Lectura compartida:

El nostre objectiu és, primer de tot, compartir una lectura i al mateix temps poder donar l’opinió que ens mereix l’obra, els diferents personatges, si trobem que la narració va molt lenta o que s’estén massa amb les descripcions, o que el vocabulari és complicat, o que hi ha una frase que ens ha arribat al cor. En fi!...qualsevol cosa que ens agradaria poder comentar si tinguéssim alguna persona al nostre costat.

Que llegeixes?

Espai on podem penjar les lectures que, a part del llibre proposat com a lectura compartida, tenim entre mans; que ens han regalat; que tenim pensat de llegir per la recomanació d’un amic, etc.

Si l’has llegit: opina​;​si l’estàs llegint, també; si penses llegir-lo, demana opinió, o recomana'l si s'ho val.​

Som observadors? On pertany aquest tros de foto?


Partint d’un tros de fotografia i un petit text, hem de descobrir el lloc de Taradell on esta ubicada, quin significat o utilitat té o podria tenir. Es poden demanar pistes, quan s’hagin respost tres pistes es descobrirà un altra tros de foto. Si no s’endevina, una altra volta tres preguntes i així successivament fins que quedi descobert.

Procurarem que la foto estigui relacionada amb la literatura o a les arts en general.


dimecres, 3 d’abril del 2013



“Senyoria”- Jaume Cabré


Jaume Cabré va néixer l'any 1947 a Barcelona, a la dreta de l'Eixample. És autor d'una obra narrativa de gran rigor conceptual i literari, sens dubte una de les més importants dels escriptors actuals.

Argument

L'any 1799, Barcelona, després de la Revolució Francesa, viu sota el regnat d'una monarquia fidel encara als principis de l'antic règim. Dins d'aquest context, la trama de Senyoria és moltes coses: en primer lloc, una variant d'intriga policíaca, basada en un doble crim; en segon lloc, una recreació històrica de la corrupció política i social de la Barcelona de Carles IV; finalment, el procés psicològic que porta el protagonista, Rafael Massó, regent civil de l'audiència de Barcelona, de la prepotència inicial a la humiliació final. Tot, per evitar la seva caiguda, la seva decadència. L'altre protagonista, Andreu Perramon, acusat injustament d'assassinat, haurà de lluitar per provar la seva innocència. La seva peripècia reflecteix clarament un esperit romàntic incipient. La convivència entre els sentiments i els valors de dues èpoques contrasta clarament en una societat desorientada.

 

36 comentaris:

  1. Bona tarda!
    Ja l'he començat! A mi ja m'ha enganxat. Volia preguntar si tenim el repartiment fet de la lectura de capítols. Ho demano per agafar-m'ho amb més o menys calma.

    ResponElimina

  2. Bon dia,

    Podem anar fent comentaris fins a la pàgina 163 per acabar el capítol 8 i arribar així al dia de la trobada i parlar, també, si el ritme l’adequat.

    ResponElimina
  3. Jo també ja hi estic ficada. M'ha agradat molt el tractament de les campanes, et va posicionant sobre una Barcelona de 156000 habitants (ho diu una mica més enllà).
    M'enganxa..

    ResponElimina
  4. M'està passant que no trobo cap exemplar de Senyoria a casa meva -el dec haver deixat i no ha retornat- i a les biblioteques de BCN no en tindran cap fins a primers de maig. Aneu fent, us segueixo i ja us atraparé.

    El dia 19 portaré algun exemplar dels llibres que proposaria, si els trobo.

    ResponElimina
  5. Bon dia,

    M. Carme, això de les campanes és molt curiós. Segons el to reconeixien la parròquia! Si el toc era de difunts, podien preveure qui era el mort... No els feia cap falta Internet...

    Sa Senyoria, Rafael Massó, no tenia res a envejar als polítics actuals. La poltrona, la poltrona i només la poltrona....Mira si ve d'antic el problema!

    ResponElimina
  6. Bon dia!, fins ara no l'he aconseguit, però ha començat amb molt bon lluc.
    Em meravella el tractament que fa Cabré dels gustos musicals de l'època, com ens fa entrar dins l'esperit romàntic dels dos joves amics, Ferran Sorts li diu que ha posat música a la mort del rossinyol, és un preludi del drama que ens espera? Curios com barreja personatges reals, demostra tenir una gran cultura musical en el tractament que fa del tema i com l'utilitza per ridiculitzar una burgesia servicial al sistema.
    També m'he entusiasmat amb el tema de les campanes, abans es vivia així, no fa pas massa, els nostres avis ens ho explicàven. La meva mare em recorda sovint de com se li glaçava la sang quan tocàven a morts per un albat, diu que fèien: "xelenc!, xelenc!" i això era més sovint del que ens pensem.

    ResponElimina
  7. Aquest llenguatge de les campanes és molt present al "Calaix de Sastre" del Baró de Maldà: ell es refiava de les campanes per saber què passava al barri de la Rivera on hi ha moltes esglésies i les anomenava amb els motius carinyosos que ho feien els barcelonins de l'època: parlava de les campanes com si fossin de la família, en lloava les veus, etc. És un text força naïf i divertidíssim. El Baró va viure el segle XXVIII? en el Palau immens de la Plaça del Pi, a Barcelona, on hi van haver fins fa pocles Galeries Maldà. Ara hi un cine al primer pis i un teatre i també encara hi viuen els seus descendents(per cert, un d'ells, Agustí Villaronga és compositor i fa la música de les pel.lis d'Isabel Coixet). No sé si està editat aquest Calaix de Sastre que és un dietari molt entretingut, ple de vida de la Barcelona de l'època. En vaig fer un treball els anys 80 i llavors vaig haver d'anar al Museu d'història de la Ciutat per llegir-lo. Les campanes, el menjar i les seves relacions ambígues amb el noiets de les masoveries és el que recordo millor d'aquella lectura.

    ResponElimina
  8. Qui és o qui va ser la "pobrissona meva, Elvira" ?.

    Els comentaris de la gent davant de l'Hostal de les Quatre nacions on han trobat la cantant gavatxa assassinada...... són brodats!(p. 54-55), com aquell joc de paraules de Don Rafel amb el seu criat perquè li digui senyoria.. .(p. 51-52)

    ResponElimina
  9. Pobre Andreu! Li han encolomat el mort, un paquet que no se sap que hi ha, però que compromet a la senyoria, i per part del comissari, uns papers que malparlen del rei. (p.81)

    ResponElimina
  10. Bon dia!

    Aquests dies he fet una bona avançada al llibre!

    No vull anticipar-me, però quedo astorada de la "profunda convicció religiosa" de Marianna. Aquesta dona és una tarada. L'escena a la presó... uff!
    Per altra banda no sé que deu haver passat amb la pobre Elvireta, però sa Senyoria comença a tenir molts remordiments (deuen ser per por de perdre la poltrona...).
    I quan veig l'impotència del pare de l'Andreu, i com s'el treu de sobre tothom... quina angoixa! veure que penjaran al teu fill acusant-lo d'allò que no ha fet, i no poder fer res de res...
    El llibre m'agrada molt!!!

    ResponElimina
  11. Bona tarda,

    Encara ens queden uns dies per acabar Senyoria, aquesta setmana podem fer els comentaris fins acabar el llibre segon, i l setmana vinent mirar d’acabar-lo.

    A mi em tenen intrigada: En Ciset, alguna cosa deu tenir a veure amb la corrupció, (remenar tants calerons...) Qui va matar a la Desflors?

    Estic d’acord amb la Núria del patiment del mestre Perramon.
    Jo penso que a part de perdre la poltrona, vols dir que no ha matat a l’Elvireta, la seva amant?

    ResponElimina
  12. Hola,

    Si Dolors, jo també penso que en Rafel Massó s'ha carregat a l'Elvireta. I els remordiments que comença a sentir no crec que siguin pel fet de'haver llevat la vida a algú, si no per a les conseqüències que d'aquest fet poden derivar: perdre la poltrona. Aquest home només s'estima a ell mateix i a la seva posició social. Fixa't en el fet, poc important dins de l'obra però si curiós, de que mengen ostres perquè el servei de les altres cases ho puguin veure en les escombraries. I malgrat delir-se pels naps bullits, en mengen pocs perquè no són adients per la seva "categoria".

    ResponElimina
  13. M'adono que tots hi disfrutem amb aquesta obra. De fet tota l'obra d'en Jaume Cabré es molt ben feta.
    "Pobra Elvireta meva......".. Hi tindrà molt a veure amb el desenllaç... Jo ja l'he acabat i per tant no puc parlar-ne gaire, pero hi ha especulacions molt bones en el que dieu.. I quan més s'acosta el final més ganes li tens a aquesta "senyoria"... ja ho veureu...
    Bé, hi ha una cosa que ara no sé a quina plana surt, pero com que no desvetllarà pas la novela ho deixo per comentar, hi ha un moment que es parla de l'engegada de la industria téxtil i diu: llocs com Sabadell i Feixes... Algú coneix el poble de Feixes ??? en aquell moment devia ser important ja que l'equipara amb Sabadell... Si en sabeu alguna cosa m'ho diueu, resulta que apart de saber si es un poble que ha anat a menys també es el cognom d'en Quim, el meu marit.
    Ben d'acord amb les ridiculeses d'aquesta burgesia i amb el comentari de la "reliositat" de la Mariana. Es un escàndol...
    Salut.

    salut a tothom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Carme,

      Feixes com a poble no ho he sabut trobar, però a Cerdanyola del Vallès hi ha una ermita que és diu Santa Maria de les Feixes. No sé si et val, però....

      Elimina
  14. pag.141. "amb la Cort no s'hi juga... i nosaltres, vos...els oïdors de la tercera sala, tota la Reial Audiència, hem de demostrar que són fidels servidors de Sa Majestat" Les classes dirigents tradicionals de Catalunya ho porten a la sang això de ser "masovers" del poder de l'estat! ...

    En relació a l'estil (Cabré té molts recursos) he observat com passa, en la mateixa frase, de narrador omniscient a treure el discurs interior del personatge. Això ho fa sovint i aconsegueix que entris en els sentiments i les intencions internes del que llegeixes. Com fa aquí, pg. 99: "Va fer una reverència i sortí d'aquell despatx que en altres moments havia cobejat tant i que un dia serà meu, ho juro per Déu Pare Omniponent" Comença en tercera persona "ell sortí" i acaba en primera persona "un dia serà meu" sense avisar i els lectors ja hem vist del tot la intenció del personatge.
    Cabré fa servir sovint aquesta tècnica...Ell investiga en l'escriptura i un resultat últim és Jo confesso que crec que es llegeix més per comprovar les troballes tècniques de Cabré que per les històries que hi explica.
    Aquesta de senyoria és una bona història/ o una trena de bones històries/ on l'autor es posiciona -és d'agrair en aquesta etapa que estem vivint que els intel.lectuals es posicionin.

    ResponElimina
  15. A TOTES LES BONES AMIGUES I AMICS DEL GRUP DE LECTURA, US DESITJO UNA MOLT BONA DIADA! I US FELICITO AMB AQUEST POEMA DE LA JOANA RASPALL:

    SANT JORDI

    Pel caminet de vora el riu,
    tresca que tresca,
    va galopant un cavaller.
    Sant Jordi va,
    Sant Jordi ve!
    Ha senti dir que hi ha un país
    plora que plora
    perquè d’un drac és presoner.
    Sant Jordi va,
    Sant Jordi ve!
    La seva espasa al raig del sol
    brilla que brilla.
    -Cercaré el drac i el venceré!
    Sant Jordi va,
    Sant Jordi ve!
    I tot tornant, quan l’ha vençut,
    dubta que dubta:
    -Potser aquest drac no és el darrer…
    Sant Jordi va,
    Sant Jordi ve!

    ResponElimina
  16. De matinada he començat el capítol 9 i no l'he pogut deixar. Començant per la descripció de l'ambient de ciutat vella a l'entrada d'hivern i després tot el calvari de l'Andreu a la presò i les visites maleïdes d'aquells de la Sang i el capellà de la presó... Uff, com diu la Núria. El punt més sensible, per mi, ha estat quan parla amb el seu pare i la Teresa i els diu: "La cançó pare!... que no es perdi!".
    Una forma de sobreviure, els textos no el deixaran morir mentre algú el llegeixi o canti la cançó....
    He imaginat que la cançó és "Rossinyol que vas a França" i he acabat plorant.

    ResponElimina
  17. Ja es veu a venir que Rafael Massó pagarà pels seus actes... però quanta gent ha passat per endavant?
    I ho tenim tant al dia...! amb la variant de que, actualment, dels que l'haurien de pagar, ningú la paga. Més aviat en surten enfortits!!!

    ResponElimina
  18. Ja es van desvetllant les incògnites

    A la pàgina 227 hi ha una descripció que no te desperdici:
    Catau de brutícia, femer infecte, bordell de depravació, dipòsit nauseabund on s’acumulen els detritus de la humanitat, casa de putes, prets pudents de vici, finestres de malsana curiositat, balcó de fals reclam i de la impudícia, gibrella on es diposita la defecació del cor humà, nafra purulenta on es recull l’instint més baix, caverna on es rebolquen els degradats i perversos.... i segueix.

    Núria gracies pel poema. i que troni aviat en st. Jordi que el necessitem!

    ResponElimina
  19. Hola dones!! fins quant en teniu del llibre d'en Jaume Cabré? El proper que varem dir el dia del sopar és el del Salze cec i la dona adormida d'en Murakami?
    Vaig llegint tots els comentaris de "Senyoria" i de ben segur que serà un llibre per llegir-lo més endavant. Ara començaré a concentrar-me en el proper.
    Gràcies Núria pel poema de la Joana Raspall, la veritat és que els poemes d'ella m'agraden molt, son molt senzills i tenen música.

    ResponElimina
  20. Bona nit!
    M.Carme, Feixas fa referència a una barreja de Terrassa, que és on viu i Vic, on hi té records d'infantesa. Per tant és una ciutat imaginària, com amb tantes altres coses barreja noms reals i noms ficticis.
    Mercè, no sé si algú sap que Verdaguer té un poema titulat "La mort del rossinyol", on parla de la pena que sent un noi quan l'ha matat, es lamenta d'haver estat ek "seu botxí", aquí hi veig una paral.lelisme amb la mort de l'Andreu, quan els que el condemnen s'adonin del seu error. Per altra banda, cla recordar que Verdaguer va patir un assetjament injust, sembla que Cabré l'hi faria un homenatge: l'Andreu, el rossinyol, Verdaguer...patiments injustos.

    És terrible el patiment del pare davant la impotència. I l'amic, ignorant del que està passant, les reflexions intelecxtuals que fa en les seves cartes, plenes d'esperança i de ganes de viure.
    També he reflexionat sobre com és de curios si comparem amb el llibre anterior. La història se succeeix un segle més tard i Barcelona ja no es presenta co aquesta ciutat rònega i casposa dels llepaculs que fan la gara-gara als nobles que viuen indecentment arrossegant-se dins la seva decadència. Allà la ciutat se'ns presentava com un lloc ple de llum, on les tertulies es succeien arreu i que apuntava un segle XX orientat, aquest com si, a les influències de París.

    ResponElimina
  21. Perdoneu les faltes, tinc molta son. Núria, gràcies pel poema.

    ResponElimina
  22. Fàtima: aquesta possible relació amb Verdaguer,l'Andreu, i el rossinyol és ben possible,venint de Cabré. Però si no, tu l'has trobada i és preciosa. Gràcies.
    El pare de l'Andreu, amb la seva servitud a les esglésies i menystingut pels poders que no n'hi fan cap cas... és patètica i em remet a l'explotació dels artistes i de retop a l'abús del Millet "empresari del Palau" al Lluís Maria Millet músic i compositor perquè aquest cas d'abús es produeix dins la mateixa família.
    Principi del llibre segon. El dibuix del rector de l'església de Mura "farcint una sotana violàcia", deixat anar, amb els seus Deixonses i Dallonses i dallò...és genial. Es nota que Cabré ha fet guions de sèries de televisió tan bones com Estació d'enllaç, etc.
    I ara anem sabent per què l'Andreu va ser detengut....Aquest llibre creix a mesura que avança. No sol passar perquè sovint la idea inicial d'un llibre és bona i atrau però costa fer-la créixer.
    Senyoria s'hauria de reeditar. És un llibre per llegir-lo i difondre'l en aquest pas històric que estem vivint o que volem viure.
    Per cert: No esteu molt contentes que Victus i "S'ha acabat el bròquil" vagin per davant de vendes? I Victus en castellà (sóc dels que penso que les nostres històries i raonaments s'han de publicitar -encara més que publicar-també en castellà, malgrat les polèmiques. També celebro que Silvia Soler hagi venut: és una dona optimista i molt clara: la veig a les tertúlies del "Divendres" i hi coincideixo sovint, com amb la Marina LLansana.
    No sabem com s'han venut la resta de llibres -uns quants- sobre el dret a decidir...
    Per cert, el dia 3 de maig a la Parroquia de la Divina Pastora de Vic (Caputxins) amb l'Orquestra d'antics alumnes de l'Escola de müsica de Vic, toquem una obra preciosa de LL.M. Millet "Catalanesques" i el concert de flauta i orquestra de Bach. El concert -entrada lliure- és de 9 a 10 del vespre. Hi sou convidades i a la sortida podem anar a pendre alguna cosa...

    ResponElimina
  23. Gràcies Núria pel poema. L’últim paràgraf “I tot tornant, quan l’ha vençut,
    dubta que dubta:-Potser aquest drac no és el darrer…” m’ha fet pensar que no se’ns acaben mai els dracs.

    Ja m’he posat al dia en la lectura. M’agrada molt la manera que té en Cabré de fer-te passar d’un sentiments dolorosos, d’impotència, de ràbia, de fàstic a altres d’enamorament, de comicitat, d’ironia...

    A la carta del 26 de novembre (a mitja pàg. 150) m’ha agradat quan diu “Quin plany que tenen dins de la caixa els instruments de corda!....” tot i que poc abans havia comenta de la guitarra “ .. jo sé que la guitarra no em durà al fons de la vida com el piano” No sé si la Mercè ens podria fer algun comentari sobre això.

    Pel que fa a l’assassinat de l’Elvira penso que el que ha fet perdre el control a sa senyoria, més que la infidelitat, ha estat l’humiliació d’haver d’escoltar “i tu cardes com els conills” que li ha ferit greument l’amor propi.

    Ara ja es van descabdellant incògnites.

    Mercè, si no surt cap inconvenient em farà molta il•lusió venir a escoltar-vos el divendres dia 3.

    ResponElimina
  24. Lluna, en relació a la guitarra comparada amb el piano i la viola, segurament que ho diu perquè ell s'esplaia més amb el piano -té més recursos expressius que la guitarra-. La viola, com el violí i el violoncel poden cantar una "simple melodia" que arriba a l'ànima. També el que diu a mitja carta en relació a la música, pag 149 "Jo crec que mestre Casanoves s'equivocava..." és interessant.

    ResponElimina
  25. Imma, perdona, a la resposta anterior he clicat Lluna i anava dirigida a tu.

    ResponElimina
  26. M. Carme Sañé, em sembla que acabo de passar aquelles planes del llibre que tu vares dir al sopar de sant Jordi que et van deixar "enrampada". De la 339 a la 342 que mostren el turment de Don Rafel... Són aquestes? Jo les he rellegit de tant que m'han agradat.

    En aquestes pàgines tan turmentades, fa servir continuament la barreja de llenguatge interior i narrador omniscient pag. 340 final: "Ella havia pecat...convertint-lo en la riota de la ciutat: això volia un càstig: Marianna, per Déu, no ronquis".
    Aquests canvis sobtats de punt de vista narratiu a la mateixa frase (segueixen i molt més a Jo confesso-)funcionen perquè l'autor suposa que els lectors estem ficats de ple en cada personatge i ens demana complicitat en la interpretació. Per això es pot estalviar puntuació o explicacions que trencarien la sinceritat de la situació. I a més provoca un joc d'entesa que enganxa.

    ResponElimina
  27. Ja està, ja l'he acabada. Quina agonia més bèstia la d'aquest malalt social terminal Rafel Massó. Un final ben travat com tota la novel.la... el retorn valent de Ferran Sorts(l'honradesa, l'art, la fraternitat) dóna el cop de mort a sa senyoria. Però van quedar-ne d'altres i
    la perversió del poder continua. Ara, entre d'altres, hem descobert el Millet especulador que s'aprofitava del prestigi dels Millets músics i en pervertia el nom...
    però ja ho està pagant amb desprestigi, Núria, i ell i tots, i les Alícies i les Llanos de Luna ho pagaran tart o d'hora. Ara ja hem trobat el filó de la denúncia.
    Un però a la gran novel.la de Cabre: els personatges, o són moolt dolents, fins a la caricatura o són sants i màrtirs d'estampa i trenquen l'ànima, no hi entremig, no hi ha ningú que moderi. Les dones tampoc salven res, no ténen bona veu i la perspectiva del narrador, en el sexe i en les relacions és molt massa d'home. Però res que no es pugui esmenar. Gràcies Cabré, fa vint anys que et vas avançar en la denuncia de les cloaques del poder i ens dones esperança.
    Per cert, avui dissabte 27 a la pàgina central de l'Ara, foto d'en Jaume Cabre tocant el violí. Ell és músic i se li nota.
    Proposta
    Podríem muntar, a la tardor, una visita literària -ens la faria Maria Nunes- al Sarrià del poeta Foix i acabar al Monestir de Pedralbes -un claustre preciós-, mirar els confessionaris!! i dinar pels voltants. És una Barcelona que es coneix poc. Us animeu?.

    ResponElimina
  28. El llibre ja està acabat!! Però... algú em pot dir qui va matar a la cantant?
    Entenc que no té "cap importància", que fos qui fos, ho va pagar el pobre Andreu. Que, ben mirat, el que el va portar a la forca va ser tenir els papers comprometedors per a Rafael Massó... I sí que aquest ho va acabar pagant, però quants innocents el varen precedir?

    ResponElimina
  29. Si, és cert, no sabem qui va matar la cantant i hi ha tant merder que ens n'oblidem. Suposo que fou un dels manats de sa senyoria. Si, ho van pagar uns innocents i, amb la perversió de la gent que hi havia al poder, en moririen molts més d'innocents. Per cert, l'execució de l'Andreu i de l'holandès conjuntament, em va portar a la memòria l'execució de Salvador Puig Antich i l'altre presoner estranger -de torna, per dissimular-.

    Ahir vaig veure una pel.li situada a la mateixa època, amb base històrica: VOLAVERUNT de Bigas Luna -moooolt eròtica- sobre una novel.la del mateix títol: la cort de Carles IV, Godoy de president i amant de la reina i etc, Goya pintor de la Cort -recordeu el quadre?- i la duquesa de Alba -la maja vestida y desnuda-que morí enverinada dins la cort els darrers dies dels segle XVIII i mai no es va saber oficialment qui ho havia fet, però la pel.li suposa les pressions que hi havien. El Borbons, mala cosa.

    ResponElimina
  30. Sí, Mercè, també m’ha agradat molt aquesta carta de la pàg. 149, especialment quan diu “...que no hi ha art més sublim que la música perquè és efímer i eteri”
    Pel que fa a l’assassí de la Desflors jo crec que va ser en Vidal. Cap el final de la pàg. 152, quan parla d’obrir un cafè diu “..El que passa és que ell s’estimava més obrir el cafè en un altra lloc, no pas a la vora de Barcelona, perquè convenia deixar més aire entre ell i l’Audiència”. No veig que hi hagués cap altra motiu per voler allunyar-se de l’Audiència.

    ResponElimina
  31. Jo també crec que va ser en Vidal, el vespre aquell estava gelós del músic jove (Ferran Sors) que havia acompanyat la Desflors i que no se la trèia del cap. Aquells personatges de la nit de l'assassinat no els tornem a trobar, ni falta que fa, com tampoc és important sapiguer qui la va matar. El que sí sabem al llarg de la novel.la és que "no va ser l'Andreu".

    A mi una de les coses que se m'ha fet més difícil és el poc que surten els personatges honestos, En Ferran, el pare de l'Andreu, la Teresa,....les escenes que ens en fan referència passen ràpidament. Allà on et fiques més és dins el pensament de Don Rafel, i és d'on en voldriem sortir com més aviat millor, en canvi l'autor no ens deixa, ens hi té tencats com en una presó, ens obliga a sentir com n'és de retorçat i mala ànima. En cap moment pensa que envia un innocent a la forca, només se'l vol treure del damunt per no sortir-ne ell perjudicat i dins i tot quan es confessa, no sent cap remordiment per aquest crim, que l'ha comès impunement i sense cap mena de prejudici. És molt pitjor que l'altre que va cometre a sangs calentes. Mort pel deshonort, però no per la mala consciència. Costa de creure que es pugui ser tan mesquí.

    ResponElimina
  32. Mercè, m'encantaria fer aquesta ruta literària que proposes. Ostres!, quin descans fer coses així, t'enriqueixen l'esperit i t'alimenten l'ànima.

    ResponElimina
  33. Bé noies, encara que no hagi fet cap comentari fins avui, heu de saber que l'he llegit i l'he gaudit. Renoi com m'ha enganxat! Quina redacció més fluïda i quina escriptura tan rica en adjectius i definicions, tant si es tracta de situacions, de fets, de persones i personatges, de sentiments, de llocs..., de l'època.
    No repeteixo ni comento paràgraf determinats perquè ja ho heu fet.
    En quan al rossinyol i a la mort de l'Andreu a mi també hem va aparèixer al pensament en Verdaguer.
    L'execució de Puig Antich i l'estranger és calcada.
    Sí que hi falta el contrapés de les persones honestes, però considero que així ressalta més la denúncia que fa de la cobdícia, el poder, l'estatus, el prestigi..., que porten a la corrupció i putrefacció i al femer i a la claveguera i al bordell de depravació i tot allò que diu. I que tant llavors com ara ho segueixen pagant innocents.
    També tot aquest morbo la fa més temptadora a l'hora de llegir-la.
    Malgrat que sí que hi destaca l'art (especialment música i poesia) i l'amistat.
    Poc o gens femenina. Visió d'home total. És clar que era així en l'època.
    L'única reivindicativa, la tarada de la Marianna, que reclamava els drets i privilegis dels capellans en la sinistre confraria de la sang.
    És interessant el fet de que es perdi l'assassí i ni ens en adonem. I és que això no ve al cas perquè no és una novel·la detectivesca. Ara bé, sembla clar tal com es diu, que és en Vidal.
    Bon escriptor en Cabré. De lo milloret que tenim actualment. Potser fins i tot el millor de casa nostra.

    ResponElimina
  34. Celebro molt que haguem disfrutat aquesta lectura. Cabré és un gran valor de la nostra literatura i, a més té el plus del coneixment profund del país des d'una òptica autèntica, no pas la versió "oficial". Vull dir que mostrar a través d'altres personatges, els valors d'un músic com Ferran Sorts, recollir simbòlicament Verdaguer i el seu drama, Puig Antic... i les contínues humiliacions que hem sofert de part de la monarquia borbònica...des de fa segles. Destacar com els poders que ens han dominat es delien per estar bé amb la corte de Madrid... i més i més...Aquestes veritats filtrades en les seves novel.les són molt il.lustratives. Té, a més voluntat didàctica: confegeix una història que enganxa com un esquer i mentre hem picat ens porta a reconèixer qui som. Ha estat bé triar aquesta lectura, justament en el moment que estem vivint.
    Ara ja podré recollir Murakami el dimarts, que em fa molta gràcia compartir-lo amn vosaltres perquè sola, no l'hauria agafat, no sé per què.

    ResponElimina
  35. Aquesta història ha estat interessant fins al final. Tal com diu la Mercè “hi ha veritats filtrades” Pag. 384 (cap a la meitat) “... Don Rafel Massó formava part d’aquelles persones que se saben una excepció i a les quals, per tant, les regles del comú no els han d’afectar...” No us és molt familiar ara mateix, aquí a casa nostra, a Espanya, a Itàlia.. Dan Rafel m’ha fet pensar en Berlusconi.

    Per mi és una gran riquesa tots els comentaris que féu.

    Bé ara és qüestió de començar amb Marukami.


    ResponElimina

Respon a la pregunta mitjançant un comentari. Per enviar el missatge, has de premer la opció "Comentari de l'entrada"

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.