Per
començar-la a comentar a partir del 26 de novembre, i recordeu per després de festes: L'edat de ferro de J.M. Coetzee
La dona justa de Sándor Márai (Kassa, Hongria, 1900)
Una tarda, en una elegant pastisseria de Budapest, un dona explica a una altra dona com un dia, havent trobar a la cartera del seu marit una cinta lila, es va adonar que al vida d'ell hi havia-i potser hi ha encara- una passió secreta i ardent i com, d'ençà d'aleshores, prova devades de reconquerir-lo. Un vespre, en una cafeteria de la mateixa ciutat, l'home que va ser-ne el marit explica a un altre home com va esperar durant una pila d'anys una dona que era la seva raó de viure i com, havent-se divorciat de la primera esposa, s'hi va casa i a continuació la va perdre per sempre. A trenc d'alba, en una pensió de Roma, aquesta darrera dona explica al seu amant com ella, minyona de comarques, va aconseguir casar-se amb un home ric i com la passió amorosa es pot trobar ràbia, ressentiment i clams de venjança.
Aquest llibre conté tres parts i son una mica llargues, farem una part cada quinze dies. A partir de dilluns vinent dia 26 comencem a comentar-lo.
1a. Part: de la pàgina 9 a la 142
2a. Part: de la 145 a la 282
3a. Part: de la 286 al final, pàgina 413.
M'agradarà molt tornar a llegir aquesta obra. Em va agradar molt. Gràcies per donar-me una excusa. ;-)
ResponEliminaUna pregunta: cada part que heu programat, a quina setmana correspon?
Bona lectura.
Hola M del Carme,
ResponEliminaVeig que ja has pogut penjar el comentari, esperem veure’t per aquí amb freqüència.
És veritat que l’informació era incompleta, dilluns 26 començarem a comentar la primera part i fins el dia 10 no ho farem de la segona. Si el dia del sopar veiem que es llegeix fàcilment les dues parts que queden les podem llegir en menys temps, ja parlarem.
No tinc gaire avançat el llibre, però em sembla que donarà per comentar. M’agrada veure com una amiga pot fer de psicòleg.
ResponEliminaAnalitzem: comportaments i estatus social, estimacions i gelosies, qui no ha sentit gelosia?, jo no em considero una persona gelosa, però en llegir: ...n’està gelós, perquè ben mirat la dona el substitueix, el suplanta, el desbanca d’una relació afectiva... M’ha recordat el casament de la meva filla. Aquells ulls negats que a vegades els associem amb l'emoció jo els traslladaria aquí.
Renoi, quin llibre! Et convida a reflexionar contínuament. Pàg. 16 “.. Són terriblement difícils d’aprendre les coses importants de la vida. ¿Oi que no ens ho van ensenyar a l’internat...?
ResponEliminaPàg. 19 “En tot home de debò hi ha una mena de reticència en la dona que estima, com si li volgués amagar una part de l’ànima..”
I així anar fent.... Sí que ens ho passarem bé.
És molt interessant, tot i que les primeres pàgines del monòleg -altra vegada un monòleg profund d'aquest autor-, fins que no apareix la cinta lila m'han portat una mica de confusió perquè no acabo d'aclarir els motius del comportament de l'home. Com dius tu, Imma, no sabem si la seva reticència és per l'aducació burgesa, perquè està pendent de la mare o per timidesa...Ara que ja he arribat a la cinta, se m'han obert més possibilitats.
ResponEliminaHe vist els comentaris aquest mati! Jo tot just l'he començat ara...
ResponEliminaAra he deixat el llibre a la primera ratlla on diu que ha trobat la cinta lila, no l’he volgut començar perquè he pensat que no voldria deixar-lo.
ResponEliminaDe que se sent culpable, d’estimar?
En quina mena de mon viuríem si tothom fos el que sentencia el seu marit davant de l’estàtua de la Pietà de Florència.
Dolors, a la pàg 59 del meu exemplar rellegeixo el comentari del marit sobre la Pietà de Michelangelo. Aquest comentari és propi d'un estoic. Però és estoic perquè no té cap altra sortida? i els consells del capellà que confessa la protagonista sembla que vulguin fer-la sentir culpable indirecta del que li passa. I li recomana fe -en no se sap què- com a panacea. Típic i tòpic, oi?
ResponEliminaHola,
ResponEliminaJo penso que el sofriment d'aquest home es tan gran que, enveja la Pietà perquè en aquella expressió no hi ha sofriment ni quimeres, tot "li rellisca". De totes maneres, hem de esperar a llegir la seva versió de l'història.
D'altra banda, quan vaig llegir la part de la confessió, he de dir que em van agradar les reflexions del capellà. No em sembla que la vulgui fer sentir culpable, és ella qui se sent culpable. Se sent culpable per fer servir l'estimació cap al fill per lligar al marit: no es amor verdader, és egoisme. Ella sembla una persona molt creient per tan, el capellà, li recomana que estimi tal com ha estimat Deu: sense reserves, sense esperar res a canvi, i que tingui fe (fe en tot el que creu, es a dir en Deu), perquè aquesta fe es el que l'ha d'ajudar a aconseguir la serenor que li fa falta per tirar endavant.
No ho veig ni típic ni tòpic perquè no és el que acostumaven a dir els capellans de l'època: "paciència i resa molt, i has de respectar al teu marit que per això ho és". I si després et mires la penitència que li imposa, sempre situats en aquella època, es ben simbòlica.
Bona tarda,
ResponEliminaNo sé que el porta, ni què vol arribar a dir, quan diu: Que en aquelles faccions es manifestaven la suprema perfecció humana, una santa despreocupació, una solitud sorda i completa enfront de les alegries i els dolors... Déu ens en guardi d’una societat així. Segurament que a la part que parli el marit descobrirem què el va portar a fer aquesta reflexió.
A aquesta dona que se sent culpable, tant la sogra com el capellà, ningú li dona el suport per no sentir-se’n. D’una manera ambigua li diuen que aguanti la situació:
La sogra: Però arribarà el moment que la vida arreglarà miraculosament tot això que ara deus trobar insuportable. Sortiràs d’aquí i tornaràs a casa, viatjaràs, i vindrà un altre nen...
El capellà: Tal vegada aquest sigui el sentit de la seva vida, que la seva missió al món sigui justament de suportar aquesta situació.
En quant a l’autor, al principi fa servir el monòleg una mica com a l’altre llibre que varem llegir d’ell: l’última trobada. L’escena en que ha de ser la senyora i no la minyona qui ha de collir el medalló de terra, em fa pensar que en el llibre anterior també canviava el rang dels personatges.
Aquesta obra ens descriu tres visions diferents dels mateixos fets.
ResponEliminaEm sembla molt interessant fixar-nos en com l'autor utilitza diferents nivells de llenguatge que corresponen als rols socials de cada personatge.
Com diu l'Imma, jo també hi trobo reflexions, frases, imatges, que em fan aturar i rumiar.
p. 21 " què és el poder...?" ...
p. 24 (en referir-se al dia en que observa d'amagat la conversa el seu marit i l'amic) "La cara del meu marit em resultava ben estranya, completament diferent de la que feia a casa /.../ Vaig fugir cames ajudeu-me"
p. 28 "Al fons de tot amor hi ha un egoisme desenfrenat"
p.28 "Aquest és l'únic dolor autèntic: la mort d'un fill"
bona lectura!
Dolors,
ResponEliminaA mi em sembla que, quan ella va a casa la sogra i veu que es la minyona la qui porta la cinta lila, en aquell moment no hi ha classe social que valgui: estan davant per davant dues dones que tenen un home en comú, i precisament l'home està enamorat de la minyona: quin sentit té fer valdre el seu "estatus" social, si el que més li importa pertany a l'altra? I sabent com sap, que no hi té res a fer...
ResponEliminaDolors i Núria, precisament el fet que l'esposa reculli el medalló de Judit -la dona de la cinta lila- pot ser un dels gestos que l'autor ha triat per fer explícit que les dues dones saben i admenten que la seva relació és de rivals i que la posició social no té cap importància en aquella conversa.
Mª Carme: és veritat que pot ser significatiu el nivell de llenguatge de cada personatge en narrar els fets, i també la perspectiva, el punt de vista dels fets que cadascú deurà explicar segons els ha viscut.
I en relació al poder, si noia, en totes les parelles i d'amigues i amics, també, la qüestió de qui té el poder i l'ús que en fa està en el fons i la forma de relació que tenen. Hi ha qui diu que la relació de parella és una lluita de repartiment de poder, de tota mena de poder, és clar.
Si que planteja moltes qüestions aquesta obra. A veure quina serà la versió del marit. I si es definirà més el personatge de la sogra: m'ha despertat molta curiositat aquesta senyora tan discreta i formal en el primer capítol.
ResponEliminaSi Mercè, però no deixa de sorprenent de com canvia de quan la rep - que li besà la mà- a quan li cau el medalló. Un bon cop d’efecte de l'autor.
Jo també tinc ganes de saber com han viscut els fets els altres personatges, però tindrem d'esperar.
Ja s'acosta el dia del sopar, sembla que no ens faltarà tema.
Sí, es veritat, li besa la mà quan arriba. Ostres, quines precisions.
ResponEliminaEn relació al sopar del 12 tingueu en compte que a casa hi ha forn electric, microones i el necessari per escalfar o gratinar el que sigui. També prepararem uns bols amb fruita del temps tallada a daus per refrescar quan convingui i l'aigua també la tindrem a punt. Us avenço que quan arribareu trobareu encesa la llar de foc. Ho dic per anar ambientant.
L'he començat aquest cap de setmana.
ResponEliminaDe moment discrepo en quan a la protagonista. La veig com la clàssica burgesa educada per casar-se i que l'únic sentit de la seva vida és el seu marit. Si tingues altres passions, seria tan rebuscada en el matrimoni?
Llavors hi ha també l'amic. Un cínic desagradable i que manté una rara amistat amb el marit. A mi m'ha recordat la relació dels protagonistes de l"L'Última Trobada". Sembla que s'han de demostrar alguna cosa en la que no creuen.
Per altra banda a mí m'ha agradat el consell del capellà: "tingues fe". Jo crec que ho diu en doble sentit: fe en Deu, si, però fe en el seu home, fe en ella mateixa, ....només es tracta de creure , en un mateix i en els altres.
L'he començat aquest cap de setmana.
ResponEliminaDe moment discrepo en quan a la protagonista. La veig com la clàssica burgesa educada per casar-se i que l'únic sentit de la seva vida és el seu marit. Si tingues altres passions, seria tan rebuscada en el matrimoni?
Llavors hi ha també l'amic. Un cínic desagradable i que manté una rara amistat amb el marit. A mi m'ha recordat la relació dels protagonistes de l"L'Última Trobada". Sembla que s'han de demostrar alguna cosa en la que no creuen.
Per altra banda a mí m'ha agradat el consell del capellà: "tingues fe". Jo crec que ho diu en doble sentit: fe en Deu, si, però fe en el seu home, fe en ella mateixa, ....només es tracta de creure , en un mateix i en els altres.
He anat al google i he posat “ Pietà a Duomo Florència”. Si miro l’escultura de conjunt no hi trobo solitud en el rostre del vell però si miro la imatge només del rostre potser llavors sí que hi veig els sentiments que explica en Peter. De totes maneres no entenc l’expressió “...una solitud sorda i completa enfront de les alegries i els dolors..” (pàg. 59). En d’altres llocs he trobat l’explicació que fan de “solitud” quan jo ho entenia més com a independència, llibertat... No sé....
ResponEliminaTampoc entenc l’últim paràgraf de la pàg. 105 ..” -al cap de tants anys d’haver d’abaixar els ulls cada vegada que ens trobàvem-..” no podia ser un pressentiment si no ha descobert res fins ara que ha en Làzàr li ha donat la pista.
La relació entre en Peter i en Lázar també m’ha fet pensar molt en la relació que hi ha entre els dos homes a “L’última trobada”, tal com dius tu Fàtima.
A la pàgina 94 també fa una apunt a la música (com a l’última trobada) “..vaig descobrir que darrera el caos aparent del món hi ha un ordre intern, racional i meravellós com en la música ...”
Continuem intentant esbrinar-ho tot (potser més del que l’autor pretenia?)
Si Imma, jo també penso que si Sándor Márais entrés en el nostre grup de LECTURA COMPARTIDA, quedaria astorat de tot el que li va passar per alt....
ResponEliminaL'amistat entre en Peter i en Làzar no l'acabo d'entendre, o potser no entenc tot el que vol representar en Làzár... Jo el veig com un poca-solta, però segur que se m'escapa alguna cosa. I tampoc entenc com en Peter, amb el tipus de personalitat que jo entenc que té, pot fer tan de cas de l'altre...
A la primera pàgina de la segona part, concretament al primer paràgraf sembla que el protagonista es refereixi a la dona de l'abric de visó com a la dona del primer capítol que també és un un bar, però no, a final de pàgina veiem que és la Judit Àldozó, la dona del abric de visó la seva segona exdona. Ho he hagut de tornar a llegir perquè no em quadrava amb el que venia després.
ResponEliminaHe aprofitat per rellegir la trobada entre la dona del capítol 1 i la Judit a casa la sogra i realment és una llarga escena on els gestos diuen tant com les paraules.
Ara estic en un sol·liloqui del protagonista que intnta definir les actituds de burgesos i petits burgesos. Molt interessant.
En les dues obres que hem llegit d'aquest autor, la pròpia filosofia té molt més pes que l'acció. En qualsevol ocasió, atura el personatge i el fa pensar en veu alta i especular sobre els per què del que li està passant. En aquestes ocasions tens la impressió que és l'autor que parla per boca d'ell.
Els efectes del primer amor frustat en l'home, m'han fet pensar en el tema de fons de "El amor en los tiempos del cólera" de Garcia Márquez.
Si Imma, també trobo que el que diu a la pàg 105 no té fonament.
ResponEliminaEn Lázár, és creu posseïdor de la veritat i amb el poder de manipular als altres, pàg. 146: Però aquest sentiment, l'amistat, és molt més refinat i complex que l'amor. És el sentiment humà més fort... completament desinteressat. Les dones no el coneixen.
A més, molt endreçat: A mi m'agrada veure cadascú al seu lloc, a la vida.
La segona part segur que ens desvetllarà l’actitud d'en Péter.
Estic d'acord amb tu Dolors, l'amistat entre els homes és molt diferent de com la podem entendre les dones. Jo insisteixo que, siguin de laclasse social que siguin, s'han de demostrar el que valen: per la posició social o econòmica, per la força, o per la mateixa aventura en si, son com nens que no han deixat de jugar.
ResponEliminaEn canvi les dones ens movem en uns ambients més íntims, no sé hi juguen més els sentiments, diuen que som més rebuscades, però jo no ho crec, anem més al fons.
M'ha agradat la trobada entre les dues dones i la descripció dels gestos, l'habitació,...
Jo crec que al Sandor Marais l'amistat li primava més que cap altra cosa. Ja ho vàrem descobrir a l'Última Trobada. El problema és que despres s'hi fica la part psicològica més fosca dels personatges per entremig i....ja ens té distrets!
Núria, sembla que en Peter, que se sap un bon burgès, í que en presumeix al mateix temps que en reconeix les mancances -vegem com és de crític amb el seu pare - admira l'esperit aventurer i independent d'en Lázar i es deixa portar per ell. És com si el considerés superior. I en Lázar abusa d'aquesta admiració.
ResponEliminaAquest segon capítol m'enganxa molt. I aquí parla l'autor directa i confidencialment. M'he despertat i ja l'he tornat agafar. Trobo molt aguda, molt ben escrita, tot i que un pèl misògina, la reflexió sobre les dones d'entreguerres: pàgs 220 enllà.
ResponEliminaAixò que anomena l'"excitació artificial" i els estimuls amb els quals moltes dones "s'ofereixen, de vegades amb mirada púdica...... tremolen de por que no els en fem cas" pag 223. Bé, que no he pogut deixar la lectura fins a la 246 hi he esmorzat tard.
Vas molt avançada Mercè!
ResponEliminaJo acabo de començar la segona part.
Hola a tots, es la primera vegada que us faig un comentari sobre el llibre que llegim. Jo també estic com la Mercé a la segona part, no tant avançada, i aprofito qualsevol moment per lleguir. Enganxa, tanta reflexió i el desgranament profund dels sentiments fa que la lectura sigui lenta i a vegades em cal retornar a frases pasades per compendre més be el que llegeixo.Trobo molt interesant aquest blog i la lectura de les opinions fa que aprofundeixis més amb l'obra.
ResponEliminaPero, que rebuscada... La reflexió de la primera dona a la 1a part es d'un dramatisme total. El fet de no arrivar al cor del seu home..., l'arrivada del fill i veure que aquest si que ocupa el lloc d'ella tant ha desitjat. El paperot que fa el seu amic i com sembla que està per sobre de la seva situació... penso que la novela ens en desvetllarà alguna cosa més, sinó queda com pot definida la influència que exerceix aquest sobre el seu marit..
I l'intriga que porta el començament de la 2a. part?... Quan et deixa veure que amb la Judit, que semblava la seva "musa" tampoc l'ha fet feliç. Queda novela per estona.
Bona nit.
Jo tot just he acabat la primera part i confesso que he respirat quan l'he vist a ella tan alliberada d'aquella pressió.
ResponEliminaDeixa de sentir dolor, ningú és veritable, només existeixen les persones i en cadascuna hi ha un bocí de la veritable.
Sembla mentida com tot en un plegat, despres de saber la veritat, pren la decisió de propiciar el desenllaç, tan si ella acaba essent, o no, la que es quedi amb el seu home. Això l'allibera dels seus propis sentiments.
En anar llegint el llibre queda ven pelés el que ja s’apuntava des d'un principi, tant la M del Carme, com l’Imma, que fa reflexionar en molts aspectes.
ResponEliminaAra he acabat de llegir unes planes de la segona part (tot i que aquests comentaris estaven previstos per la setmana que be- però també està bé que ho llegim una mica al nostre aire-)on en Peter descriu la relació amb la primera dona. Com profunditza...
La descripció que fa la Markita queda curta quan defineix al seu home: “Tenia una ànima masculina, reflexiva i congruent, inquieta, escrutadora i desconfiada.”
És un home totalment insatisfet, inquiet, idealista..quan diu: “si fos un sacerdot, un artista, un escriptor... pregaria a tothom que es convertís a l’alegria, incitaria tothom que oblidés la solitud, que l’esvaís. Tal vegada no sigui sinó un somni.” Pàg. 174
“Hi he rumiat molt, i de mica en mica han anat desapareixent del meu cor tota mena de sentiments i d’emocions.” Pàg. 186. S’ha fet vell.
Ja tinc ganes que arribi dimecres per trobar-nos i parlar. Amb fa molta il•lusió.
ResponEliminaM’he llevat ja decidida a fer el comentari i no havia llegit els vostres de comentaris MCarme i Fàtima.
Jo ho he de fer moltes vegades d’anar enrere per acabar de comprendre de que be el què. Comparteixo amb tu Fàtima el sentiment alliberador de la dona.
En el moment en que la dona prioritza la felicitat del home a la seva, és quan ella aconsegueix asserenar-se! I en aquest punt, penso jo, és quan es fan més entenedores les paraules del capellà aquell que la va confessar. I també veig una similitud amb el personatge de L'Ultima trobada, que després de tota una vida turmentada per la traïció de la seva dona amb l'amic, en un moment assoleix la tranquil-litat.
ResponEliminaTambé m'ha sorprès que el segon matrimoni d'en Peter hagi estat un fracàs. Suposo que ens espera el descobriment d'una personalitat molt enrevessada.
Jo també he trobat en diverses ocasions aquest sentiment misogin que diu la Mercè i m’ha passat per alt l’apartat que parla la Dolors de “incitaria tothom que oblidés la solitud...” (la pàgina 174 no em coincideix amb la meva i no l’he pogut recuperar). En aquesta segona part crec que surt moltes, moltes vegades el sentiment de solitud, que el fa patir però d’altra banda vol gaudir molt de la llibertat (una cosa no va amb l’altra? No vol “la dona borratxa i el vi al bot” com ens sol passar a nosaltres sovint?)
ResponEliminaSí que anirà bé el sopar per comentar encara més coses.
Estic a la 2ªpart i m'ha apassionat la descripció que fa en Peter de la decadència de la burgesia.
ResponEliminaTambé coincideixo amb la Imma sobre les reflexions que fa de la solitud, l'he trobat més profund del que ens deixa entreveure la seva dona.
Hi ha un comentari gratuit a les pgs.217-218 que m'ha fet tremolar: "En aquella època érem encara en temps de pau...()fase de transició entre dues guerres.()..Els homes, empesos per un optimisme extraordinari i pen una inconsciència innocent, demanàven préstecs a llarg tarmini -no tan sols les persones,les nacions també- i, cosa encara més sorprenent, no només gosaven sol.licitar-los, sinó que fins i tot els concedien: edificàven cases grans i petites, .....( )"
I segueix.´Sembla que parli del nostre temps, això és esgarrifos sapiguent què va venir despres. Era una simple i pura saturació de mercats, com ara.
Devem tenir diferents edicions, la meva és de butxaca, us dic com comença el paràgraf i serà més fàcil de trobar-lo. “Si em dediqués a un ofici que em donés la possibilitat d’adreçar-me a la gent...”
ResponEliminaJo ara he de començar la pàg. 217 i mirant-lo una mica per alt no hi veig el que comentes tu Fàtima. Quan ho trobi ja miraré les pagines que hi ha de diferència.
Jo posava els burgesos tots al mateix sac i segons aquest senyor ni ha de moltes classes.
Moltes coses de les quals reflexiona, o ens fa reflexionar, que tot i que hem viscut les conseqüències ensopeguem amb la mateixa pedra, cosa que ens hauria de fer pensar a l’hora d’actuar: l’episodi que parla del tabac també és molt actual.
L'actitud del seu pare envers els diners, tot i que pot semblar cruel, a l’hora de bestreure’ls per adobar la fàbrica no li dolen, ni regateja. fent notar que davant dels diners que se’ls ha de tenir respecte, la trobo molt encertada
La soledat la reflexiona per totes bandes i les descriu de diferents maneres: alabant-la, rebutjant-la, acceptant-la...
Aquesta segona part, o sigui quan parla en Peter m’agrada i la trobo molt més interessant que quan parla la dona. Hi ha moltes coses que tinc subratllades.
Dimecres en parlem de viva veu.
Bon dia,
ResponEliminaEn el llibre que tinc jo, el que comenta la Fàtima és a la pàgina 251.
Ahir quina vetllada tnat agradable! ens ho varem passar molt bé.
Si voleu sentir els poemes recitats de que parlàvem ahir podeu entrar a aquesta web.
http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/edigsa/index.php .
La Núria ja ha fet els deures, jo ja miraré de penjar la recepta del caldo, i demanem que la Maria del Carme que faci el mateix amb els pastissos i les torradetes.
Hola a totes i tots,
ResponEliminaEstic ben d'acord amb la Dolors que la vetllada d'ahir va ser esplèndida!
La satisfacció d'augmentar la colla, la trobada, el lloc tan acollidor!, el menjar i, naturalment, la tertúlia... diria que va ser, amb totes les lletres, un gran SOPAR DE NADAL!!!
Moltes gràcies a tothom!!!
Ara no recordo poemes de nadal que m'agradin més que dos dels que vàreu llegir al sopar: el d'Espriu i el de Salvat Papasseï . M'agraden perquè contrasten l'alegria de nadal amb el dolor dels que no en poden participar i, a més, són preciosos. Gràcies a tothom per haver creat un sopar tan encertat i participatiu. És un goig estar en aquest grup. A la cuina de casa encara ressona la vostra alegria.
ResponEliminaHe acabat el segon capítol. Aquest home realment és un misògin. No els troba cap gràcia a les dones a part del que poden fer al llit. Seguirá.
Jo us poso el que ja vaig posar al targetó, a mi personalment m'agrada molt.
ResponEliminaNON-NON DE NADAL
T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.
Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.
Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.
Joana Raspall
Encara estic en el primer capítol, encara no entenc com puc anar tant endarrerida, de fet ultimament llegeixo molt poc. Miraré de posar-me al dia.
Gràcies per la vetllada del dimecres, va ser un gran sopar i amb molt bona companyia. Gràcies per fer-ho possible!!
Bon Nadal a tothom!!
He acabat la segona part.
ResponEliminaTant esperar, tant esperar...En Peter només pot estar sol, espera tant de tot que no es pot sentir mai feliç; quan en Lázar extreu un paràgraf de Un somni (...amb el regal tant al seu abast, fa un pas endavant a l’escenari, examina amb cura la cabana de llauna i aclaparat per una profunda tristor murmura: “No és del verd adequat...”)
El que em queda més clar en l’historia dels personatges és que la persona ideal no existeix.
Quina dona la minyona uff...!ja tinc ganes de llegir la seva versió.
Ja he acabat la segona part i realment és un missògin. A la pag.268 del meu llibre fa una reflexió sobre el sentiment de pàtria de les dones, diu que per "una dona de debó la seva "pàtria autèntica" és el lloc que ocupa en el món l'home a qui pertany". Això ho he trobat d'una frivolitat espantosa. Hi pot haver un pensament més masclista? A més ho diu convençut, no en dubte. Així es trobava la seva primera dona és clar....només vivia per ell. Però resulta que la idea de "PÀTRIA"és un dels sentiments romàntics més forts que existeixen i d'això en poden presumir i força, les dones.
ResponEliminaTambé es troba amb una mena de gatamaula que resulta que no té res a veure amb la que es pensava que coneixia, ja li està bé. M'ha ferit la prepotència.
De totes maneres, veient el conjunt, el veig com una visió intimista de les transformacions socials del segle XX. Manca l'aportació de la Judit, però ja es veu a venir que serà la d'una supervivent de la misèria viscuda a la infantesa. La burgesia és vista de manera molt diferent per part dels tres personatges, però sembla que tots s'aboquen al desastre que es percep i sabem que ha de venir: social i econòmic i que acaba aniquilant una cultura i un pais.
Per cert!, m'he oblidat de dir-vos com em va agradar la vetllada de dimarts, vàrem reconfortar el cos amb bona gastronomia, l'esperit amb bona música i poesia i la ment amb la tertúlia sobre la novel.la. Definitivament això per a mi és un luxe.
ResponEliminaAh! i la decoració tan acollidora dels anfitrions que hi vàren posar l'escenari per tot plegat!
Gràcies a tots per la vostra companyia!
Ja he acabat el segon capítol i confesso que em fa angúnia llegir el de la Judith perquè m'hi empiparé del que l'autor li farà dir a aquesta dona que , per més inri, és una sobrevinguda a la burgesia i que haurà passat per tot en la seva misèria a Rússia. La primera dona perquè era una burgesa massa "comme il faut" i a aquesta segona, vista en la vida quotidiana, es veu a venir que no li trobarà cap gràcia i li faltarà "classe". Aquest home no té gens d'empatia en relació a les dones, i als homes els comprèn perfectament. I la mare és intocable.
ResponEliminaAi que patiré, perquè és clar, me'l llegiré de dalt a baix el capítol, passat nadal. Bones festes!
He acabat el llibre........... Estava esperançada que la tercera part fos mes lleugera, comença així pero no ho es pas gens. M'ha interessat, pero sincerament es tant intangible que al final tenia ja ganes d'acabar. Sort que me l'he empassat a la tarda i no tenia son, sino.....
ResponEliminaEn resum el llibre es molt interessant i a la vegada intrigador, no se si us ha passat, pero sempre sembla que ha d'ocorrer alguna cosa ... que al final no passa. Es tot tant ordenat i previst....
Les visions sobre la burgesia, el tracte a la dona, els horrors de la guerra son vistos des de tres punts de vista diferents i aixó ho fa enigmàtic.
De tota manera, tot i que m'ha agradat, també estic reposada d'haver-lo acabat.
Vaig per l'altre... no posaré cap comentari fins al seu dia, i Bon Nadal a tots.
Jo ja l'he acabat i m'ha agradat molt l'última part. Em pensava que la Judit seria mes frívola, però haresultat ser la que lliga la història, no la dels personatges solsament, també la real. Té una admiracoó real per l'escriptor, la manera d'entendre'l de la Judit el fa millor com a persona. Ells dos, la Judit i en Laszlo, son conscients dels esdeveniments històrics, mentre que en Peter segeueix essent allò que havia estat sempre, un burges. Que s'emporta a Amèrica, a part d'una maleta plena de roba?, el diploma d'enginyer, anavaa allà a fer el que havia fet aquí, no sembla ni que s´ho hagués plantejat.
ResponEliminaL'escriptor deixa d'escriure, és conscient dels esdeveniments futurs i no vol desixar el seu llegat a una gent que no l'entendrà. Ala pag.383 diu que s'està perdent la cultura, que les persones en endavant nomé s tindran "coneixement", no és la situació on hem arribat avui enb dia?, la Judit l'enten, és l'única que l'ha entès, diu que per ell la pàtria era la seva llengua, ells sabia que la llengua porta darrera tat una cultura que no es pot preservar si es perd la llengua. L'escriptor era conscient d'això.La Judit portava la cultura a la pell perque era poble, en Laszlo sap d'aquesta cultura i escriu per preservar-la. Fins que un dia s'adona que tot s'acabarà aviat i encara que s'obstina amb els seus llibres, tot el món que ell ha conegut i estimat té data de caducitat.
Els altres son infeliços jugant al seu rol. La Judit descubreix que no és l'estatus social i els diners el que busca, sino en realitat, la cultura.
Hi ha molt més per dir, però tinc son i m'agradaria fer "tertúlia", escriure em cansa i em perdo. Però hi ha molt per dir: el setge, la destrucció dels ponts, com ell plora per ailxò quan encara no ha passar,....però sap que serà irreversible....
Bé us deixo que ja peso figues.
Hola, bon any altra vegada i us confesso que confio que pels catalans serà millor que els anteriors.
ResponEliminaJa he acabat La dona justa i he de reconèixer que el darrer capítol on parla Judit és més aclaridor del que suposava. En primer lloc ella mateixa és ben diferent de com era des de les suposicions de Peter fins al final del segon capítol.
És una dona resilient, capaç de sostreure's al dolor dels seus orígents, és observadora, aprèn de la vida i té criteri. La personalitat de l'escriptor la defineix judit d'una forma versemblant i finalment sembla que ella dóna el seu aprovat als creadors i als artistes -el seu amant també ho és-, per damunt dels burgesos. Per cert no acabo d'interpretar perquè ella porta el seu amant a l'habitació de l'hotel de Roma on va morir Lázár ...em dec haver perdut algun lligam i em temo que és important.
En resum crec és una narració polièdrica: la mateixa situació vista des des tres angles aprofundeix en els motius dels personatges per viure com viuen i en les conseqüències de les seves decisions.
M'ha agradat l'obra i ja no trobo a l'autor tan misògin com al principi perquè es redimeix en el tercer capítol quan deixa parlar i opinar a Judit. La contracoberta parla de triangle amorós però jo hi he vist per damunt de tot un triangle social. Peter i la seva primera dona (burgesos)/Judit (serventa)/Làzar (escriptor-artista). Tres formes de viure i veure la vida.
Em vaig adonant que a les ressenyes de la contracoberta hi fan constar uns elements que interessa ressaltar des de l'angle comercial i, per això, a vegades són una mica tòpics i poc fidels a l'esperit del contingut profund de les obres.
Per cert, no trobo el calendari de lectura de la propera novel.la de Coetze. Només sé que comencem a llegur el 6-1.
He anat una mica endarrerida però ja l’he acabat.
ResponEliminaEl personatge de la Judith, penso que ha estat una dona que ha viscut els diferents estatus socials i que s’ha adaptat a qualsevol situació sense gaires perjudicis, roba al marit, es casa amb un altre perquè necessita papers, el noi de la bateria perquè la faci contenta la llit i li vengui les joies per disposar de diners... Per altra banda també és una dona llesta, reflexiva i que planta cara als esdeveniments.
Vaig trobar molt ben explicat el passatge de com va viure la guerra i on l’aigua es va convertir en l’element més valuós.
M’ha estranyat que en tot el relat que fa a...(no sabem com es diu el noi a qui narra d’història) no pronunciï mai el nom d’en Lázár, fa servir el calb o l’escriptor.
Una obra que ens ha fet reflexionar i que hi ha hagut moltes similituds en els temps actuals com apuntava la Fàtima.
Mercè, jo tampoc he trobat el perquè la parella es troba a l’habitació on va morir en Lázár.
Una curiositat: quan un moment diu: no m’hauria estranyat que passeges conill, jo pensava que només ho fèiem servir per aquí Osona, que als altres llocs emparaven despullat.
M’he estat mirant com repartir L’edat de ferro, sembla que serà de bon llegir, la primera setmana llegim els dos primer capítols, i la segona l’acabem. No sé si tothom té l'exemplar.
Fixeu-vos que l’he repartit posant-hi més dies de coll.
ResponEliminaSi algú vol fer comentari de La dona justa el pot fer sempre que vulgui al apartat de La dona justa, segur que a totes ens agradarà conèixer una altra opinió.
Si que és veritat, Dolors, que la Judith és una dona que s'aprofita de les situacions: si més no, vigila de no viure-les com a víctima però no fa res per canviar-les, sembla que només procura entendre-les i aquesta posició, a les dones com nosaltres ens pot semblar molt egoista. Però hem de tenir en compte que és una immigrada -una noia pobra que es busca la vida- després reflexiona amb el que troba i qui troba. La reflexió entorn dels burgesos sembla que vol justificar que els robés. De l'escriptor n'aprèn més. De tots mira de treure'n. I jo preguntaria ara : els immigrats per causes de pobresa s'alliberen mai d'aquest sentiment prioritari d'autodefensa, d'aprofitar-se de tot el que els pot donar el país a ells i a la família? Pensen en fer res per al país que els ha acollit o canviar-ne les circumstàncies? Podríem observar els molts immigrats que tenim al voltant.
ResponEliminaEn quan a la traducció "conill" ens hauríem de mirar d'on és la traductora d'aquest tercer capítol que és una altra que el dels dos capítols primers.
Fàtima, en relació a que s'ha perdut la cultura i només hi ha coneixements, com diu Lázár, jo crec que no és exactament així, ara mateix, perquè hi ha sectors amb cultura i potser passa que hi ha més persones amb coneixements que no hi havia quaranta anys enrera i aquest grup -en ocasions- té més força que el de la cultura - i, els de la cultura haurien de fer reflexionar el grup dels coneixements, no poden abandonar com Lázár ni poden ser-ne indiferents-. Clar que també podríem parlar de que entenem tots plegats per cultura. Seria un bon tema.
Bon dia,
ResponEliminaEm fa vergonya però fins ahir no vaig acabar el llibre i tampoc no he llegit els vostres comentaris fins avui perquè prefereixo llegir-los a mida que vaig avançant.
Resum: Coincideixo amb la majoria de les vostres opinions, algunes perquè he pensat el mateix i d’altres que al comentar-les vosaltres m’ho fan veure des d’un altra punt de vista. Pel que fa a la part final de l’últim capítol a mi m’ha fet la impressió que l’autor es retrata a ell mateix, tal com és, o com es pensa ser, o com voldria que el veiéssim.
Referent a l’Edat de ferro, ja no sé si val la pena que el comenci, potser el llegiré més endavant pel meu compte i ara us atraparé ne la pròxima lectura.
Encara que no segueixi el curs establert m’agrada molt poder formar part d’aquest joc de lectura ja que faig una mica com la Judit, que m’aprofito de tots els vostres coneixements.
Imma,
ResponEliminaNo t'has d'avergonyir de res, tothom tenim temporades que dediquem més o menys hores a la lectura, aquí hem de procurar passar-ho bé.
Referent a L'edat de ferro, és un llibre que estic segura que t'agradarà.
Si vols començar el pròxim, ja saps que és: La pell de la revolta.
Si tens algun llibre que t'agradaria que comentéssim el posarem a la llista.