NOVA PROPOSTA

El record de la visita el preocupava. Ell, que no havia perdut mai gaire temps en pensaments que considerava inútils, que s'allunyassin un mil-límetre de quelcom que volgués obtenir de forma immediata, que no sabia què era la nostàlgia, que considerava que les llàgrimes eren la manifestació de la feblesa, no hauria sabut definir el malestar que sentí des que la porta es tancà rere les visitants. Les hi acompanyà ell mateix, i el comiat fou breu.

Descobrí que no podia abandonar la contemplació. S'asseia vora el mur, encongia el cos i obria els parpres: el món restava reduït en un espai de verd i en els cossos que s'hi dibuixaven. N'observava cada gest: l'agitació, l'embranzida, el gir i el balanceig; i en restava encisada. Participava en la distància de les emocions, i el seu cos bategava seguint el ritme d'aquells cossos. N'era la perllongació. A voltes, se sentia esclatant de joia, però hi havia moments en què tremolava tota sencera, encegada pel desig o per la por. La por del delit que no entenia, de la voluptat encesa, del que intuïa sense acabar-s'ho de creure.

POSSIBLES AUTORS Baltasar Porcel, Carme Riera, Maria dels Àngels Vayreda, Maria de la Pau Janer, Biel Mesquida, Maria Antònia Olivé.

Nou repte

Estic malalta i em compres un xiulet platejat perquè xiuli si necessito res. M’avorreixo, tinc el teu regal entre mans, i el miro i xiulo; xiulo constantment perquè constantment necessito que estiguin per mi; necessito amb urgència no estar sola. Quan tu arribes de la feina em fas companyia.

Demano a la meva mare que deixi dormir aquell noi al pis del costat nostre, que és buit. Aquella nit sortim junts, passegem, parlem molt, rudimentàriament, en francès, que tampoc és la seva llengua. Ens acostem a mirar les cartelleres del cinema, al final del passeig; fa fred, és fosc, és tard, no hi ha ningú.

Possibles autors,

Maria de la Pau Janer, Pep Coll, Montserrat Roig, Biel Mesquida, Maria Mercè Roca, Artur Bladé

UN NOU REPTE

Una sorra seca, inestable pels petits esllavissaments de les dunes en miniatura, va absorbir les petjades com una esponja cruixent. No hi havia vent; mes la viatgera s’afigurava que els grans daurats s’enlairaven al seu voltant, entortolligats com serps per dansar a la negror. Resquills de nacre li ferien la boca, amb un regust de caragols estellats.

Un sol negre havia llustrejat sobre el túnel. Era una bola immensa, de brea congelada, que irradiava capes concèntriques de soledat i temor. La viatgera es girà desorientada, assotada per un vent silenciós que bufava des de totes direccions. Escoltà el gemec rauc en el qual es convertia la respiració del xiquet, que afonava les costelles com si fossin de vímet, i tornar a maldar per notar la pressió dels ditets sobre la mà. Després el sol s’ensorrà sobre ella i només hi hagué tenebres.

POSSIBLES AUTORS:

Martí Gironell, Albert Salvadó, Alfred Bosch, Joaquim Borrell, Llorenç Capdevila, Vicenç Villatoro.....

nou repte

De quin llibre és...

Abans d’entrar  als baixos es passava per un pati de ciment pòrtland amb un forat al mig perquè s’hi fiqués l’aigua de pluja. El ciment tenia moltes esquerdes i en les esquerdes s’hi feien pilotets de terra barrejada amb sorra i d’allà sortien les formigues com soldats. I les que feien els pilotets de sorra eren elles. A la paret del pati, la que donava amb els veïns, hi havia quatre bótes amb camèlies, també amb una mica de malura, i a l’altra banda, una escala per pujar al pis.

***

I va agafar els nens d’una revolada i els va aixecar enlaire agafats només per dalt d’un braç i els va passejar així pel corredor, amunt i avall, un a cada mà, i jo li vaig dir que a veure si els volia trencar els braços, i va dir que si no s’acabaven els plors els tiraria daltabaix del carrer. I per acabar em vaig empassar el mal i vaig rentar la cara als nens i també em vaig rentar  la cara  jo i no li vaig dir que havia trencat un vas i que me l’havien descomptat perquè hauria estat capaç d’anar a trobar els amos i armar-los un bullit de mil dimonis.

Qui ho ha escrit?

Carme Serrallonga, Maria Angels Anglada, Francesca Forrellad, Núria Albó, Mercè Rodoreda,

UN NOU REPTE

Era una història llarga, llarguíssima. I jo, que ja sabeu que sóc un sant, posant-hi amb una paciència exemplar. Però que ben parit que sóc. I que bo i que maco, marededéusenyor. La paietona esplaiant-se, i a estones posant moquets i llagrimetes al meu mocador. Arriba un moment que ni per les cames de la Madonna, tu, que una cosa es muntar parada a esperar la caça i una altra que et tinguin tot el dia, home, tu!

Passaven uns minuts de la una, i no hi havia més que una altra taula ocupada per dos japonesos que no paraven de riure. No se què li troben a Barcelona, que els fa riure. Posa una japonesos en qualsevol carrer de Barcelona, i s’animen, fan anar rialles, es revifen. La pol•lució no pot ser, que allà també en deuen gastar. Deu ser alguna cosa que tenim i que no sabem que teni. Doncs allà, en aquell restaurant, igual: Els feia molta gràcia; tot i que endrapaven fort, teniem temps de riure, oi que són hàbils?
Perquè jo m’ennuego, si menjo i ric alhora, i és que em falta tècnica, cony de mi

Possible autor/a: Mª Antònia Oliver, Narcís Oller, Carles Porta, Carme Riera, Isabel-Clara Simó, Pere Calders, Mercè Rodoreda

AQUEST COP SERÀ MÉS FÀCIL

Per entretenir-se desgranava els records i donava gràcies a Déu d'haver viscut molt, car, si t'apliques bé a les coses que t'han passat en aquest món sempre n'hi trobes de noves. Encenia un foc de tant en tant, no perquè tingués fred, si no per fer-se veure d'algun vaixell, però els vaixells no el veien o si el veien no en feien cap cas. S'havia fet un vestit d'algues, ben bé per seguir el costum d'anar vestit, però molt sovint oblidava de posar-se'l i deambulava nu per l'illa, embrunit, assecat, barbut, quasi confós amb l'aspra terra que l'acollia. De tant en tant es reia de si mateix, recordant com li havia semblat petita i poc protectora l'escassa terra de Mallorca i com la sort l'havia conduït a una llenca de suport encara més escassa i més avorrida.

.....................

La cosa més molesta de totes era haver de menjar sense sal. La Reial Audiència havia estancat la sal, i calia pagar-la a preu de pebre. Cada polsim de sal era un tresor, però no sols un tresor. Cada polsim de sal era el preu de les pedres de la fortalesa de Verboom, de les noves presons, de les forques, de les armes que lluïen els soldats pels carrers, per les places, pels camins de tota la terra catalana. Era difícil acostumar-se a menjar sense sal, perquè com més te'n estaves més t'enllaminies, i et temptava el desig de comprar un polsim de sal. I amb un grapadet de sal es vencien voluntats, s'aconseguien renúncies, es destruïa la força de la derrota.

......................

Una de les següents és l'escriptora-autora del llibre a endevinar:

CATERINA ALBERT - MONTSERRAT ROIG - FEDERICA MONTSENY - FRANCESCA FORRELLAD - Mª AURÈLIA CAPMANY - TERESA PÀMIES - AURORA BERTRANA

Un nou repte.

Fou així que a la llibreria del carrer de Jesús vaig conèixer Màrius Ferrer, un poeta que morí aquell mateix any; el pintor Eugeni Fornells, Ròmul Salleres, escriptor, estudiant i practicant de farmàcia que m'enlluernava amb la seva precocitat estrident; Pere Cavallé, el qual vaig admirar per la seva maduresa; el poeta Francesc Gras i Elias, l'actor Agustí Cubells i l'escriptor Francesc Cubells i Florentí. Més tard, Plàcid Vidal, poeta, germà de l'Aladern, Michel Ventura i, de passada, com una visió, el genial i malaurat Hortensi Güell.

Quan el vaig veure apuntar, diminut, al capdavall de la recta de carretera que el meu esguard sotjava ansiosament, em vaig plantar dret al mig de la cruïlla i, fent botzina amb totes dues mans, em vaig posar a cridar. No satisfet d'això vaig llançar a córrer devers ell. Aviat vaig adonar-me que ell feia el mateix. La seva cursa i els seus crits em van tranquil•litzar plenament. Les cames em saltaven, però més el cor. Sentia que només una cosa molt forta, algun esdeveniment extraordinari que jo llavors no podia preveure, em faria deixar la companyia de Josep. De sobte, vaig adonar-me que ell cessava de córrer i que avançava molt calmosament mentre jo m'adalerava devers ell. Quan anava a abraçar-lo em va fer sentir que estava greument ofès.

Es tracta d'una obra escrita per Prudenci Bertrana, Eugeni d'Ors, Joan Puig i Ferrater, Josep Pla o Josep M. de Sagarra. De quina obra es tracta i qui es l'autor?

I tornem-hi, que no ha estat res!

Aquell far, l’havia vist ell moltes vegades, dreçat allí a la punta, quasi tocant a l’aigua; l’havia descobert cada vegada, en fosquejar, quan tornaven de la pesca, com la salutació avançada del poble,com una presència amiga; però l’havia descobert, sobretot, en dies de temporal, quan el cercaven angoixosament entre el bram de les ones, en la tancada fosquedat, i quan la seva llum els avisava que eren ja al port, que allí darrera hi havia el poble i en el poble, esperant-los, els éssers estimats.


Aquella nit no havia dormit; s’havia rentat com cada matí; s’afaità, cosa insòlita, car ho havia fet el dia abans; els mariners acostumaven a fer-ho cada tres dies i molts únicament el dissabte; anaven normalment amb la barba crescuda; aquell dia, doncs, ell s’afaità, es pentinà amb cura –semblava, en veritat, un dia de festa, però d’una festa estranya-, i ell també se sentia nou, estrany. Es pentinà una mica inclinat, davant el petit mirall penjat a la paret, i ho féu amb passades lentes, mirant que el cabell li quedés bé, amb el floc sobre el front –sense exageració- que havia portat sempre.

Possibles autors: Josep Pla, Carles Soldevila, Joaquim Ruyra, Sebastià Juan Arbó, Narcís Oller. Josep M. De Sagarra......

UN NOU ENIGMA. QUI L'ENCERTARÀ?

Els seus rostres mostraven com n'estaven, de fatigats, però també semblaven divertits pel desconcert que la seva actitud, amistosa i distesa, causava en la Bruna i en Pere.

--------------------

........El camí fins allà havia estat llarg i desesperadament lent. El mal temps va arribar de sobte en forma de tempestes de pluja i vent que feien créixer els rius fins a sortir dels llits naturals, o de nevades que omplien els ports entre collades per on creuaven d'una capa blanquinosa de neu barrejada amb fang. El terreny tampoc era fàcil, ni tan sols amb bon temps, de manera que en aquelles condicions avançaven molt a poc a poc. La ferida ja estava gairebé del tot cicatritzada, però en Simó no va accelerar la marxa per allò, i per acabar-ho d'adobar, va proposar descansar un parell de jornades en aquella ciutat, la més important de les que havien trobat fins aleshores.

---------------------

L'autor del llibre està entre aquest escriptors:

Manuel Maristany - Alfred Bosch - Daniel Closa - Teresa Pàmies - Joan Sales - Toni Soler - Lluisa Forrellad

A veure si l'encerteu ràpid

Sóc l'autobús número catorze. Cada dia vaig de la Vila Olímpica a la Bonanova, i després, de la Bonanova a la Vila Olímpica. Perquè ho sàpiga tothom, ho porto escrit al front. A cada parada, jo m'aturo, obro les portes i pugen unes persones i en baixen d'altres. De vegades no puja ningú. De vegades no baixa ningú. De vegades no puja ni baixa ningú. Quan estic ben ple, estic content, perquè faig feliços a molts. Quan vaig buit o quasi buit, m'agafa tristesa i les rodes em roden més a poc a poc.




Ha vingut la Sagrario a acomiadar-se abans de marxar a Colòmbia. I ha portat la seva cosina, que es diu Anita, i que serà la nostra minyona fins que ella torni. Diu que s'hi estarà, al seu país, dos o tres mesos. Està boja d'alegria, perquè per fi veurà el seu fill gran que té la meva edat, i els seus pares. Se li humitegen els ulls quan en parla. Diu que portarà tres maletes addicionals plenes de regals, i que està segura que haurà de pagar d'excés d'equipatge, però que no li fa res.



Quin o quina autor o autora ha escrit aquests textos?
Enric Larreula, Quim Monzó, Maria de la Pau Janer, Joan Margarit, Isabel-Clara Simó, Anna Murià, Lluís-Anton Baulenas...

Des de la nostra casa es veia Roses les nits més clares d'estiu. Vivíem a la part alta de la ciutat, en una zona poc urbanitzada, però que ara ha esdevingut residencial. El nostre era un estatge senzill i no pas nou, però nosaltres l'havíem decorat amb  una certa originalitat. La gent ens l'admirava; la mare, en canvi se'n planyia: "Sembla una casa de pagès!"...



Curiosament, a la tele sortien les imatges del suicidi col.lectiu de cent dofins. M'entendria fins a les llàgrimes aquest coratge de voler agonitzar a la sorra. La gent s'obstinava a salvar-los, a tornar-los a portar a l'aigua. "Si ells no ho volen..." digué la noia, pensativa. És cert: si ells no volen, en nom de què se'ls ha d'imposar una vida que, per una raó o altra, se'ls ha fet insuportable?



Aquesta vegada ja us avanço que és una autora: És la MARE d'un d'aquests autors... un pèl més complicada la recerca! però l'obra s'ho val. A veure.

Sergi Pàmies - Silvia Soler i Guasch - Montserrat Roig i Fransitorra - Oriol Pi de Cabanyes i Almirall -
Terenci Moix i Messeguer.

UNA NOVA PROPOSTA:

L'espai era estret, fosc i carregat de llibres fins dalt. Em vaig haver d'encendre la bugia jo mateix, abans d'endinsar-me en aquella cova de temptacions.Vaig passar de llarg els primers prestatges, farcits d'aventures i cavalleries; els següents, que suportaven el pes de tractats acadèmics, i encara uns altres que coneixia prou bé, plens de catecismes i llibres de gramàtica. Vaig enretirar unes caixes i vaig devallar pels graons que portaven a la imprempta. Allà baix, hi havia dues premses que dormien la son dels justos. El paper bo havia desaparegut: les premses i els secreters amb calaixets petits, allà on s'amagaven els follets de la imprempta, eren protegits amb diaris vells.



Vaig treure'm la sotana i les sabates, en vaig fer un bunyol, el vaig esmunyir per la reixa i el vaig llençar a l'altra banda. Tot seguit, en roba interior, vaig saltar al canalet central i m'hi vaig estirar de bocaterrosa. El corrent em regava el cap, però era aigua de riu. Vaig reptar per sota la reixa, a poc a poc, deixant que les puntes rovellades em gratessin l'esquena. En acabat, vaig redreçar-me d'un bot, i sense perdre temps vaig recuperar la sotana i la vaig enfonsar amb les mans a dins del riu. Quan vaig creure que estava prou neta, me la vaig enfundar. I em vaig calçar les sabates molles. Només aleshores em vaig atrevir a mirar al meu voltant.


POSSIBLES AUTORS:

Martí Gironell, Carme Riera, Llorenç Capdevila, Alfred Bosch, Maria Carme Roca....

Qui ha escrit això i de quina obra es tracta

L’oficina tècnica produïa en el visitant una sensació de migradesa, estretor i immobilitat. El sostre baix deformava els cossos, la llum escassa difuminava els objectes, l’aire estantís esmorteïa els sons. En aquell espai únic, destinat a convertir el temps en una basa de càlcul, la densa atmosfera de sedentarisme regnant mostrava que encara no s’havia imposat el dret  a exercir el domini de l’administració de les coses dels homes. Sense alçar-se de la cadira, l’allistador va assenyalar amb el polze, rere la seva esquena, una porteta grisa tancada, vora la qual un gran tauler on penjaven tot de targetes foradades penjava al seu torn sobre carcasses, rodes, engranatges i altres models de fusta escampats per terra.

***

Per aquestes terres, el capvespre s’allarga fins ben bé les nou tocades. Abans d’anar a sopar, m’he apropat, encuriosit, a un cancell de ferro que defensa un jardí frondós, la humitat del qual traspassa en forma de núvols lleugers, semblants a una boira esquinçada, els límits que vol imposar-li la reixa. Decidit a endinsar-m’hi, he empès la porta, que ha cedit amb un sorollós xerric de les xarneres rovellades deixant una obertura que permetia passar-hi  còmodament . Deixant a la dreta un jardinet-sopador presidit per una gran palmera, amb un llimoner baix atapeït de llimones, presoner de plantes grimpaires i reptants, i una colònia de gats fent vida de família sobre una taula rodona de pedra vora una fonteta i un racó de pedra a guisa de cuina, m’he trobat immers en la boscúria.

Possibles autors,

Martí Gironell, Julià de Jòdar, Emili Teixidor,  Artur Bladé, Joaquim Ruyra

Una altra proposta

Feia molts anys, més dels setanta acumulats per la senyora Carlota de Torres en la seva formidable corpenta, que el quadre que va donar nom al saló havia desaparegut de l'envà on el penjaren quan va arribar a la casa. Portada d'Itàlia pel germà de la mare, viatger empedreït a qui es titllava en secret de maçó, ateu, irreverent i calavera, i de qui es temia, per reblar el clau, que no deixaria un ral en anar-se'n al calaix, la pintura representava un grup de figures femenines rosades i abundoses les quals deixaven clarejar sense cap mena de pudor els seus encants a través d'uns vels finíssims, vaporosos, una pura il•lusió tèxtil. Tan suggeridores resultaven les dames que calgué la indulgència dels pares, la por de la germana d'irritar el germà solter de qui, malgrat les aprensions, no perdia les esperances d'heretar, i també l'aquiescència del rector de la vila, visitant assidu de la casa, perquè fos concedit a la composició el lloc d’honor del saló.


D'ençà d'aleshores, l'allunyament entre el casal de la plaça d'Armes i la vila havia anat aflorant de manera progressiva. Malgrat els esforços de la serventa per dissimular-ne els símptomes, com la minvada ostensible de presents de fruita i de caça i de visites d'homenatge, existia un indicador implacable del canvi davant el qual els intents d'ocultació de la Carmela resultaven inútils: els funerals d'aniversari del senyor Jaume de Torres. D'any en any, l'assistència minvava.


Possibles autors: Jaume Cabré; Jesús Moncada; Joan Puig i Ferreter; Josep M. de Sagarra; Ferran Torrent. De quina obra es tracta ?.