Dilluns dia 6 comencem:
El salze cec i la dona adormida és una obra mestra construïda a partir de petites perles que són les vint-i-quatre narracions que conté. Després d’un pròleg que és tota una declaració d’intencions de l’autor, on advoca per l’art de construir un relat, els contes són en ells mateixos petites càpsules del món de Murakami: oníric, proper i capaç d’equilibrar amb mestria la tendresa, l’horror i l’angoixa de viure, les desgràcies que ens reserva la vida amb una sensibilitat optimista i vital.
Haruki Murakami (Kyoto, 1949) es va llicenciar en literatura a la Universitat de Waseda. Durant els primers anys de la seva carrera literària, va compaginar l’escriptura amb la regència d’un local de jazz. Amb les seves novel·les ha guanyat prestigiosos premis, com ara el Noma, el Tanizaki i el Yomiuri, i l’any 2011 va ser reconegut amb el Premi Internacional Catalunya.
Podem anar comentant les narracions, si l'hem trobat interesant, si no ens ha agradat o el perquè.
Hola gent, jo ja m'he llegit dos relats, els dos primers, el primer és el que dona nom al llibre. Una cosa molt curiosa que em passa sempre que llegeixo relats curts i que amb en Murakami em passa més és que s'em fan curts i em sembla que no estan acabats, com si tingués que continuar....
ResponEliminaUna de les coses però que m'agrada d'en Murakami son les descripcions del paisatge que fa.
A veure com ho veieu vosaltres...
Hola, bon dia!
ResponEliminaJo no tindré el llibre fins dimecres! Llavors, ja miraré d'atrapar-vos!!
M'ha sorprès Murakami. Em creia que era de frases curtes i m'he trobat, ja en el primer paràgraf amb una frase llarga de descripció minuciosa i molt poètica. Trobo que descriu instants exteriors i interiors de cada persona amb molta delicasa i implicant-ti la natura, com dius, Lluna. I tot plegat és d'una tendresa molt fresca, gens embafadora. Els dos primers relats, cap al final hi ha el reflexions- síntesi que recorden els probervis xinesos: "En un lloc on les coses que veia no existien i les coses que no veia, si"
ResponEliminai al segón "per molt lluny que vagis mai no deixes de ser tu mateix". Tot és molt simbòlic...a vegades es nota molt com a "I vam deixar aquell turó de salzes cecs" i d'altres no tant com en l'exploració de l'orella.
Per mi, té mooolta lectura profunda i, quan acabes un relat sembla que no ho has acabat de recollir tot, i tornes al principi per triar els punts que et semblen més significatius, però veus que tots ho son. Tot plegat és moooooooolt gratificant.
Mª Carme, tu que ets seguidora de l'autor, guia'ns per entrar-hi millor, per disfrutar-lo més. En aquesta lectura no ens estalviïs els teus comentaris fins al final.
Bona tarda,
ResponEliminaTot just ahir vaig disposar del llibre.
He llegit la primera narració, i estic d’acord amb la Lluna que quan l’acabes et sembla poc, que voldries saber més dels personatges. I com diu l’autor en el seu pròleg: Un relat que feia temps que havia escrit entrava a casa meva a mitja nit, em sacsejava per despertar-me i em cridava:” Ei, que no és hora de dormir! No em pots oblidar, encara has d'escriure més!"
Em va agradar, que sent l’autor de la meva edat, remarqui que una persona jove no es recordi del que va fer en un dia determinat ¿que coi vaig fer?
Bon vespre!
ResponEliminaJo també vaig llegir ahir la primera narració. Només he llegit "TOKIO BLUES", però ja veig qu e continua amb la tònica de explicar una història sòrdida darrera una explicació aparentment banal.
Hem de constatar que, pel curt del relat, està ple de referències literàries: "La bella dorment", Shkespeare: La mort pel verí que entra per l'orella del Rei Hamlet, La cançó del salze que canta Desdèmona quan presenteix la seva mort a mans del seu espòs. El salze, l'arbre trist, que plora, la noia que dorm, el seu amic va morir poc despres, ho sabem de passada per una petita refrència, però sabem que és important.
La relació dels problemes auditius dels seu cosí amb la història. Els bombons desfets, el desencís que es té quan s'obre una capsa esperant allò que tagrada molt i tot està desfet.
Ostres!, i el Petit Princep?: "si els has vist no eren indis" . Òbviament no sembla gaire entusiasma per John Ford: li sembla un diàleg massa profund per ser una pel.lícula de John Ford.
"Vaig tornar a la realitat(...)em vaig estar uns quants segons en un lloc fosc i estrany. En un lloc on les coses que vèia no existien, i les coses que no vèia si,"
I el comentari del càncer de pulmo? i la indiferència de la família de l'hospital? Càncer, carn menjada de de dintre l'orella, bombons desfets, fastigosos....la noia dorm sota el salze ignorant de la mort que li espera. Aquesta vegada el príncep no arriva a salvar-la.
Uf!, segur que encara dona per més!
Estic d'acord amb la descripció dels paisatges, suposo, com dius tu Mercè, que l'estil és molt Japonès i això el fa agradable, encara que el fons és molt occidental.
ResponEliminaOstres! quants significats que hi trobeu!
ResponEliminaJa em teniu buscant el que m'havia passat per alt. És com llegir un bon poema que cada vegada hi trobes nous significats... Si, si, ja els vaig vient...
Quin contrast més potent hi fan els noms actuals i com acosten la narració -Yamaha de 125cc, Coca-cola, Short Hoper, John Wayne-
Ai mira, em reconforta moltissim que una literatura tan reflexiva com aquesta la segueixin tants lectors... realment, podem ser optimistes.
Noies, jo ho sento molt però no puc trobar tot això que dieu, de tota manera m’agrada llegir-vos.
ResponEliminaDolors,
ResponEliminaJa som dues!!
Perdoneu, crec que em vaig passar amb el meu esntusiasme. Però crec que hi poden ser les referències i moltes més encara. Imagieneu en una novela.
ResponEliminaEn la segona narració hi veig el mite de Faust, no l'ha vist ningu més? apartament 604, hame vell i encantador capaç de concedir qualsevol desig, hi ha una peli on l'Alpacino fa de llucifer amb un executiu. L'amor salva a Fausst. Recordeu tambe Dorian Grey. Aqui la noia el sorpren, li demana...no ho sabem, però pel que explica podria ser que es cumplis la felicitació que li ha fet al principi: "que tingui una vida rica i profitosa i que res li faci ombra", no ho voldriem tots això?
Recordeu que l'evolució de la novela porta gairebé mil anys d'història i s'han construit una damunta de l'altra. És evident que Murakami ha vegut moltíssima literatura i ho reflecteix en cada pàgina. Segurament jo veig més coses de les que hi ha realment, però no ho puc evitar. El salze ha anat moltes vegades lligat a la mort i l'enverinamentper l'orella....ara,no em feu massacas. Perdoneu el meu entusiasme.
Dolors i Núria jo també m'hi afegeixo.
ResponEliminaDe totes maneres us heu fixat que en els relats on hi surten parelles les dones quasi sempre ploren?
Fàtima, gràcies per comunicar el teu entusiasme i el que hi trobes. Si, si, és això... És que a aquests relats si no els trobes el significat, sovint son incomprensibles, o absurds. El fil del significat és el que s'ha de buscar, com a la poesia...de la qual, jo penso sempre que és una endevinalla dels sentits i de la ment -valgui la frivolització-.
ResponEliminaEn el primer conte quan deixa caure "...un lloc on les coses que veia no existien i les coses que no veia" ja dóna una pista per interpretar tots aquests relats. Constantment t'has de preguntar -I què em vol dir amb això? I és que el que els passa al personatges només té el valor de símbol i, a vegades d'afirmació moral. Per exemple, en el La catàstrofe minera a NovaYork, cap al final " Legalment no sóc pas una assasina... Ni moralment" és com una picada d'ullet que porta a reflexionar sobre la veritat externa i la interna, l'honradesa, l'autenticitat...i de pas dic que aquest conte de Nova York, per mi, parla de diverses formes de morir... i el tornaré a llegir perquè s'ho val. Per exemple, per què la imatge de mines a Nova York?
Pel que veig, haurem d'anar dient el que ens sembla que vol dir cada conte, de què va...
Trobo que s'ho val Com diu la meva contraportada -edició de butxaca del grup62- Murakami té "una sensibilitat optimista i vital" i jo hi afegiria que és profundament humà, i just i per tant compensa molt l'esforç que demana.
Bon dia,
ResponEliminaAcabo de llegir la narració “El folklore de la nostra època (o la prehistòria del todocapitalisme)” pàgina 69.
Puc constatar que passava el mateix aquí que al Japó; els senyals de l’autopista, el marc que ens envoltava, la virginitat...
Maria Carme, no sé si tens el llibre o no has arribat a aquesta narració, te la recomano per aclarir-te una mica més la conversa que teníem anant al Castell d’en Boix.
Discrepant una mica de l'autor, el tant per cent de les dones que als vint anys van perdre la virginitat em semblaria molt més vaig del cinquanta per cent.
Mercè, veig que matines.
ResponEliminaAra m'adono que l'hora de penjar els comentaris va bé, dies enrere estava desfessada.
Lluna, me'n descuidava, és veritat que totes les dones ploren.
ResponEliminaMaria Carme trobem a faltar els teus comentaris perquè em sembla recordar que vas ser tu qui vas recomanar, molt encertadament, aquest llibre el dia del sopar... o va ser la Fàtima?
ResponEliminaHola, sí, va ser la M.Carme- Jo també trobo a faltar els seus comentaris.
ResponEliminaAl tercer conte hi ha un aprell de paraules que m`han sorpres del traductor: Abís (abisme) i sopluig (eixopluc), per mi son noves, encara que seuen ser dialectals, desconec tot de l'Albert Nolla i per tan he de creure que em pot influenciar tan comel mateix autor. Crec que als llibres s'hauria de donar més informació de qui els tradueix.
També m'ha encantat la frase "Olor suau dels raig de sol" dela pg.48. Quanta poesia hi ha enaquesta frase!
Mercè, en quan a lo de Nova York,quan comença la hisstòria hi ha un troç de la cançó "New York Minig Disaster 1941" dels Bee Gees. En Murakami reconeix a diferents llocs on he buscat i també, crec, en el pròleg del llibre, la seva passió pel POP. Si busqueu la canço per You Tube, la reconeixereu de seguida, és una llàstima el desconeixement que hem tingut de l'angles en una cultura on gairebé tot allò modern (cinema, música, literatura,...) té l'origen en aquesta llengua. La lletra ens parla d'un miner que queda atrapat i veu passar pel seu davant tota la seva vida i principalment recorda la seva dona. Això no va pas passar de debò, però lliga una mica amb el ritme trapidant de la història: els amics morts, la festa, en la cançó, el que està enterrat sent com caven den la foscor, però al final de la història tot queda fosc per no gastar oxígen..............HOOOOO!, segur que hi ha molt per trobar, però em perdo. Només ser que totes aquestes històries, a mida que passen, les entenc i m'hi trobo, serà pel seu simbolisme oníric?, és realment surrealista!
Albert Nolla és considerat un bon traductor: deuen ser paraules dialectals.
ResponEliminaAquesta referencia a la cançó orienta força. Segueixo creient que es refereix a l'esfrondament de les torres bessones i a altres morts traumàtiques.
En els contes no manté arguments, només escenes que tenen significat en relació al que vol dir en el conte. Les escenes, les ha tret segurament dels somnis pel surrealisme que tenen (per cert us recomano "El mundo bajo los pàrpados" un assaig on argumenta que bona part de la realitat la podem trobar en els somnis...És de l'editorial Ciruela i éstà escrit pel fill intel.lectual de la duquesa de Alba que viu a l'Empordà,( em sembla que es diu Jacobo i és casat amb la catalana Elsa Martí que abans vivia al meu barri) És moooolt bo, també ho diuen els entesos. Si algú el vol us el puc passar, el tinc a Taradell.
Aquest olor suau dels raigs de sol és la sinestesia,un recurs propi de la poesia -la barreja de sentits- i té una gran força de suggerència: quan es fa servir el lector imagina més enllà del que es pot veure i recorre als seus sentits.
"El mirall" hem sembla força clara la intenció. Interpreto que tot plegat, en algun context no ens hi reconeixem o ens hem perdut. És allò de: "tenia por i es va amagar tant que ja no es va tornar a trobar" que ja no sé d'on ho he tret però que és tan clar i freqüent que m'ha quedat.
A "L'avió...." mostra una dona poeta que hi sent i hi veu més enllà del que és evident... em sembla.
Potser les lectores que us agraden els arguments de ficció que tinguin continuïtat no us agraden gaire aquests relats, oi? Suposo que les seves novel.les deuen tenir un argument continuu.
Hola, bon dia.
ResponEliminaQuedo estorada de totes les coses que s’hi poden trobar en unes narracions, jo que no tinc el nivell cultural que teniu moltes de vosaltres em sorprèn.
L’altre dia comentava la narració: "El folklore de la nostra època", que tema va de virginitat, de amor no consumat, ... li he trobat un paral•lelisme amb la novel•la de Mª dels Àngels Vayreda: "Encara no sé com sóc". Si no l’heu llegida us la recomano.
Bon dia a tothom!
ResponEliminaAcabo de decidir que deixo la lectura de “El salze cec i la dona adormida”.
Tal com diu la Mercè en el seu darrer comentari, sóc de les lectores que m’agraden els arguments de ficció que tenen continuïtat. Quan acabo un conte, em quedo pensant que em vol transmetre l’autor, i no aconsegueixo veure-hi res! Evidentment quan veig tot el que vosaltres, Fàtima i Mercè, hi veieu intento llegir de nou.... i el resultat és el mateix: res!!!
Ja hem comentat en altres ocasions que, quan un llibre no ens entra, més val deixar-lo. Per tant l’aparco (potser en un altre moment en gaudiré) i espero a que arribi el torn a Joyce.
Continuaré llegint els vostres comentaris que considero alliçonadors.
Dolors, jo també he llegit “Encara no se com sóc”. Em va agradar molt, i també el recomano. I, efectivament, el tema de la virginitat no tenia fronteres.
Si us sembla, podríem deixar el llibre de Murakami a la meitat dels relats o a la tercera part perquè ja n'hem vist el perfil i potser no entra en la lectura propiament d'arguments que és el que ens havíem plantejat en començar aquesta etapa del Joc. Per mi, no hi ha cap inconvenient en començar Joyce. No hem de ser rígids Jo també penso com la Núria que si un llibre no atrapa val més deixar-lo, i aquest sembla que no ha atrapat a la majoria. Si us semblés bé, trobo que la Dolors hauria de dir en quin conte ho deixem. Va Dolors, algú ho ha de fer. Si comencem Joyce, tot i que és curt, jo el faria en dos terminis, o tres, perquè té molt detall valuós.
ResponEliminaEstic d'acord. Tot i que a mi m'agrada.
ResponEliminaEl de Joyce també és un recull de relats, però jo només recordo el dels morts. Si us sembla de fer-ne algun més....O millor encara, comencem amb aquest i si ens entusiasma seguim amb algun dels altres a escollir segons els consells de qui ho proposi.
Caram!
ResponEliminaEm feu sentir culpable! Jo no pretenc pas que tothom aparqui el llibre, i més agradant-vos com us agrada. Només faltaria!
Tal com diu la Mercè no hem de ser rígids! Si us sentiu a gust amb la lectura, a mi no em fa res esperar els dies que calgui!
Bona nit!
Fàtima i Núria. El llibre només deixaríem de comentar-lo al Bloc de lectura. Com que a mi m'ha enganxat l'acabaré i si convé demanaré pròrroga a la biblioteca, i suposo que qui vulgui també ho farà així. I ja el comentarem quan ens trobem.
ResponEliminaDe Dublinesos, jo seleccionaria només el conte Els morts, tal com vàrem dir en el sopar. La resta de contes d'aquesta obra, no els recordo, no em van pas cridar l'atenció.
Ara he acabat "El folklore de la nostra època"... déu n'hi do la capacitat de càlcul i la fredor de les pijas japoneses de l'època, oi? Diu al final..."això ens ha passat a tots nosaltres"
Bon dia!
ResponEliminaAra només cal que doneu el tret de sortida per "Els morts".
Bon dia,
ResponEliminaLa lectura compartida és per poder llegir i opinar en diferents lectures i diferents autors, aixó és el que l’en enriqueix, per tant és un bon encert de provar coses noves, com per mi ha estat Haruki Murakami, en ser un llibre de contes és veritat que podem deixar-lo, qui vulgui, com també si alguna altra obra de les que es proposen no agrada (només faltaria).
No vaig posar límit de durada per veure quin ritme portàvem, podem continuar comentat aquesta setmana i llegir-ne un parell més, que no cal que siguin correlatius i fer-ne algun comentari, axí potser en llegim més.
Dimarts dia 21 comencem “Els morts” James Joyce (1882-1941)
En ser un conte el deixem una setmana, per tant fins al 28, seguirem amb L’arbre de Judes de Silvia Soler; Una benedicció, de Tony Morrison, i arribarem al sopar d’estiu deixant El jardí oblidat per les vacances.
Us sembla bé?
Em sembla molt bé com ho has resolt i com ho expliques, Dolors.
ResponEliminaJo aniré comentant i llegint i esperant comentaris fins al dia 21 que començarem "Els morts". Voldria dir, en relació a aquest relat -que és el que tanca Dublinesos- on Joyce, descriu la vida de les persones d'aquesta ciutat a principis del segle passat. I per això fa descripcions molt minucioses d'ambients, moviments de les persones, etc. Pocs diàlegs però diu molt.
De Murakami acabo de llegir Un dia perfecte per als cangurs que és UNA MONADA! molt tendre. Sí ho he entès bé, em sembla que va del desig de maternitat. NO US EL PERDEU.
També El ganivet de caça : una història amb clima de Hichtok que va creixent, creixent i, al final et deixa amb el ganivet a la mà, i ara estic així i no sé ben bé perquè m'hi ha deixat: SOS Fàtima i qui ho sàpiga o ho suposi, sis plau!
Sí, Dolors! Em sembla molt be! Gràcies.
ResponEliminaBenvolgudes, presento les meves excuses per no haver penjat cap comentari. En aquests dies he aconseguit Senyoria i me l'estic llegint. Imagineu-vos si vaig desfasada!!!
ResponEliminaM'he llegit els comentaris que heu penjat vosaltres. Ja us vaig dir que jo "em vaig enamorar" de l'autor fa uns tres anys. Motius? Potser la seva manera d'utilitzar el llenguatge poètic en escriure prosa. (M'agrada molt la poesia). Una veritable pena no poder-lo llegir en V.O.
Pel que he llegit de la seva obra trobo que planteja situacions oníriques en situacions actuals o futures. Això, a vegades, ens pot desconcertar, però també em fa navegar per les anades i vingudes de la incertesa (un veritable exercici de "circ" mental i sensitiu que m'entusiasma).
Si algú de vosaltres li ve de gust llegir alguna obra més llarga, m'ho podeu demanar. Em sembla que tinc totes lles que s'han publicat en català.
M.Carme. Benvinguda, ens has deixat molt soles.Va, fes algun comentari d'alguns contes d'aquí fins al dia 21.
ResponEliminaEns ho deus.
Hola noies, em sembla bé el que decidiu sobre canviar el llibre, però mentre anem comentat.
ResponEliminaJo soc de les que no hi veig moltes coses i que quant les comenteu m'ho feu tornar a repassar. Un dels últims que he llegit és el de "els gats menjahomes" i la veritat que a part que és dels més llargs llegits fins al moment m'ha deixant com ....no sabria dir-ho, amb l'angoixa del protagonista, amb una sensació rara, i amb el que ja vaig dir al començament que aquests contes em deixen amb la història a mitges, que se n'ha fet de la noia?
Lluna: Aquesta tarda he llegit "Els gats menjahomes"
ResponEliminai n'he tret la conclusió que al final, el protagonista podria dir: "M'he perdut tant que ja no em trobo" ... S'ha desarrelat del país, ha deixat les seves coses que el feien ser, no vol ni pensar en el fill; la llengua també la perd -llegeixen en anglès- i, sobretot no han sabut ni volgut arrelar allà on viuen, no s'impliquen i viuen dels diners que van portar del seu país... celebren quan al canvi de la moneda els afavoreix encara que perjudiqui el país on són ara, al qual ni estimen. Han deixat de ser ciutadans. La noia se n'ha anat d'ella mateixa i ell se sap perdut, viu el dolor però no es mor. Diu "s'ha acabat la representació" Estan fora de la realitat de la ciutadania. Sabrà recomençar la seva de representació?
Arribo a la conclusió que la immigració traumàtica és dura i si no arreles de nou, si et quedes insensible d'on vius -estrany-immòbil-com un mort a terra, se't mengen les mancances de tot tipus com els gats a aquella dona de la notícia inicial...
Bé, pot ser una interpretació. Oi? En tot cas és una interpretació que fa pensar i, déu n'hi do! Jo no havia llegit mai una reflexió entorn de la immigració que portés fins aquí. Hi ha una pel.li "Extraños en el paraiso" de Jim Jarmusch que també toca molt i molt bé aquest tema. La podriem fer en fòrum, algun dia. És boníssima.
Estic enganxada, noies:
ResponEliminaEL CONTE DE LA TIETA POBRA: L'escriptor ens diu que l'hi ha passat pel cap escriure sobre una tieta pobra. Ho fa superficialment -com en Serrat a la canço- i a partir de llavors se li penja una tieta pobra a l'esquena i treu el cap al costat del seu, no se la pot treure de sobre: alguns amics el deixen (els fa mal rotllo) i les teles l'entrevisten per fer-li mofa. La tieta se lin va de l'esquena quan ens escriu sobre una nena injustament tractada, quan la compassió li fa incorporar, dins d'ell la causa dels maltractats, dels pobres i els desvalguts, DE LES MINORIES!- IIIIImpressionant!
En acabar rellegeixo les dues primeres pàgs de descripció d'un dia feliç de juliol al llac "l'embolcall platejat de'una xoxolatina (la tieta) que algú havia llençat a la gespa brillava orgullós" Un dels contes millors i més ben treballats -ho diu Murakami al pròleg-.
VÒMITS 1979. Curt i clar: els efectes en el cos de la mala consciència.
Fàtima, t'has desconnectat?
Bon dia,
ResponEliminaMercè em coincidit amb la lectura de “El conte de la tieta pobre” el primer paràgraf em va encantar, el vaig llegir un parell de vegades pel plaer de llegir.
Jo he llegit els sis primers contes. Al començar el primer em va agradar la manera d’explicar, com si estigués parlant amb molt detall, sense anar al grà, però a l’acabar-lo em va semblar que no m’havia assabentat de gaire res. Després de llegir els primers comentaris vostres he entrat més en el què vol dir i ni de bon tros hi havia trobat tota la riquesa que hi heu descobert algunes de vosaltres (no he llegit gaire per relacionar-ho amb d’altres obres, inclús clàssiques) però sí que m'ha ajudat per fer lgunes altres interpretacions.
ResponEliminaEl salze sec. Veig els salzes com la societat que adorm a la dona i a les mosques com totes les repressions religioses, socials...
Birthday Girl. Sembla que sempre estem esperant que el desig s’acabi d’acomplir.
La catàstrofe minera... Per culpa de no saber gens d’anglès m’ha passat que fins que he llegit el comentari de la Fàtima no he lligat el paràgraf dels miners amb el relat.
L’avió. Quan parla dels fils de colors per estirar he pensat en els desitjos sexuals que cadascun tenia però que no s’atrevien a realitzar.
El mirall. M’ha impactat la frase “la cosa més terrible que hi ha en aquest món som nosaltres mateixos”.
El folklore.. M’ha agradat quan diu “de petit em pensava que tothom veia aquestes senyals”.
Pels comentaris que feu miraré de llegir el de la tieta pobra.
Que bé Imma: aquesta simbologia dels fils de colors per estirar... a l'Avio, bona trobada, ho suggereix i fa pensar com tot el que hi vas descobrint.
ResponEliminaAixò d'El Mirall, si que costa aceptar-nos com som, o com ens anem tornant... o anem canviant en qualsevol direcció perquè és clar, som evolutius, per sort.
A mi, a ..LES GALETES PUNXEGUDES...m'ha agradat molt el retrat, irònic i ferotge que fa dels Cors Punxeguts
(els empresaris que sols vigilen els guanys i la seva golafreria (metàfora)i s'aprofiten dels col.laboradors i els treballadors). M'he quedat amb..." però el que volia dir, bàsicament era que el gust de les Galetes punxegudes era passat de moda i que les vendes no paraven de baixar, i per això necessitaven que els joves els donéssim idees. Hauria pogut dir-ho així i tots ho hauríem entès" Més endavant veurem com corresponen els Corbs punxeguts a les idees que aporten els joves... Déu n'hi do del que diu parlant de galetes..
Com que vaig llegint, entro:
ResponEliminaLA CUCA DE LLUM: els japonesos i els xinesos diuen que tenen problemes de comunicació. Aquí és veu. La noia com la cuca de llum.
EL VIATGER CASUAL: Murakami explica casualitats inexplicables i incompreses. Confesso que a mi, em passa de tant a tant, i fins i tot me les apunto en una llibreta. En tinc una llista. Em diuen que no ténen cap significat, però jo el busco i ara sembla que Murakami, també. Justament 24h. justes abans de llegir aquest conte m'ha passat una doble casualitat inexplicable.
Hola, si, m'havia desconectat i ja l'he acabat, ara aniré amb Els Dublinesos. No tinc gaire temps per entrar al blog, des de la feina no ho puc fer i a casa......bé, deixem-ho estar. No he volgut dir massa coses, a mi m'ha entusasmat. El Mirall és un relat qu m'ha fet pensar amb E.Allan Poe i el de la tieta amb en Gregori Samsa de La Metamorfosi de Kafka, n'hi ha d'altres que em recorden diferents pel.lícules, hi el de les vacances a Hawai amb en John Irving, del qual també s'han adaptat varies obres al cinema, "Una dona difícil", per exemple. A part de tit això, m'enganxa cada relat i n'hi ha de molt rebuscats i d'altres de molt senzill i molt tendres, estic d'acord a que és una llàstima no poder llegir en V.O., Hi veig sempre present aquesta dualitat de cultures i hem de recordar que mai no ha estat massa ben acceptat al seu país (quina paradoxa). Enganxa, i molt.
EliminaHola, si, m'havia desconectat i ja l'he acabat, ara aniré amb Els Dublinesos. No tinc gaire temps per entrar al blog, des de la feina no ho puc fer i a casa......bé, deixem-ho estar. No he volgut dir massa coses, a mi m'ha entusasmat. El Mirall és un relat qu m'ha fet pensar amb E.Allan Poe i el de la tieta amb en Gregori Samsa de La Metamorfosi de Kafka, n'hi ha d'altres que em recorden diferents pel.lícules, hi el de les vacances a Hawai amb en John Irving, del qual també s'han adaptat varies obres al cinema, "Una dona difícil", per exemple. A part de tit això, m'enganxa cada relat i n'hi ha de molt rebuscats i d'altres de molt senzill i molt tendres, estic d'acord a que és una llàstima no poder llegir en V.O., Hi veig sempre present aquesta dualitat de cultures i hem de recordar que mai no ha estat massa ben acceptat al seu país (quina paradoxa). Enganxa, i molt.
Elimina