos pams  enllà dels vidres de les seves ulleres, d’un dit de gruixa. Va palpar el bitllet marcit, les dues pessetes. Em donà un paquet de “Lucky Strike”. Vaig fugir de pressa.

Possibles autors:

Miquel López Crespi, Baltasar Porcel, Biel Mesquida, Lluís Anton Baulenas, Jaume Cabré

US DEIXO UN DELS TEXTOS MÉS DELICIOSOS QUE HE LLEGIT...

"Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d'afecte que l'absència del "Turc" deixava vacant.Va provar de mirar-se amb uns altres ulls el canari de la seva tia, però podien fer-se tan poques combinacions realment divertides amb l'ocell que va veure de seguida que no passarien mai d'una superficial coneixença.

"Li farem una caseta al jardí amb tot el confort de les darreres descobertes. Damunt la porta hi farem pintar unes lletres que diguin "No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho".


Possible autoria:  Ramon Minoves, Quim Monzó, Pere Calders, Imma Monsó, Manel Ballart, Empar Moliné

UN NOU LLIBRE

Més que no pas en la solitud de la meva cambra, abans de sopar, ja feia estona que tenia la sensació claríssima de fer nosa. M'afanyava tant com podia per acabar-me el plat de crema cremada dels postres, i em preguntava com ho faria, si ells es quedaven, per alçar-me i sortir del menjador. Ara, després de l'anunci de Mossèn Pere, fet en el to expectant de qui es disposa a revelar un secret, es va fer un altre d'aquells silencis respectuosos que eren com mirades dirigides a la màxima autoritat de la reunió esperant la seva decisió.

Jo les recollia sense dir res. Em semblava que ara, després de posar-hi els ulls els dos, havien perdut bona part de la seva virtut, del seu misteri. Hauria de passar molt de temps perquè pogués tornar a mirar-me-les amb aquella aura d'intimitat compartida, d'objectes sagrats exposats només a les grans solemnitats, que havien tingut per a mi. Ajupit a terra, observava amb un ai al cor, que no sorgís cap paper o novetat que pogués comprometre l'encàrrec de la mare.


POSSIBLES AUTORS:

Emili Teixidor, Jaume Cabré, Vicenç Villatoro, Albert Salvadó, Lluís Racionero, Jordi Sierra Fabra.

Nova proposta: 12 d'abril

"Només entrar al pati -la vella en deia el jardí-, t'adonaves que hi havia caixes de cartró mig podrides i plenes d'ampolles trencades al fons,  el xassís d'una bicicleta rovellada i sense rodes, munts de fustes corcades, cagarades del gos, filferros, gàbies d'ocells aixafades, matolls de tota mena... La porta de la casa sempre era oberta i a l'interior endevinaves unes parets fosques i escrostonades. A la dreta, just a tocar l'entrada, era on vivia el gegant, gairebé sempre assegut a la butaca, llegint diaris o dormint."


"...Després, en ser davant de casa, em vaig tornar a passar el mocador pels ulls i vaig entrar. I aleshores, la mare, en sentir la porta, va sortir corrents al pati per dir-me il.lusionada que, segons l'oncle Pere, el pare potser sortiria aviat...Va ser com un calbot d'aquells que ell em clavava de tant en tant i que em retrunyien al cap hores i hores, això i una profunda i vivíssima decepció."



Possibles autors:     Jaume Fuster, Jordi Cabré, Francesc Serés, Jordi Coca ,
                                  Emili  Teixidor,  Ramon Solsona.

UN REPTE NOU:

Entrava molt tard a casa. Tots els altres ja eren a taula, menys el pare (ja no menjava mai amb la família), que es passejava, com de costum, amb el barret posat, amunt i avall. Cansats d'esperar-me, havien començat a sopar. Quan em veieren aparèixer, abatut, rendit, ple de fang i amb els peus que encara regalimaven, tot i haver-me'ls ben eixugat a la porta, la meva mare llençà un crit d'esglai. La mirada que el meu pare em clavà fou tan severa, que jo em sentia a frec d'una nova catàstrofe. Feia dies que me les temia totes i estava resignat al pitjor. Però la meva cara devia fer tanta llàstima, i el meu aspecte era tan derrotat, tan de vençut, que pels ulls irritats del pare hi passà com una lluïssor compassiva. Em digueren que anés a canviar-me corrents i que em posés a taula.


Era un vapor petit, tronat, i la mar, molt repicada, ens agafava de banda. L'aiguabarreig de l'estret de Gibraltar sovint està força mogut, i aquell matí feia una garbinada grossa. Les dues mars s'envestien, alçant unes onades i un ruixim del diable. Les aigües eren de blau cobalt, amb amples pinzellades verdoses, d'un verd com verinós, i grans blancalls d'escuma que hi bullien amb fressa. El vaporet de la Transatlàntica era un esclop, i, havent de travessat de biaix aquell ample desfermat de remolins i crestes, i a més combatut pel vent, ho passava amb força treballs, brandant i capbusant-se com un ànec.


POSSIBLES AUTORS:

Joan Puig i Ferrater, Agustí Calvet "Gaziel", Josep M. de Sagarra, Jaume Brossa, Miquel Llor, Raimon Casellas.....

UNA DE NOVA

Aquells dies, moltes mestresses de casa afegeixen flors d'ametller a la bugada dels soldats, per dur-los bona sort i atraure'n la benevolència. És prudent, en tot cas, deixar-los triar el programa de la televisió. Al vespre, als bars, hi ha joves que paguen les ganes de riure amb una nit al calabós, només perquè els soldats, amb un xic de violència, deixin de sentir tots els crits que se'ls fiquen orelles endins.



Cada any els que ensenyaven eren menys i menys en sabien, cada any els que n'aprenien eren menys i menys n'aprenien. La mare, els dies que caminava d'una banda a l'altra de la cuina sense parar de mirar-se les sabatilles, despentinada de tan provar de pentinar-se amb els dits, deia: "Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè em perdut tota la resta... I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates... Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles... Perquè no ens creuran mai si diem que ja sem com ells..."


QUI D'AQUESTS HO HAURÀ ESCRIT?

LLUÍS-ANTON BAULENAS, JOAN-LLUÍS LLUÍS, FERRAN TORRENT, CARME RIERA, PACO LÓPEZ DIAGO, BALTASAR PORCEL.

De quin llibre son aquests paràgrafs?

Fa força anys que no trepitja Barcelona. Se’n va anar de la ciutat quan encara no tenia dotze anys. Ara en té vint-i-sis i la distància d’aquests catorze anys li proporciona suficient objectivitat per valorar els esdeveniments que van succeir. Es va veure obligat a madurar de pressa, sotraguejat per circumstàncies adverses. Sense pares, que varen morir quan ell era molt petit, criat per uns oncles que amb prou feines en tenien per tirar endavant la pròpia família, va comptar amb l’agreujant de ser jueu i viure en una època maleïda per a ells.

****

També sap subministrar morts lentes, és clar, té anys d’ofici i hi ha gent que no tant sols vol treure’s del mig algú molest, sinó que també les hi vol fer passar magres. De la mateixa manera que ara, per exemple, ha facilitat alleujament a aquesta noia, en altres ocasions ha provocat calvaris que han fet que més d’un s’hagi acabat llançant des de dalt d’una torre per finalitzar amb el patiment. El resultat: una mort que sembla un suïcidi.

possibles autors:

Assupció Cantalozella, Alfred Bosch, Francesc Puigpelat,  Maria Carme Roca, Jordi Molist, Rosa Maria Planes...

NOU REPTE

Avui és un gran dia, perquè he pres dues decisions. Les primeres des que he arribat a aquestes terres. D'això fa uns quants anys. No puc dir quants, perquè no sé ni quin dia és avui, ni la setmana ni el mes ni l'any. Això són coses que aquí dalt, a la muntanya, no tenen cap importància. Allò que és més important és saber quin temps tindrem, si és la tardor o l'hivern, si les neus arribaran aviat o si la primavera será plujosa i si l'estiu serà com cal. Aquests trets de la natura són els que indiquen si ha arribat l'hora de baixar cap el pla, si s'han d'esquilar les ovelles o si pariran aviat. La vida és senzilla, i som nosaltres que la compliquem.


Em vaig descobrir assegut en aquell banc i em vaig mirar les mans. Els palmells eren blancs. No obstant això, estaven tacats de vermell, del vermell de la sang que havia vessat quan vaig colpejar el cap d'aquell pobre home, fins a ensorrar-li el crani.



POSSIBLES AUTORS:

Francesc Puigpelat, Pep Coll, Xavier Moret, Albert Salvadó, Vicenç Villatoro, Jordi Llavina......

nova entrada

A veure si us faig rumiar una mica

He comptat el pas del temps en el calendari. Ahir va fer vint-i-dos dies que te n’anares. He provat de veure’t en el restaurant, però un guarda de seguretat m’ho ha impedit. Quan et telefono, només parlo amb un enfilall de mentiders fidels a les teves instruccions. T’he escrit cinc cartes certificades sense obtenir-ne resposta. Res no sé de tu, perquè el marit de la teva germana m’ha amenaçat si el torno a molestar.

***

Ja al carrer, pràcticament a les fosques, va creure sentir soroll de passes a la seva esquena. Quan ja era damunt la bicicleta, una forta estrebada al cap el féu descavalcar. Immediatament, una altra damunt la ronyonada i moltes més, seguides, a l’estómac, a les anques i a la espinada. Ningú no acudí a auxiliar-lo. Deu minuts més tard, amb moltes dificultats, aconseguia aixecar-se. Li rajaven dues vetes de sang, del cap i dels llavis, i se sentia molt marejat. Repenjant-se a la bicicleta, aconseguí arribar a la pensió. A la recepció no hi havia ningú. Agafà la clau i pujà a la cambra. Valent-se d’una tovallola ben nuada estroncà la sang, però vençut per un mareig insuportable es desplomà.

Martí Gironell, Ramon Barnils, Emili Rosales, Marius Serra, Miquel Mas Ferrà

PROPOSTA PEL CAP DE SETMANA

El taxi em deixà davant d'una casa que només s'aguantava perquè hi havia les cases dels costats; totes plegades aconseguien allò que cap d'elles no hauria pogut fer en solitari: continuar dempeus. I la gent que hi havia a les escales, dos homes i una dona que semblaven vells sense que ho fossin, eren inimaginables fora d'aquell carreró que, una mica més amunt, s'obria en una placeta on quedaven només les barres que havien sostingut trapezis, tobogans i d'altres jocs.


Una setmana enrera probablement hauria estat tot ben diferent, perquè s'hauria trobat amb la mare. Ara, però, ella s'havia mort i, des d'aleshores, vivia tot sol a la petita torre del carrer dels Nou Pins. Per això, perquè a casa no hi podia haver ningú, em va estranyar de veure llum a una de les finestres de dalt, on teniem els dormitoris. Sense acudir-se'm que podia haver entrat algun lladregot i que m'exposava a prendre mal, vaig obrir la porta i vaig fer una passa rebedor endins. Només una... de moment.



Qui serà l'autor/a?: Montserrat Abelló, M. Àngels Anglada, Manuel de Pedrolo, Sergi Pamies, Enric Larreula, Joana Raspall, Antoni Pladevall...