Estem llegint "Deixeu estar els nens" de Donna Leon
Donna Leon és una escriptora nord-americana
nascuda a Nova Jersey el 28 de setembre
de 1942. El 1965 va marxar a estudiar a Itàlia (Perusa i Siena). Els anys posteriors els va passar
viatjant per Europa i Àsia. Va treballar de guia turística a Roma, de redactora de textos publicitaris a
Londres i de professora a diferents escoles
nord-americanes d'Europa i Àsia, entre d'altres. Després de dedicar uns anys a
la docència, va decidir abandonar-la per dedicar la totalitat del seu temps a
les seves dues passions: la literatura
i l'òpera.
Deixeu estar els nens,
pertany a la sèrie del comissari Brunetti de Venècia, on resideix actualment
l'autora.
primera setmana llegirem fins a la pàgina 95,
segona setmana fins 191
tercera setmana fins al final
primera setmana llegirem fins a la pàgina 95,
segona setmana fins 191
tercera setmana fins al final
Anoteu que la pròxima serà "Dins el darrer blau" de Carme Riera
Carme Riera (Palma, 1948) és narradora,
guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de
professora universitària. Autora d'una obra rica en referents cultes i
populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora
(1975) la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense
prejudicis. Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premis Prudenci
Bertrana de novel·la, 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994 per Dins el darrer blau,
novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra
d'Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l'Elio
Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa. La Generalitat de
Catalunya li concedeix, el 2000, la Creu de Sant Jordi.
En la lectura d'aquest llibre podem respectar les parts de que consta, a partir de:
dimarts dia 26 podem començar a comentar la primera part.
En la lectura d'aquest llibre podem respectar les parts de que consta, a partir de:
dimarts dia 26 podem començar a comentar la primera part.
segona setmana, la segona part.
tercera setmana fins al final
i arribem al sopar, per acabar-lo de comentar.
L’intromissió dels caravineris a la casa de Gustavo Pedrolli m’ha recordat la que varen fer els mossos a una família de Taradell, per error, i que a dos germans els hi van prendre la salut per la vida.
ResponEliminaSí Dolors, jo també he pensat que aquest “abús de la força” és una constant en la vida. Ho varem viure en el franquisme, ho vivim en l’actualitat.... en fi! que en el carabinieri que li han trencat el nas... no em fa cap llàstima!
ResponEliminaI, per altra banda, el recel de la senyora que va a fer la denúncia a comissaria també és bastant habitual: “no ens enredem...., a mi no m’hi va res, l’únic que aconseguiré és complicar-me la vida.....”
La conversa que mantenen el comissari Brunetti i Bianca Marcolini, parlen dels caravineris i dels cops al marit, però i el nen?, que s’ha fet del nen?, sembla que no els preocupi gaire.
ResponEliminaHola. Encara no he aconseguit el llibre, a veure aquesta tarda. De moment us dic una curiositat que em va passar una "experta" en Donna León. Diu que aquesta autora escriu les novel.les en anglès i no vol que es tradueixin a l'italià per no crear susceptibilitats ni rebre'n conseqüencies directes ja que s'inspira en gent de Venècia.
ResponEliminaAra una observació pròpia sobre el títol. No trobeu que aquest títol podria voler dir tot el contrari del "Deixeu que els nens vinguin a mi" de l'Evangeli? No l'he llegida la novel.la però en saber el títol em pregunto - sortira la qüestió dels casos de pederàstia a l'Església catolica?
Hola, jo tampoc encara no tinc el llibre, és a la biblioteca ja però no he pogut anar-lo a buscar, a veure si avui hi vaig.
ResponEliminaVaig tenir el paler de coneixer a l'autora en una trobada de clubs de lectura que es va fer em sembla a Sabadell, i aixó que dius Mercè ella ens ho va explicar, no vol que a Venècia la gent la gent ho sapiga, vol viure tranquil·la i que només d'aquesta manera pot denunciar tot el que és denunciable encara que ho faci des de la ficció d'una novel·la. Ella és una persona que d'entrada cau molt bé per lo directa que és, però com varem comentar amb algú el dia que erem a Sabadell no sé si m'agradaria tenir-la de veïna, és veia, pel que deia, una persona molt inflexible. De totes maneres a mi m'agraden molt les seves novel·les.
Hola, ja l'he començat i trobo que és una forma ben simpàtica d'enganxar el lector, el fet de començar amb les xafardaries de la veïna que ve de part de la nora (que és exigent i vol fer bé les coses) i explica el que ha vist (ella hi veu molt en un cas així perquè té la pròpia experiència, que treu a cada punt) Això em porta a dues observacions: primera, si les "xafarderies" s'utilitzessin per ajudar en lloc de fer-les servir a vegades d'arma llencívola contra els altres, serien un bon element per ajudar, encara que no ens ho demanin. Segona, quan l'observació d'un fet la fa una persona que és propera a l'experiència, es veuen més coses i se'n treuen moltes més conclusions.
ResponEliminaPer això crec que Donna Leon que escriu sobre la gent de Venècia i hi viu, aconsegueix que ens arribi el que explica: per exemple les dificultats o els dubtes sovint que té el comissari quan ha d'escollir o trobar el mitjà per anar d'una banda a l'altra de la ciutat- barcassa, vaporetto, gondola...etc. ens acosten a la vida de la gent que es mou a Venècia i tot plegat és singular però és de debò i això, enganxa. Seguire...
És veritat Mercè, que ens va endinsant a Venècia pels ponts, els carrers, les gòndoles... la lectura és molt amena. Ens ho passarem bé.
ResponEliminaM’agrada que hi feu aportacions fora de la lectura.
Jo en sóc una gran seguidora de la Donna Leon i del seu comissario Brunetti.
ResponEliminaEn tinc una bona colla de llibres d'ella, i la veritat es que tots m'han enganxat molt!
Dolors, jo també penso que ens ho passarem molt be, i es possible que, en alguna altra ocasió, repetim...
Del primer capítol m’agrada la manera que fa parlar a la dona que fa la denúncia, que va buscant revolts i donant explicacions, inclús que no venen al cas, abans de concloure res, suposo que és motivat per aquest recel que diu la Núria.
ResponEliminaDel segon capítol trobo bonica la descripció dels jocs del nen amb el pare, sobretot quan li posa el pijama.
Em sorprèn que el segon i tercer capítol tenen el primer punt iguals. També he observat que parla de “parar la ma” quan vol dir “donar la ma”. Creieu que pot ser cosa de la traducció o una expressió italiana ?
Aquest comentari el vaig escriure fa un parell de dies i crea que ja s’havia publicat però veig que no ho vaig fer bé. A veure ara si surt.
A mi m'agrada molt la Donna Leon i com ens descriu Venecia, els carrers, els ponts, t'ho descriu d'una manera que t'hi trobes, sembla que estiguis al costat del comissari Brunetti. El que diu l'Imma de que el segon i tercer copitol el primer punt el tenen igual, a mi m'ha divertit perquè et vol donar la imatge de dos homes ben diferents i que estan satisfets i feliços, un perque el seu fill de 18 mesos l'hi ha dit papa, i l'altre perque a l'hora de sopar ha vist que de moment el perill de la droga no enganxa al seu fill, que per qui ja hagi llegit algun llibre del comissari Brunetti sap que l'obsessió d'ell son els seu fills, que no vagin en males companyies, que no s'enganxin a les drogues.. be com qualsevol pare que te fills adolescents, i be crec que la seva satisfacció queda coronada amb les respectives parelles, suposo que la Donna Leon per aquest motiu els ha començat igual.
ResponEliminaDe moment jo encara estic molt al començament, encara no m'ha sortit la signorina Elletra, que també m'agrada molt. I m'agrada molt el tarannà tranquil d'en Brunetti i de com pensa les preguntes, perque mai diu el que realment voldria dir, perque no es malinterpretés, sempre s'ho pensa abans i intenta no ofendre mai ningú, per ganes hauria engegat a Marvilli i en canvi no ho fa..
M'ho estic passant molt bé!!
Imma, jo també trobo errors de traducció de l'estil del que tu cites.
ResponEliminaM'agrada Donna León perquè fa novel·la negra o de lladres i policies amb perspectiva de dona i perquè hi fa sortir molts elements positius, com dius tu Lluna, les relacions amb els seus fills i la seva dona són precioses i, com a policia sempre és molt respectuós amb els drets de les persones i sap escoltar.
A casa estem seguint una sèrie fracesa a TV3 que també té aquestes característiques i m'hi fa pensar. És Judit Lescaut, a les 7 o 7,30, cada dia.
Escric des de l'ordinador de la meva filla a Copenhagen. No sé quina foto sortirà al missatge i si que sé que faltaran accents.
ResponEliminaEs molt graciós el que pensa Brunetti sobre l'estampat del vestit d'Elettra "una pota de mono per cada banda" o alguna cosa així.
Em sembla que m'haure de rellegir l'escena del pediatre i la seva dona amb el fill perquè és molt estrany que ella no es preocupi més tard pel que, al principi, sembla que és el seu fill...
L'assalt dels carabinieri sembla més un robatori de nens adoptats il.legalment que una altra cosa. Els podrien robar perquè si l´adopció no és legal, no podran reclamar res. Ai no sé, en principi em semblava que serien casos de venda de nens com els que s' han denunciat a l'estat espanyol però em sembla que serà molt més complicat, encara. Us heu fixat que quan Brunetti va a demanar una informació sovint no hi és la persona que busca pero ell obté la informacio igualment... al bar, o pel carrer, etc.
Aquesta novel.la es va publicar aqu'i fa 5 anys i ben segur que ha donat ales a les persones que eren víctimes de robatoris de nens per denunciar els culpables.
Una de les coses que és una constant en les novel·les del comissari Brunetti, és la descripció del que mengen en italià o venezià i sobretot la quantitat de vi que veuen abans dels apats, durant i després, bé al vespre solen fer Grappa, sobretot en Guido i la Paola.
ResponEliminaUna de les coses que ens va explicar aquella vegada la Donna Leon és que en cada llibre intenta fer una denuncia "com a mínim" de coses que estan succein a Italia. En aquest de moment n'hi he trobat dues d'evidents, una és el cas de les adopcions il·legals i l'altre el de l'estafa a la "Seguretat Social" italiana, tot i que de tant en tant fa referències molt subtils a la situació politica italiana.
En la novel·la deixa, però com molt penjat la situació dels nens que han estat motiu del delicte, en definitiva son les úniques victimes i les que realment pateixen el castig com molt bé diuen en Brunetti i la resta d'inspectors quant en parlen, però no se'n parla massa, com si en definitiva fos tema tabú.
Genial la representació que fan en Brunetti la signorina Elettra d'una parella...no en dic res més per si algú encara no hi ha arrivat ja que m'enganxa tant que quasi l'he acabat.
Torno a ser Merce voltas.
ResponEliminaLluna, és veritat aixo del menjar i del veure, aixo també ho feia el detectiu creat per Vàzquez Montalban, i Sherlok Holmes explicava el menjar i altres substàncies que prenia
Has anar a una conferència de Donna León? Oh! Això s'avisa! És veritat que fa denúncies i és un altre aspecte seu que m'agrada. En acabar aquesta obra ens n'hauras d'explicar més coses.
L'Agatha Christie no en feia cap de denuncia, és limitava a recrear la bona-mala vida de la societat benestant anglesa com a pur entreteniment.
Jo trobo que Brunetti sap molt bé els fils que ha de moure: l’advocat que més li convé a la família, l’enfermera, el periodista... i a les persones o les fonts que no el portaran enlloc, i que el fa recorre a la seva dona. El trobo molt humà i intel•ligent.
ResponEliminaLa Marcolini em va fer molt estrany que la seva preocupació principal no fos el destí que havien donat al nen, en canvi el seu marit en Pedrolli, a la que pot amb gestos demana al policia com està el nen.
Com ja apunta la Lluna les xarxes que es munten per poder estafar a la S.S. et fa pensar com és de fàcil entrar a obtenir diner fàcil, i com amb les nostres dades podem contribuir-hi.
Una cosa que em fa pensar: com és que aquí el primer que confisquen és el nen, i com és que, a politics, banquers... corruptes no se’ls hi confisquin els seus bens, quan els han jutjat ja s’han esfumat.
Dolors, aquesta és la pregunta del milió!!! Creus que si es fes el que és correcte... confiscar els bens robats, tancar a la garjola politics, advocat, banquers corruptes el món "civiltzat" hauria arrivat a aquest grau de corrupció i despotisme? Crec que persones com el comissario Brunetti (i suposo que n'hi ha!) quant es troben davant d'aquests delictes i que ja veuen que no hi poden fer res, que els que en sortiran més mal parats seran els més debils aixó els ha de frustar moltissim.
ResponEliminaA mi també em va sobtar que la Marcolini aparentés tanta fredor, però de fet en el segon capitol on el seu home, el pediatre, està jugant amb el nen, quant l'ha deixat dormint i va amb la seva dona i li proposa el brindis que li diu "pel meu fill" i ella li respon que sí "pel teu fill" ja és com un avanç del què vindrà, be no ho sé pots fer conya però mai ho diràs tant taxatiu.
En lo del menjar no us venen ganes de provar els plats que li fa la Paola? o de menjar-vos el que ell, en Brunetti, demana al bar que amb el nom italià penses, què deu haver demanat? i llavors resulta que és un entrepà de tonyina?
A la conferència que ens va fer la Donna León a Terrassa no hi eres tu Dolors?
Però li diu només per una vegada i durant una hora m'hi vull referir com al meu fill, no sé que passarà... és intriga aconseguida
ResponEliminaNo Lluna, no hi era a Terrassa.
A mi també m’agrada molt el matrimoni Brunetti, i també em fascina la capacitat de la Paola per treballar, cuinar (perquè no fa un pà amb tomàquet, no!, cada dia van de rostit...), i passar les hores que passa llegint! I d’en Guido Brunetti, l’experiència, l’honestedat i el fet que es un home molt culte, el fa ser un policia molt especial....
ResponEliminaJo tampoc entenc que aquesta dona no parli del fill...
I estic d’acord amb la Maria i la Dolors, que si tots els delictes es tractessin amb la mateixa contundència , fa temps hauríem acabat amb bona part de la corrupció!
I si avui es dimarts, vol dir que ja podem continuar la lectura....
Lluna. La gent que té molts diners pot contractar els millors advocats, els que saben totes les fisures de les lleis perquè els defensin i a més, el poder polític també el tenen sotmes. Els que vivim de la feina que fem o hem fet i cobrem cada mes, no podem pagar tanta defensa, els sindicats ho haurien de fer però son corporativistes i no estan al dia. Estem a anys llum de la defensa que pot pagar-se el poder economic.
ResponEliminaTota aquesta historia de plorar per les llambordes i explicar per què és ben propia. M' adono que l' autora omple tantes planes en parlar de corrupcions com el el fet de la investigaci'o. A mi ja em va bé perque finalment és el context el que dona les possibilitats de delinquir.
Sabeu quin títol te en castellà aquesta novel·la? Una pista no te res a veure amb el títol que li han posat a l'edició en català. No sé si l'autor i te res a veure amb els títols de les traduccions, algú ho sap?
ResponEliminaEl títol de l'obra en castellà és "Líbranos del bien", però no tinc ni idea de qui ha triat el títol ni en què s'ha basat. De totes maneres, Maria, venint del castellà... es podria titular de qualsevol manera, no? hehehe...
ResponEliminaNúria i Lluna, ben mirat, potser si que té alguna lògica el títol en castellà.
ResponEliminaJa he arribat al final. Trobo que és un cas d'infraccions morals més que legals. Els interessos personals i de classe passen per damunt dels drets de les persones. Voregen la il.legalitat però no hi ha res a fer. Brunetti tampoc pot actuar judicialment.És la nova llei immergida, la que imposa el poder de les classes fortes, econòmica i politicament. Les classes superprotegides, interdependents, autoprotegides
A la Italia del 2007, primers temps de l'época Berlusconi, Donna León ha optat per publicar una "queixa social". Potser per dir que la situació de corrupció va més enllà de la jurisdicció del comissari de Venècia. Esperava un "castig" més contundent però m'ha agradat, trobo que es mulla i és realista.
Núria i Lluna, ben mirat, potser si que té alguna lògica el títol en castellà.
ResponEliminaJa he arribat al final. Trobo que és un cas d'infraccions morals més que legals. Els interessos personals i de classe passen per damunt dels drets de les persones. Voregen la il.legalitat però no hi ha res a fer. Brunetti tampoc pot actuar judicialment.És la nova llei immergida, la que imposa el poder de les classes fortes, econòmica i politicament. Les classes superprotegides, interdependents, autoprotegides
A la Italia del 2007, primers temps de l'época Berlusconi, Donna León ha optat per publicar una "queixa social". Potser per dir que la situació de corrupció va més enllà de la jurisdicció del comissari de Venècia. Esperava un "castig" més contundent però m'ha agradat, trobo que es mulla i és realista.
Hola a totes!!
ResponEliminaA veure necessito un aclariment ràpid. Rellegeixo els comentaris i, entenc, que la Lluna i la Mercè van a l’avançada. L’hem de seguir la pauta de lectura que va marcar la Dolors, o podem anar al nostre aire? (La Dolors ens va pautar: 1ª setmana fins a la pàgina 95; 2ª setmana fins a la pàgina 191; 3ª setmana fins al final.)
Noies, ja sé que quan un llibre enganxa no es pot deixar, però, s’han de seguir les normes i no avançar comentaris, aquesta setmana es podia comentar fins a la pàg. 195.
ResponEliminaA l’hora de distribuir el llibre vaig mirar de que féssim unes 100 pàgines setmanals, és un bon ritme? Que us sembla?
Ningú ha recomanat cap llibre per llegir després de: Dins al darrer blau, seria hora de començar-hi a pensar. I qui el tingui de demanar en préstec a la biblioteca, que pensi que triguen uns deu o dotze dies si no està amb estoc.
Tenia aquest comentari a punt per penjar, i veig que la Núria ja demana un aclariment.
Perdoneu, m'ha passat que creia que ja erem a la tercera setmana: que l'haviem comencada ahir i que ja podíem comentar fins al final. Per seguir bé els períodes de lectura caldria posar calendari amb dates: primera setmana del dia ... al dia... llegirem fins a la plana 95, etc. Digue-me sisplau les dates que corresponen a la tercera setmana.
ResponEliminaMercè,
ResponEliminaQuan la Dolors ens va donar "el tret de sortida", per començar "Deixeu estar els nens", ens va enviar un comentari tot dient-nos les pàgines que tocaven llegir cada setmana. Aquest comentari és del dia 3 de juny, per tant, l'actual setmana correspon a les pàgines de la 95 a la 191. I la setmana que ve, serà de la 191 fins al final.
Com més coneixes al Commisari Brunetti més t’agrada i la família encantadora.
ResponEliminaLes dones a més de pràctiques (la dona albanesa, que creu que el seu fill estarà més bé si creix com un italià, dins d’una família italiana, a més que li aportava un suculent regal; la Bianca Marcolini que no l’interessava com aconseguiria el nadó el seu marit) demostren una insensibilitat poc comprensible envers els nens.
Les descripcions de Venècia m’han agradat molt, especialment el tros que descriu el passeig cap a la piazza i i fins arribar al la trattoria a la Via Garibaldi.
El xafastre a la frarmàcia donarà resultats a través del disc dur?
A mi em té molt intrigada això de que la Bianca Marcolini no es preocupi del fillet, i en el moment de l'adopció no va voler saber res del que faria el seu home per aconseguir-ho. Això em fa pensar que el NO voler saber-ne res, es com dir-li al marit: "Endevant! porta una criatura, i tan em fa el que facis per aconsiguir-la". Vull dir que hi dona el consentiment. I per altra banda, per què el volia aquest fill, si quan li prenen no hi demostra cap interès? Penso en quantes adopcions hi deuen haver, en que la finalitat no es el fill si no algun altre interès, com per exemple: assegurar el matrimoni lligant al marit. O assegurar-se una herència... Pobres criatures!
ResponEliminaNúria, no sé si ja has anat endavant en la lectura, a mi que també em tenia capficada el fet que la Bianca no es preocupés del nen, ja es desvetlla i de quina manera...
ResponEliminaÉs desconcertant.
Jo ja l’he acabat i m’ha indignat la manera que tothom es pot encobrir. Per cert la persona que té el sida no ha d’anar a la presó?
Divendres que se suposa que tothom ja l’ha de haver acabat podem fer algún altra comentari ja que ara no voldria desvetllar el final.
Ja he acabat!
ResponEliminaHe de dir que el llibre m'ha agradat força, suposo que és la realitat pura i dura, i em pregunto com pot anar be el món amb tota aquesta corrupció? I sí, Dolors, molta facilitat per encobrir-se els uns als altres.
Quan toqui, ja ens donaràs la pauta per començar a llegir "Dins el darrer blau".
Aquests dies, les informacions relatives a la mort i també als llibres escrits per Emili Teixidor -se'ns mort o ens marxa molta gent bona-, m'han despertat les ganes de fer-li un humil homenatge incorporant a la llista una de les seves novel.les o narracions . Per exemple "Sic transit Glòria Swanson" o "L'ocell de foc" que tot i que va dirigida a nois i noies es veu que és una molt bona narració per a tothom. No sé, digueu que us sembla
ResponEliminaHola bon dia, Mercè!
ResponEliminaTens tota la raó, Emili Teixidó és mereix un homenatge, encara que sigui petit. Fa anys, quan les meves filles eren petites vaig llegir "L'ocell de foc" i em va agradar molt! Fins i tot el vaig fer llegir a la meva mare... Digueu quin voleu, i estaria bé llegir-lo!
Bona revetlla a tú i a tota la colla!!
He anat molt endarrerida en la lectura d’aquest llibre i fins ahir no el vaig acabar. No he llegit els comentaris fins ara i coincideixo amb el què comenteu, especialment amb el sentit de crítica, no únicament per la venda de nens i a la corrupció dels metges i farmacèutics sinó també dels carabinièri i la pròpia policia ( ineficiència entre d’altres), domini del diner (creen partits en lloc de comprar equips de futbol) advocats, periodistes, gent del carrer (taxista que fa tiquets a gust del viatger)..... i també la crítica a la “moralitat” de Franchini.
ResponEliminaMolt divertida la descripció del personatge de Marcolini i de la seu del seu partit.
El tema et fa estar sempre en atenció tot i que hi ha hagut alguns paràgrafs que m’han costat d’entendre, m’he perdut una mica.
M’agradaria molt llegir l’ocell de foc de l’Emili Teixidor.
Hola ja sé que ara feia dies que no escrivia, el llibre el vaig acabar ja fa dies però em sembla que no vaig avançar res en els meus comentaris, si és així perdoneu, és que vaig haver de deixar el llibre a la Fàtima per aixó el vaig llegir abans.
ResponEliminaCom tots els de la Donna Leon m'ha agradat molt, no és el primer cop que m'hi trobo però, que en un llibre d'ella em dona la impressió que el comissario Brunetti sembla que li sapiga greu engarjolar al culpable, suposo que és perquè potser s'identifica d'alguna manera amb ell, pensa, potser, que si ell hagués estat al seu lloc hauria fet el mateix.
Compteu amb mi pel sopar del dia 13 de juliol!!!!!
Aquest llibre que parleu de l'Emili Teixidó està editat pel "Baixell de vapor"?
A mi també m'agradaria fer-li un homenatge, l'últim que li he llegit és "Els convidats", i com "Pa negre" no et deixa indiferent.
Hola!
ResponEliminaL'ocell de foc està editat per Vaixell de Vapor, si!
El que decidiu m'estarà bé! Però el llegirem abans o després de "Dins el darrer blau"?
Lluna, jo he deduït que el comissari no detén a ningú perquè en realitat, cada acció fraudulenta és la resposta a una altra acció fraudulenta i, amb les lleis a la mà hi ha poca cosa o res a fer. El que és greu són els greuges morals d'aquestes accions que no estan legislats enlloc i què depenen de la ètica de les persones i institucions. El primer greuge moral és la forma d'entrar els carabinieria la casa i endur-se'n el nen adoptat, cosa que perjudica a la criatura, primer de tot perquè és la més indefensa. Crec que l'autora presenta un esfrondament de la moral humanística que és la que hauria de presidir totes les accions de persones i institucions -religions a part-. I és més que una crísi de valors, és una marginació dels valors en assumptes de poder. Ja veus que coincideixo més amb l'Imma.Ja en parlarem al sopar
ResponEliminaNúria, jo llegiria L'ocell de foc després del darrer blau, entre altres coses perquè ja s'ho iniciat el calendari de lectura i, francament, perquè vaig començar a llegir el 26 i ja hi estic enganxada. Després de la primera setmana podríem mirar si el fragmentem en quatre setmanes, tot el juliol
ResponEliminaMercè,
ResponEliminaestic d'acord amb tu, perquè jo també estic molt enganxada al darrer blau. Varem comentar amb la Dolors que potser sí que s'hauria de fragmentar una mica més, perquè hi ha molt vocabulari que cal cercar, i la lectura es, més aviat lenta, doncs hi ha molts motius de reflexió. A veure que ens diu la Dolors!