Dimarts dia
21 comencem “Els morts” James Joyce (1882-1941)
En ser un conte el deixem una setmana, per tant fins al 28, seguirem amb
L’arbre de Judes de Silvia Soler; Una benedicció, de Tony Morrison, i arribarem
al sopar d’estiu deixant El jardí oblidat per les vacances.
Us sembla bé?
Us sembla bé?
Perdoneu que vagi tard, els dies passen que volen
Coneguem una
mica l’autor: JAMES JOYCE
James Augustinus Joyce va néixer a Rathgar, aleshores
un barri elegant de Dublín,Irlanda, el 2 de febrer de 1882, en el si d’una
família catòlica, nombrosa i de classe mitjana, que s’aniria empobrint, cosa la qual
afectaria fins i tot la seva educació.
Va morir un dilluns, 13 de gener de 1941. El van
enterrar (provisionalment) dos dies després, amb pluja i neu ben semblant a la dels “Morts”, al bellíssim
cementiri de Fluntern.
Podeu deixar els comentaris i si ja disposeu del proxim
llibre: L’arbre de judes el podem començar a comentar a partir de dilluns que
bé dia 3 de juny.
De primer em vaig pensar que em faria un embolic de personatges, però no, queden molt ben definits i ens ajuden a entendre el comportament d’una família benestant irlandesa en una nit de Nadal, i com diu en Gabriel en el seu discurs pag. 210: en reunions com aquesta sempre ens vénen al cap els pensaments més tristos: pensaments del passat, de la joventut, dels canvis, de les cares absents dels que aquí enyorem aquesta nit.
ResponEliminaUn preludi del que es trobarà quan la música i la cançó portin els records a la seva dona, no sé si moguda per gelosia de veure la galanteria del seu marit cap a Miss Ivors pag 201, i amb la música i cançó, se li desperten els sentiments, i l’enyorança d’una persona que ja no hi és, i ho rebel•la al marit en un moment que ell només volia que l’estimés.
És una història trista.
Hola bon dia,
ResponEliminaEl personatge de'n Gabriel m'ha fet constatar que, sota una aparença d'home segur d'ell mateix, s'hi amaga tot un seguit de dubtes, de angoixes i, sobretot, la gelosia que li provoca l'amor adolescent de la seva dona...
D'altra banda és ben veritat que una olor, una música, una breu situació ens pot portar al racó més amagat de la nostra memòria... En aquest cas, com una cançó pot trasbalsar a la dona de Gabriel.
Les descripcions són magnífiques! Jo em quedo amb la de les tietes, que sembla que les tingui a davant meu...
Si Dolors, una història trista, però m'ha agradat molt.
Hola lectores.
ResponEliminaEstic ben be d'acord amb la Dolors i la Núria. Tanmateix, el primer amor, quan és absent o s'ha perdut, desperta sempre a la primera referència. ("El amor en los tiempos del cólera" de Garcia Márquez també és sobre aquest tema. Si l'heu llegida ja ho recordareu i si no us la recomano.)
El Gabriel d' Els morts, en la darrera reflexió "...dels vius i dels morts..." preciosa! demostra una maduresa impròpia del que l'hi hem vist fer durant tot el sopar, tan preocupat per llegir bé aquell discurs tan tòpic. Per això, el pensament interior del Gabriel del final sembla més el del propi autor, J. Joyce per maduresa,saviesa i coneixement de les persones. En tot cas és una reflexió final impressionant. A la pel.li de Houston la veu en off el llegeix sencer amb paisatges nevats d'Irlanda de fons.
És un cant al final de la vida. També hi veig el declivi d'una família benestant irlandesa. Millor dit, de tota una societat. Em fa pensar en nosaltres, els catalans, però n'hem tingut tantes ja de devallades......La senyoreta Ivors el retrata molt bé quan li critica els seus escrits. Les tietes i la neboda, profesores de música....no oblidem la música, son tan autèntiques....No viuen en l'abundància, però si que mostren tenir una bona formació cultural per l'època. En aquelles estances s'hi respira un ambient cordial i amigable, del qual elles en són l'eix principal. Cada un dels personatges viu el record d'alguna mort. Tot sembla venir com qui no vol la cosa, però tots parlen amb nostàlgia. Tots, menys el Gabriel, el fil conductor de la història, el qual es lamenta amb la magnífica reflexió final de no sentir-la. No ha sentit nostàlgia, però s'adona que tampoc amor, que tot va lligat. Ell mai ha sentit res semblant al que la seva dona va sentir per en Michael Furey. I el paral.lelisme de la neu amb la mort, quina descripció més brillant! "La neu era general per tot Irlanda", també el seu país tenia el cant del signe.
ResponEliminaLa novel.la és portada magistralment al cinema i amb molta fidelitat, a mí em va robar el cor, per això vaig comprar el llibre quan el vaig veure. Mercè, no en podriem fer una visió i una xerradeta algun dia d'aquest estiu comparant el llibre i la peli?
Quantes coses hi veus, Fatima, que bé, encara lel trobo més bonic. Rellegiré, especialment la reflexió final de Gabriel. Em quedo amb "tot sembla venir com qui no vol la cosa". És veritat, poca acció i molt detall de fons.
ResponEliminaPerfecte veure la pel.li a l'estiu. Segur que la trobarem