Lectura compartida:

El nostre objectiu és, primer de tot, compartir una lectura i al mateix temps poder donar l’opinió que ens mereix l’obra, els diferents personatges, si trobem que la narració va molt lenta o que s’estén massa amb les descripcions, o que el vocabulari és complicat, o que hi ha una frase que ens ha arribat al cor. En fi!...qualsevol cosa que ens agradaria poder comentar si tinguéssim alguna persona al nostre costat.

Que llegeixes?

Espai on podem penjar les lectures que, a part del llibre proposat com a lectura compartida, tenim entre mans; que ens han regalat; que tenim pensat de llegir per la recomanació d’un amic, etc.

Si l’has llegit: opina​;​si l’estàs llegint, també; si penses llegir-lo, demana opinió, o recomana'l si s'ho val.​

Som observadors? On pertany aquest tros de foto?


Partint d’un tros de fotografia i un petit text, hem de descobrir el lloc de Taradell on esta ubicada, quin significat o utilitat té o podria tenir. Es poden demanar pistes, quan s’hagin respost tres pistes es descobrirà un altra tros de foto. Si no s’endevina, una altra volta tres preguntes i així successivament fins que quedi descobert.

Procurarem que la foto estigui relacionada amb la literatura o a les arts en general.


dijous, 26 d’abril del 2012


Comencem llegint...Aloma
Aloma és una novel·la de Mercè Rodoreda i Gurguí escrita el 1936. Va rebre el premi Crexells el 1937. Rodoreda rebutjà bona part de les seves primeres obres, que considerà de baixa qualitat. De les obres de preguerra només en salvà Aloma, que revisà a consciència l'any 1968.
Aloma és la novel·la psicològica més important de Mercè Rodoreda, en què es tracten les relacions entre un home madur i una dona jove.
Actualment ha sigut representada pel grup teatral Dagoll Dagom en forma de musical (2008).


Aquesta obra la fragmentarem amb tres parts, d’unes 50 pàgines cada una. Per tant la primera setmana llegirem el pròleg, que segons l’edició serà diferent, i fins el capítol V. La segona setmana, del VI fins el capítol XI, i la tercera i última setmana acabarem el llibre

I continuarem amb “Deixeu estar els nens”
Donna Leon és una escriptora nord-americana nascuda a Nova Jersey el 28 de setembre de 1942. El 1965 va marxar a estudiar a Itàlia (Perusa i Siena). Els anys posteriors els va passar viatjant per Europa i Àsia. Va treballar de guia turística a Roma, de redactora de textos publicitaris a Londres i de professora a diferents escoles nord-americanes d'Europa i Àsia, entre d'altres. Després de dedicar uns anys a la docència, va decidir abandonar-la per dedicar la totalitat del seu temps a les seves dues passions: la literatura i l'òpera.
 Deixeu estar els nens, pertany a la sèrie del comissari Brunetti de Venècia, on resideix actualment l'autora.

65 comentaris:

  1. Llegint detingudament d’introducció de Aloma, ja et dona una visió general del que serà l’argument de la novel•la, jo em quedo amb aquest paràgraf i vaig per començar l’obra: Rodoreda crea una noia normal i corrent, de classe mitjana, que busca amor i només troba sexe, una barcelonina qualsevol que busca efecte maternal i n’haurà d’acabar donant passant per sobre de si mateixa. És una jove ben versemblant, un tipus dramàticament reconeixible, a qui s’imposa la duresa de la realitat per damunt dels somnis d’adolescent.
    Tinc ganes de fruir amb la prosa de la Rodoreda.
    En el primer capítol l’Aloma ha de renunciar a moltes coses començant per el nom, l’estimació a la gata, al germà i als seus escrits, a les cortines de la seva habitació...
    La primera exclamació: L’amor em fa fàstic! Sobte una mica, encara que en llegir amb el que es troba la gata que tot i estar malalta només ha d’anar parint...
    Fins una altra.

    ResponElimina
  2. Aquest comentari és de l'Imma Muns que ha tingut problemes per publicar-lo:

    A mi el què m’ha impressionat és com només amb un parell de pàgines i per mitjà de l’explicació sobre la gata blanca Rodoreda descriu els seus sentiments i els dels personatges: L’Anna és una mare protectora i rebutja la gata “No vull gats a cas; porten malalties”. Dani, és una criatura sensible “Me l’estimo perquè té la cara trista”. Joan, és indiferent i negatiu “encara no s’ha mort?” El vigilant és el botxí que fa la feina, la mata. L’Aloma primer és espectadora amb bones intencions “Aloma va pujar al banc i se li va acostar. Li va veure els ulls estriats de sang....Quan Aloma es va ajupir per curar-li el mal...” Finalment no vol veure el patiment de la gata i no fa res “El gat no la deixava. Era una persecució tenaç, i els miols es barrejaven amb el vent que xisclava...i Aloma va tancar la finestra”. I la visió de la Rodoreda sobre la dona representada en la gata, desorientada, resignada, que pareix repetidament, protectora dels seus fills, l’egoisme d’aquests i la persecució del gat mascle (que inclús podia ser fill seu).

    ResponElimina
  3. Ja és la quarta vegada que intento entrar i no puc.

    En primer lloc dir-vos que, l'edició que tinc, no té pròleg ni introducció, així que he passat directe a l'obra.

    Hem llegit poques pàgines i ja tenim tema per comentar, i es que els personatges de la Mercè Rodoreda no deixen indiferent a ningú. Veig Aloma com una persona indefensa. No és feliç. Li manca molta estimació i sembla que a casa no la trobarà pas. Es compadirà d'ella algú, com ella ho ha fet de la gata?

    ResponElimina
  4. Veig que finalment s'ha publicat! Millor!

    Bona Nit!

    ResponElimina
  5. Hola: L'he obtinguda avui aquesta Aloma - sense pròleg- i la començo com si fos la primera vegada que la llegís. Tanmateix és un principi bé estrany! ´Voldrà dir que el sexe li fa fàstic? En tot cas després d'una entrada tan contundent i potser catàrtica, començar a parlar de gats i de detalls tendres que observa tranquil·lament del seu voltant és, si més no, com una mica sorprenent...seguiré demà.

    ResponElimina
  6. Avanço i realment el que dieu del símil dels gats i ella és així, també que el que li imposa el nom és l'oncle de la mare i ella ho accepta "no crideu tant que l'Aloma dorm", per això sembla que l'oncle té ascendent sobre la mare.( A la història de Rodoreda és el germà de la mare qui té ascendent i el casen amb la Mercè...)
    Més endavant s'anuncia que vé d'Amèrica un cunyat... i a partir d'aquí apareix el gat negre. (veig la figura de l'oncle-marit fragmentada en dos personatges, el que li imposa el nom d'Aloma i el cunyat que vé d'Amèrica) Realment és una obra catàrtica però no diu la seva amargor fil per randa, es val del simbolisme i dilueix en personatges diferents els causants del fàstic que avisa al principi i que fa esperar que demostrarà d'una manera més o menys explícita.

    ResponElimina
  7. Un mal averany. El gat que apareix en el somni i li diu: “no et deixis enganyar; no et casis” Duia ulleres, i sabates a les potes del darrera. Feia cara de savi.

    Se li presenta una altra pèrdua, perdrà la casa?

    Mercè, Aloma creus que té trets autobiogràfics de Mercè Rodoreda?

    ResponElimina
  8. En la vida d'Aloma res és fàcil, sembla predestinada a perdre-ho tot...

    I vaig rellegint els comentaris i he de dir que en cap moment m'ha passat pel cap que, el fet de que l'oncle vulgui que li diguin Aloma, sigui també una similitud de la seva pròpia vida. No sé si m'explico, però a "La plaça del Diamant", la Colometa es diu Natàlia, no és doncs, producte de l'època, això de canviar el noms?

    ResponElimina
  9. Estava llegint ara mateix el llibre, quina manera de narrar tant entenedora. La descripció de l’arribada al port del vaixell que porta en Robert, sembla que t'hi trobis, no?

    ResponElimina
  10. He llegit més d'un text d'estudi que diu que Aloma és la Rodoreda de jove. Com també té alguna cosa d'ella, la Colometa de La plaça. Sí Núria que és de l'època canviar noms i tot fa pensar que s'anomena l'infant amb el nom que tria la persona que té més pes a la família, independentment del nom del bateig.
    Dolors, és veritat el que dius de la forma de narrar i aquí es veu també en com narra els moviments dels gats. La Rodoreda explica els detalls i els moviments i ho fa tot molt versemblant, oi?

    ResponElimina
  11. Hola a tothom!!! estic molt al començament del llibre perque al meu si que hi ha pròleg, i és molt molt llarg. He anat lleguint els comentaris i he de dir que sí que el començament, la primera frase ja és com un toc d'atenció, i per a mi més que dir "que el sexe li fa fàstic" com diu la Mercè crec que és més el de dir que no vol estimar perque si estima i la persona que estima es mort o es mata com en el cas del seu germà ella pateix molt.
    I amb això dels noms era un mal costum de l'època segur! i que va durar força anys, jo en soc un exemple i soc del 57.
    En el pròleg del meu llibre parla dels simbols que la Rodoreda feia servir en els seus llibres i que concretament en el d'Aloma que és un llibre que va escriure en els seus inicis, els simbols no son encara de gaire complexitat però sí dinàmics. Fa una estreta simbologia entre ella, Aloma, i el jardí i m'ha semblat molt interessant, ja que el jardí va canviant a mesura que Aloma també anirà canviant.

    ResponElimina
  12. El germà mort d'Aloma es deia Daniel i el fill del seu germà i de l'Anna és Dani. Tindrà alguna relació aquesta coincidència de nom amb el destí dels dos nens?
    Podem observar com n'eren d'alarmants unes angines en una època que no hi havien antibiòtics i com les noies solteres d'una casa on no hi havia més ingressos que els d'un home i com les noies solteres estaven supeditades a la vida de la família de qui depenien.(Aloma vetlla el nen tot el temps de les angines)

    ResponElimina
  13. Jo també ho he pensat, que el fet de ser soltera, viure amb el germà i dependre d'ell, la converteix en gairebé una minyona.

    I m'indigna molt la hipocresia del germà en demanar-li opinió sobre la venda de la casa, però recalcar-li que no la necessita per a res. Això, diria, no ha passat tan de moda! Encara es vigent!

    El germà mort es deia Daniel i el nebot també. Això també ho portava l'època, oi? que quan naixia una criatura no calia triar nom: el del darrer que s'havia mort!!

    Aloma, que repeteix sovint que no es vol casar (jo interpreto que el que vol dir es que no es vol enamorar), està molt necessitada d'amor i la por de no ser corresposta o sortir-ne malparada, li fa dir això...

    Ja anirem veient, però em fa l'efecte que... pobre noia!!!!

    ResponElimina
  14. Lluna una curiositat, et varen canviar el nom o te l'has canviat tu?.

    I tant que la converteix amb una minyona! només hi ha una diferència, que no cobra. Ha de demanar la clau fins i tot per poder mirar les fotografies de la família.

    En el jardí hi posa molt d'èmfasi, per ella és una part molt important de la casa; el canvi de la porta, les diverses espècies d'arbres i flors que van marcant el pas del temps.

    Núria, a mi també m'indigna la manera de plantejar la venda de la casa, a part de deixar a l'Aloma de banda, també ho fa amb les últimes paraules que els hi va adreçar el seu pare abans de morir: "No deixeu aquesta casa, si mai ho heu de fer penseu que a tots us considero igual"

    Les paraules d'en Robert quan diu "No penso casar-me mai" fa que l'Aloma contesti "jo tampoc". Les d’ell voldràn dir, no penso casar-me perquè ja ho estic?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Contesto la curiositat de la Dolors, jo em dic Maria, però no vaig saber-ho fins que vaig tenir 10 anys, fins llavors em pensava que em deia Isabel, el meu pare volia que em digues Maria, la meva padrina era la iaia Isabel i volia posar-me Isabel com ella i la seva mare, però qui em va inscriure al registre cívil va ser l'altre iaia, la Marcel·lina i ella va donar el gust al meu pare i no va dir res, i com que quant et batejaven et deien els tres noms i Isabel ja el tinc de segon, ningú va adonar-se'n, l'única que potser ho hagués fet era la meva mare però ella no hi era al bateig.

      Elimina
  15. En fer el meu comentari m'ha passat per alt de dir que no m'havia fixat, que si, que hi ha una gran diferència en la manera de tractar unes angines amb antibiòtic o sense.

    A mi m’agrada molt com estan funcionant els comentaris

    ResponElimina
  16. Soc la Sunsi estic fens proves per entrar al joc.

    ResponElimina
  17. De moment no tinc cap comentari a fer, però si que vull donar la benvinguda a la Sunsi!!!!!!!!!

    ResponElimina
  18. Sunsi, he rebut bé la teva entrada. M'agrada molt trobar-t'hi.Ja veus que surten molts comentaris que ajuden a entendre millor l'obra. Jo m'ho estic passant molt bé, potser encara millor que en el joc d'endevinar autors, ja veus.
    Núria, jo no ho sabia que quan moria un nen, al que naixia després l'hi posaven el mateix nom encara que no fos un germà.
    Em sembla que l'interès de l'Aloma pel Robert està alimentat perquè ell és l'única possibilitat de sortir de la situació de vida que la condiciona. Recordeu que la Maria Nunes ens deia que de joveneta havia de sortir sempre amb la seva mare quan anaven a passejar per Gràcia, mai sola.
    Per cert, no se sap res de la mare de l'Aloma a l'obra, Si seguim la possibilitat de l'autobiografia haurem de fixar-nos si la Rodoreda ha amagat la personalitat de la seva pròpia mare en un altra dona, per exemple a l'Anna, la cunyada, plena de por.
    És possible que Rodoreda no hagi volgut fer sortir la seva mare directament? I per que no ho hauria fet? Per protegir-la o perquè creu que és millor no parlar-ne. (recordem que la mare la va casar amb el seu germà per retenir-lo a casa seva desprès de casat amb la Mercè.

    ResponElimina
  19. Avui entro per primera vegada a aquest blog. Hem fa il.lusió aquest nou joc, a la vegada que penso que ens farà distrutar molt més de la lectura. Com que veig que només sur el nom de m.carme, sapigueu que soc la de Can Parrella.
    SAlut a tothom.

    ResponElimina
  20. Bon dia a tothom!
    Benvinguda M.Carme de Can Parrella!

    Mercè, pel que he vist a Artés (el poble de la meva mare), quan naixia una criatura, si feia poc que s'havia mort l'avi, o l'àvia, o un germà dels pares de la criatura, pam! la criatura ja havia rebut!!
    Per altra banda, això que comentes de la mare de la Rodoreda, penso que en deuria estar tan decebuda, que per no nomenar-la li atribueix la personalitat a la cunyada. Si que podria ser, oi?

    Pobre Aloma-Rodoreda quina joventut més angoixant!!

    ResponElimina
  21. Perdó, m'he descuidat de preguntar que se'n sap del pare de la Rodoreda? Perquè, en la novel·la, encara que poc, si que en parla del pare, i sembla que amb estimació, no?

    ResponElimina
  22. Hei!!! això s'anima!!!! Benvingudes Sunsi i M. Carme, ja veieu que cada una va al seu ritme, jo vaig més lenta llegint i estic molt al començament.
    Jo el que volia comentar i em sembla que la Núria ja ho ha dit és que a Aloma no la tenen massa en compte per res, jo ara he llegit el troç que ella "baixa" a Barcelona a comprar la roba per les cortines, la il·lusió que té i com se les imagina posades ja a la seva finestra i de quina manera hi entrarà el sol i llavors la seva cunyada com aquell que no diu res li venta que amb en Joan han pensat que les cortines podrien anar a l'habitació del seu germà. Aquí ja veus per on va la cosa, ella a la casa només serà l'escarràs.

    ResponElimina
  23. Trobo que surten moltes coses que em fan la novel·la més versemblant i entenedora que la primera vegada que la vaig llegir. De pas, anem coneixent millor la Rodoreda, una dona que té algun punt de contacte amb la nostre experiència de vida. Proposo, mirant a la llarga, que més endavant llegim "El carrer de les Camèlies" perquè és un llibre especial i amb tants elements com descobrim sobre la Rodoreda, també pot donar molt de si.

    ResponElimina
  24. Ostres Lluna! Ets un pou de sorpreses!!!! Isabel, Maria, Lluna..... No seràs alguna espia infiltrada, que segons el bàndol en que treballa, canvia de nom?....

    ResponElimina
  25. Lluna, o sia fins a deu anys et varen dir Isabel. Curiositat satisfeta.

    Noies portem un bon ritme de comentaris. Estic d’acord amb la Mercè que ens ho passem molt bé i és mes enriquidor que el fet d’endevinar autors.

    Us sembla de posar-lo després de "Dins el darrer blau", "El carrer de les Camèlies"?

    Us recordo que ja podem encarregar a la biblioteca “Deixeu estar els nens” ho podem fer trucant al numero de telèfon: 938 801 056.

    Benvingudes Sunsi i M Carme!

    La mare jo entenc que és morta fa molts anys, el pare ja la veu molt desvalguda perquè quan es mort recomana a en Joan que l'estimi, i li sap greu no haber fet un nou testament en que hi constés l'Aloma

    ResponElimina
  26. Sí! I el germà, molt emocionat, li diu al pare que sempre l'estimarà a Aloma... I tururut viola!

    ResponElimina
  27. Benvinguda Fàtima!

    Estic molt contenta amb la participació de la gent!

    ResponElimina
  28. Bé aixó s'anima moltissim!!!!! Benvinguda Fàtima!!!
    Bé ahir en vaig fer un altre troç, m'ha sobtat una mica "el costum" de la gent d'anar a veure al germà de l'Anna quant arriva, d'anar a veure "l'americà".
    Ara he arrivat a quant Aloma té la percepció de que alguna cosa no rutlla, no sap ben bé què, però l'actitud del seu germà, en Robert i la Coral no li agrada i sent que odia a tothom menys al nen. No cal dir que s'estima al nen com si fos la seva mare, ja que la seva mare, només és feliç quant el nen està malalt i d'aquesta manera es sent útil.
    El germà de totes maneres té un morro que se'l trepitja, promet al pare que sempre estimarà Aloma, però llavors li diu que ella no compta per a res en l'assumpte de la casa..

    ResponElimina
  29. Lluna, això d'anar a veure el "foraster" jo ja ho havia vist en obres de teatre... i sense anar més lluny, quan varem anar a Cuba a conèixer els meus cosins, allò semblava la Rambla. Amb en Xavier ens feia angúnia i tot!

    Jo també estic amb que el germà és un penques. I la cunyada també es porta l'oli...

    ResponElimina
  30. Benvinguda Fàtima, estic d’acord que el jardí és la seva escapatoria, on es pot sentir mestressa d’alguna cosa, tot i que, com sempre, algú s’apropia de les seves coses, en Robert li pren una rosa del roser que ella cuida per donar-la a la Coral.

    Ja veieu que de penques n'ha més d'un.

    ResponElimina
  31. Si que n'hi ha més d'un de penques, perquè el germà d'Amèrica se la comença a "camelar" que es un gust, i ella com adolescent que és està feta un embolic, tant aviat li plau com li desplau, a més la part en que ell li "roba" una rosa per donar-la a la Coral, ella reacciona així, crec, més que perquè el jardí se'l creu seu per gelosia.
    I l'Anna és una pobra i trista dona que només troba consol en cuidar als altres sobretot al seu fill i que el seu posat trist i desvalgut fa que l'Aloma prengui la iniciativa.
    Vist amb els ulls d'ara l'Anna és una bleda!

    ResponElimina
  32. Jo, a l'Anna, no la veig tan bleda... Bé que s'hi veu amb cor amb Aloma. Penso que Anna dubta (i amb raó) de l'estimació de Joan, i es refugia en el nen, i s'esbrava amb Aloma...

    ResponElimina
  33. A mi també el que m’agrada és el vell Cabanes, per allò de que les veu venir.

    Els primers capítols han donat molt de sí. Ja podem anar per els següents, anar-los comenta’n i parar-nos després de llegir l'XI

    ResponElimina
  34. A cada capítol que passa, en Joan es mostra més poca vergonya: al fill li recomanen un canvi d'aires, i au! ja us espavilareu...
    I, molt subtilment, en Robert va enamorant a Aloma.

    ResponElimina
  35. En Joan triga a arribar, l’Anna ha plorat, pateix; però quan arriba demana el sopar i ella submisa li escalfa i aquí no ha passat res.
    I si el nen està malalt espavileu-se, que això és molt car.
    I dóna per fet que l’Anna no pot tenir passions, i si es tenen el que diu l’Aloma: s’aguanten.
    Però sembla que aquets homes d’aguantar-se, aguantar-se....

    ResponElimina
  36. En el capítol VI crec que es veu l’infidelitat d’en Joan: l’Anna, que plora; l’encobriment per part d’en Robert “deu estar amb algun amic” i després “és el què hem dit a l’Anna perquè es calmés” i finalment quan l’Aloma critica al marit de la Carme perquè es vol separar havent-hi criatures, i en Joan diu “Què saps tu de la força de les passions”, sembla com que ell entengui la situació del marit de la Carme perquè ell té les mateixes passions.

    D’altra banda, no s’hi veu altra vegada un rebuig de l’autora als fills? Dóna com a motiu de la desavinença de la Carme i el seu marit el naixement de la filla.

    ResponElimina
  37. També podria ser que ella, la Rodoreda, vol reflectir les desavinences amb el seu marit i la posterior separació quan el seu fill tenia vuit anys, i era el seu debat interior, separar-se amb fills? Deixar-se endur per les passions?

    ResponElimina
  38. En aquests capítols, Aloma relaciona els seus amors amb l'evolució de les flors i del jardí i tot això és narrat amb hipersensibilitat pels detalls i els moviments. És un seguit de correspondències que funcionen narrativament i fins i tot poèticament. Ténen gracia els intents d'escriure una carta d'amor i, quan parla sola, les frases de relacions socials sofisticades però...
    L'Aloma és una víctima sense cap llum per defensar-se, és tot sentiments, de moment, no imagina cap sortida, física, intel.lectual o personal, que no sigui dins el medi que li ha assignat la família, no se li acudeix fer-li "trampes" al sistema ni buscar-li escletxes, fins i tot l'amor se'l busca a dins.
    S'avé a viure protegida, passa d'un home de la família a l'altre: pare, germà gran (enyora el germanet mort) nebot, cunyat...
    L'hi pot passar de tot amb un germà masclista, egocèntric
    i debil que es cuida d'ella. És la típica filla de família de la mitja burgesia tancada mentalment al seu ambient que no se l'hi ha acudit posar-se a treballar a fora per guanyar-se una mínima independència
    que, com he vist cap al capítol XIII que he tafanejat, alguna altra noia de família treballadora ja ha assolit.
    A veure si se'n surt i com se'n surt o fins on arriba.
    Tot el conjunt de la narració el trobo molt massa envaït d'aquesta sensibilitat de dona, vull dir que té més de catarsi que de narració amb ofici on segurament hi hauria més contrastos.
    De moment ho veig així.

    ResponElimina
  39. Estic totalment d'acord amb la Mercè. Però això que dius em fa recordar que quan la meva mare es va posar a treballar per allà l'any 43 o 44, algú li va dir al seu pare que "com era que la posàven atreballr, que això era una vergonya" i el seu pare li va contestar que s'havia d'espavilar i no ho faria quedant-se a casa. Sense anar més lluny la meva tieta i la seva germana no vàren treballar mai fins que es vàren casar. I eren èpoques de misèria gairebe. Vull dir que per poder entendre la situació de l'Aloma, hem de conèixer aquesta part de la Història nostra passada. Les noies depenien totalment de la família. I les treballadores només ho fèien por portar diners a casa, però se'ls quedàven els pares, això ho podem recordar totes, vull dir que a més de no tenir vida pròpia, es vèien obligades a treballar a desgrat d'elles mateixes.
    Tan si hi havia diners com no, no tenien vida pròpia, vivien la de les seves famílies i per tenir vida pròpia, havien de burxar molt endins d'elles mateixes i amagar els sentiments. Això és el que li passa a Aloma. I es veu clarament quan escriu aquella carta on veiem que es deixa anar totalment, només perque té molt per donar, però també vol rebre. Jo la veig com una pregària a un déu desconegut.

    ResponElimina
  40. Si Fàtima que devia ser així, amb tot a la meva família tenien una botiga i una parada de fruita al mercat i les dones hi treballavem, des de l'àvia, i jo sempre he vist el treball assalariat com un element bàsic perquè la dona es crei el seu propi mitjà. Ja veurem si la Rodoreda li dóna aquesta sortida-esperança a l'Aloma. He repassat que va escriure aquesta novel.la el 1936 i la va refer quan vivia a Suïssa. Aquí podem recordar que Rodoreda treballava a la Generalitat republicana l'any 36 (i per això va marxar junt amb el govern a un exil.li en certa manera privilegiat amb un grup d'intel.lectuals) Per tant, ella SI que s'havia beheficiat en tots sentits d'un treball assalariat després de ser mare.
    Si no li dóna o no insinua aquesta sortida a l'Aloma, hauré de concloure que s'ha instal.lat en la queixa. A veure

    ResponElimina
  41. Anem coneixent a la Rodoreda, que és molt interessant, i també vocabulari, Mercè has emparat molt el mot catarsi, que vols dir? que va traient les penalitats que ella va patir?

    En aquests capítols en dues o tres ocasions l’Aloma se sent contenta, quan sospira a dins la casa que no sap que li passa, quan acaba la carta i se sent superior a la Coral. I en el seu convenciment : Abans d’anar-se’n s’enamorarà de mi.

    A mi m’agrada llegir les descripcions que fa, per exemple: L’estanquer era un home prim amb la cara arrugada i tan blanca que semblava que no tingués sang. Jo el veig a aquest home.
    ..uns mosquits allargassats voltaven el llum del menjador així que l’encenien i unes papellones petites com arnes, d’un verd esblaimat, que no feien cap mal...

    No té desperdici!

    ResponElimina
  42. Dolors: utilitzo catarsi en el sentit de treure, parlant o escrivint en aquest cas, els continguts mentals i anímics vinculats a una situació traumàtica patida pel qui escriu.
    Coincideixo amb la Fàtima i amb tu pel que dieu de la carta i com l'utilitza ella. Si, les descripcions són precioses: els colors adjectivats "verd esblaimat" com has apuntat, la mida de cada element, sovint el moviment i les comparacions que fa "semblava que no tingués sang" "no estava trista, estava com buida"

    ResponElimina
  43. Voleu dir que no s'ha dit tot el que es podia dir? Dolors, podem seguir amb la lectura del final del llibre?

    ResponElimina
  44. Doncs si Núria, anem per anar acabant la novel•la, coneixem els personatges, l’argument i ens falta el desenllaç.

    Fins aviat.

    ResponElimina
  45. Doncs ara quan me'n vagi al llit, ja avançaré una mica... Au, bona nit a tothom! i bon diumenge!

    ResponElimina
  46. Estava buscant per modificar el meu comentari i veig que la Núria ja l'ha vist, doncs volia agrair a la Mercè el seu aclariment.

    Gràcies Mercè

    ResponElimina
  47. Comencem la recta final.

    Cada vegada vaig creient més que els sentiments i emocions d’Aloma pel que fa a l’amor i al sexe ens són molt entenedors a les dones de la meva generació (seixantena) perquè vam rebre una educació de repressió i m’agradaria saber quina lectura en deuen fer la gent jove.

    En el capítol XI quan diu: No va gosar dur-se la cullereta als llavis perquè Robert la mirava (ho trobava massa provocador?)

    Cap al final del capítol: Li feia vergonya que els seus arbres la veiessin,
    les gardènies masegades i negres, feien fàstic... i ella.

    M’apunto al que heu comentat abans i especialment la Mercè quan diu “les descripcions són precioses”. A mi m’ha agradat molt la descripció del castell de focs.

    A veure com avança aquest final

    ResponElimina
  48. Em fa molta llàstima Aloma. Tan necessitada d'estimació i tanta com ella en dóna, tothom se'n aprofita, i només aconsegueix fer-se fàstic ella mateixa.

    Imma, a la gent jove li deu costar una mica entendre tota aquesta història! Si no haguéssim conegut aquesta repressió, també ho trobaríem rar. De fet es allò que diuen que "totes les masses piquen", oi?

    ResponElimina
  49. A aquets capítols en Robert coqueteja amb Aloma descaradament i l’Aloma reprimida- li feia por que en Robert se’n rigués, - Com diu l’Imma: no va gosar dur-se la cullereta als llavis, perquè en Robert la mirava- i quan es lliure al conquistador -es fa fàstic-. Li roben tot, no pot decidir res. I no gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat.

    Ja tens raó Núria que fa molta llàstima l’Aloma.

    Jo em pregunto perquè l’amor de l’Aloma i en Joan ha de ser clandestí?

    ResponElimina
  50. Dolors no entenc bé la teva pregunta. Suposo que vols dir que perquè ha de ser clandestí l'amor entre Aloma i Robert. És clandestí perquè Robert ho vol que sigui clandestí: no hi té cap interès en Aloma, només el fet de conquistar una "joveneta innocent". Ell la vida i la dona les té a Amèrica, i es prou barrut com per amagar-li a Aloma. I ella se li llença als braços perquè es troba sola i ningú de casa seva la té per res.

    ResponElimina
  51. Estic d'acord amb tu Núria, ella se sent bruta perque no se sent estimada. És un tòpic en les relacions sexuals de moltes novel.les. La dòna treballa molt més la imaginació, l'home té necessitat de l'acte físic i s'aprofita d'allò que li passa per davant, no mesura les consequüències, a la dòna no li importen. De fet, ell ni s'entera d'aquestes.

    ResponElimina
  52. Tens raó Núria, m’equivoca’t de nom, doncs podem sospitar que el barrut d’en Robert te dona a Amèrica, l’arribada de la carta, que ell la trenca a bocins n’és una afirmació. En Joan ho sap? Quin parell de bandarres!. L’un té el fill malalt, “Què hi farem? “ L’altra quan ja té el que volia li fa mala cara “si poguessis saber”.

    Pobre Aloma!, amb pocs dies dues pèrdues, en Dani i la casa, li han passat moltes coses des principi de la primavera a primeries de tardor. Quan he escrit bandarres no havia llegit encara la confessió que fa en Joan a l’Aloma, amb aquest qualificatiu quedo molt curta.

    Quina humiliació ha d’aguantar per part de Coral!

    A en Joan ja n’hi puc afegir un altra de qualificatiu: desgraciat. Ara sí que la seva germana te l’obligació de lluitar per la seva casa.

    Fàtima, aquí si que s'enten "quin fàstic d'amor"

    ResponElimina
  53. Abans he publicat un comentari que tenia a punt des d’ahir, i ara escric aquest, embolcallada de tristesa. He acabat el llibre, penso que la Rodoreda mou tots els fils possibles de la manera adequada per fer-me sentir així.

    ResponElimina
  54. En Robert, en Joan, i sobretot l'Anna...Ells dos són uns desgraciats, poca-vergonyes, i tot una sèrie d'adjectius que ni anomeno... però l'Anna, que també ha estat una víctima i que s'ha refiat d'Aloma en tot moment, tan egoista es pot arrivar a ser?
    I sí, Dolors, molta tristesa... però una espurna d'esperança en la nova vida que ve. Una esperança de que, potser, el fill li donarà una mica d'estimació....

    ResponElimina
  55. La tempesta del capítol XII escenifica molt bé la passió d'Aloma. És sorprenent com acaba el capítol: "amb el dit va fer unes ratlles als vidres -Hauré de rentar-los" i per mi, és com si digués "en aquesta casa, en la situació que estic, senti el que senti he d'acabar netejant, he de fer net i esborrar les conseqúències de les tempestes. És una evidència que podem subscriure moltes dones, totes potser?
    I aquí he rellegit fragments i he confirmat el que dèieu al principi, que qualsevol nova situació de vida o de sentiments de l'Aloma es reprodueix en la natura o el paisatge que l'envolta: baixa al jardi i cada vegada el que hi troba i com s'hi mou és diferent i té relació amb el que ha passat o passarà. En la conversa amb el seu germà, quan arriben a la part més sòrdida surten de la Diagonal i s'endinsen als suburbis i el paisatge ja és una premonició del que l'hi confesarà
    Aquesta constant en que la natura és metàfora de la vida, les adjectivacions, l'intimisme, fa que sigui un text molt poètic.

    Encara no l'he acabada, però.

    ResponElimina
  56. Les altres dones joves de la novel.la, les que es casen o tenen relacions amb homes, llevat de la seva cunyada, les que s'alliberen de la tutela familiar, són presentades totes com noies frívoles o "fresques". No he trobar a la narració cap dona ni dins ni fora de la família d'Aloma que sigui propera al seu nivell i li pugui servir de referència. L'heu trobada vosaltres?
    Una qüestió que no em lliga és com en una època que la por a l'embaraç fora de la parella era tan forta, l'Aloma té relacions sexuals continuades amb un "passavolant" i no es preocupa de saber els compromisos familiars d'aquell home fins que té por que la deixi. Ho dic perquè, segons la història, Aloma no té cap dubte de que es deixarà portar si l'ocasió es presenta, vull que no hi ha, per part d'ella cap filtre moral, personal o social a aquella passió que ella més aviat autoalimenta. Per tot això trobo buits en la definició del personatge. Amb tot, reconec que el cas d'Aloma arriba a l'anima.
    Quan decideix anar-se'n i posar-se a treballar, ho fa pel fill, però s'hi llença com si fos un mal inevitable.

    L'autora també es va posar a treballar a la Generalitat tres anys després de tenir el fill amb el seu oncle però en el seu cas hi havia la mare pel mig que volia retenir el seu germà a casa.

    ResponElimina
  57. Jo veig a l’Aloma una noia molt jove, (quants anys deu tenir? Quan fa que no te mare?), sense que ningú l’ha educada ni aconsellada en els afers de la vida. i la naturalesa, com en el seu jardí, fa el seu procés, i una mica el referent dels gats del començament és la lliçó que en treu del que és l’amor.

    Ella aprèn de la naturalesa. És una noia dòcil i va acceptant tot el que va venint, també treu una mica la rebel•lió: llença l’anell, mossega a en Robert, però...

    No li queda cap més remei i, com al seu jardí, ha arribat l’hivern i sap que treballant-lo i abonant-lo arribarà la primavera. En un any ella s’ha fet gran.

    ResponElimina
  58. Totalment d'acord amb tu, Dolors!

    Has dit les paraules exactes (al meu parer): "...com al seu jardí, ha arribat l'hivern i treballant-lo i abonant-lo arribarà la primavera."

    ResponElimina
  59. M'agrada molt aquesta teva conclusió, Dolors. M'adono que l'Aloma i més endavant la Colometa semblen noies molt joves, jo diria quasi nenes que es deixen portar.- la cara de Sylvia Munt fent de Colometa la definia molt bé,oi?) A vegades tenen un cop de rebel.lia, com tu dius, (la Colometa obre la gàbia dels coloms, finalment) però no tenen gens de capacitat d'autoprotegir-se ni l'astúcia que els cal per lluitar (veiem una mostra extrema d'astúcia extrema en la filla de la veïna quan presumeix de l'aixovar i del vestit de núvia, el que diu en relació al nuvi i al casament).
    L'Aloma surt per la porta del jardí quan finalment s'adona de tot, com tu dius s'ha fet gran i entrarà en el mon social del treball, buscarà feina per sobreviure amb el seu fill. Sabrà autodefensar-se, però? El món laboral de les dones de l'època també era un terreny abrupte.
    És una obra plena d'interrogants i això la fa molt bona.

    ResponElimina
  60. Hola noies,

    M’hauria agradat fer més comentaris, però per raons que no venen al cas, no m’ha estat possible. M’ha agradat molt llegir els vostres dons ells m’han descobert molts detalls que de altre manera m’haurien passat per alt.

    Vull dir-vos, que ha estat una bona idea fer aquesta lectura compartida, encara que la meva participació escrita sigui escassa, gaudeixo molt amb els vostres.

    L’Aloma per mi, es l’escarràs de tot, tots s’aprofiten de ella, inclòs quan el nen està malat ella li fa de mare. !!!!Estic d’acord amb vosaltres que te una família de brètol

    ¡¡¡ De moment qui s’ha empassat el llibre no he estat jo, ha estat el meu gos!!!!

    ResponElimina
  61. Bona tarda

    Ja hem llegit Aloma. Si voleu fer el resum del que us ha semblat, teniu temps fins dimarts que a partir d'aquest dia comencem amb: "Deixeu estar els nens".

    Aloma ens ha fet ser partícips de la seva historia i de conèixer una mica més la gran escriptora que ha estat Mercè Rodoreda, han estat seixanta entrades, tot un èxit.

    Esperem que la nova obra desperti el mateix interès. Si volem fer alguna observació sobre el funcionament dels comentaris, al final de cada obra seria el moment, com també de proposar algun altre títol per més endavant.

    ResponElimina
  62. La LECTURA COMPARTIDA ha estat una idea molt bona. Hem pogut fer una lectura molt més complerta de l’obra: el que no ha vist l’una ho ha vist l’altra.

    He trobat curiós la manera que tenim cadascuna de analitzar l’obra. Mentre que unes ho fan d’una manera molt exhaustiva i acurada, àdhuc diria que entren en el terreny psicològic, d’altres ens limitem a “intentar” ficar-nos a la pell del personatge, entendre les seves circumstàncies i fer la comparació amb la vida actual. Penso que és per aquesta diversitat que la lectura ens ha donat molt de camp per els comentaris. Tan de bo que continuem així!

    Ara començarem amb una obra ben diferent, però amb un tema molt actual i colpidor, desitjo que seguim amb la mateixa dinàmica.

    ResponElimina
  63. M'ha sorprés la quantitat de comentaris d'aquesta lectura compartida. Trobo que el sistema va bé. Com dius tu Núria cadascú té la pròpia perspectiva i veu alguns aspectes de la història i de la forma de narrar per damunt d'altres, i en compartir-ho la lectura es fa més interessant.

    ResponElimina
  64. A mí m'ha culpit, però crec que al final, l'embaràs la fa sentir molt forta i fa que pugui rebutjar tot allò que l'ha preocupada, l'home en qui havia dipositat esperances, el seu germà que és un carallot, la mort del nen, la pèrdua de la casa...., crec que passa del rebuig social i moral que això li pugui comportar, encara que sí que hi seran, tots ho sabem i els lectors de l'època més.
    Com diu la Dolors....ella segueix deixant que la naturalesa faci el seu curs, és l'única que no la decep.

    ResponElimina

Respon a la pregunta mitjançant un comentari. Per enviar el missatge, has de premer la opció "Comentari de l'entrada"

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.