El dilluns comencem a llegir "el que mou el mon"
Sinopsi
El maig del 1937, després del bombardeig de Gernika, milers de nens bascos han de sortir del port de Santurtzi rumb a l'exili. Entre ells hi ha Karmentxu, una nena de vuit anys que és acollida a Gant, Bèlgica, per l'escriptor fl amenc Robert Mussche. Amb l'arribada de la nena, la vida solitària de l'escriptor i de la seva família canvia i els esdeveniments se succeeixen. De rerefons d'aquestes vides entrellaçades, la tempesta que arrossega Europa des dels anys despreocupats d'entreguerres, la Guerra Civil i l'esclat de la Segona Guerra Mundial, en una narració que, construïda com un mosaic, arriba fi ns als nostres dies i dóna lloc a un desenllaç imprevist.
L'autor
© Txomin Sáez
Ondarroa, Vizcaya, 1970
Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970) és un dels màxims renovadors del panorama literari actual en llengua basca. La publicació, el 2001, del llibre de poemes Bitartean heldu eskutik (Mentrestant dóna'm la mà, Premi de la Crítica) va significar una «revolució tranquil·la» en l'àmbit de la literatura basca. S'ha convertit en un dels llibres de poesia més llegits en llengua basca i s'ha traduït al castellà, al francès i a l'anglès. La versió anglesa va ser premiada pel Pen American Center com a finalista al millor llibre de poesia traduït als EUA el 2007.Llicenciat en Filologia Basca a Vitòria, Uribe va cursar estudis de postgrau de Literatura Comparada a Trento (Itàlia).
El divendres ja podem fer comentaris i ja veurem com va la lectura per acabar-lo.
Animeu-vos a fer comentaris que és el que enriqueix la lectura compartida
Hola, us saludo a totes i tots, avui que puc!
ResponEliminaUs faig saber que vaig llegir sencer, en un no res, el "Gràcies per la propina", però quan vaig voler publicar el segon comentari no em va funcionar. Avui he repassat els vostres i estic totalment d'acord. Que humà i tendre és el final i que ben arrodonit queda tot, eh?
En quan "El que mou el món", el vaig començar abans d'hora i ja me'l he menjat tot. D'un estil molt novedós, diferent, m'ha semblat a mi, i amb molta informació interessant. Bona tria.
No en dic res més. Ja us aniré seguint, si puc.
Núria, com vas? No ho sabia que t'haguessin operat. Que potser és del nervi carpià? Els comentaris m'ho fan pensar i com que jo en sóc operada de les dues mans (la dreta als 40 i l'esquerra als 60 anys), et puc dir que si és això es recupera molt bé.
Gràcies Maria! Em varen operar d'artrosi en el polze dret. Dimarts em treuen tot el bendatge (fa un mes que el porto immobilitzat) i començaré la recuperació. Almenys, ara, no em fa mal!
EliminaHe llegit el currículum de Kirmen Uribe que has posat tu, Dolors a la capçalera i he pensat que jo em podria cuidar de trobar aquest llibre de poesia d'ell que ha rebut tan reconeixament als EEUU i al país Basc. Veig que és traduït al castella i potser ara ja al català. Si el trobo, segur que el compraré o el demanaré en préstec i, de tant en tant, posaré un poema seu en els comentaris. En aquest novel.la es nota que ell es poeta perquè el llenguatge, tot i que és narració, és d'una elaboració excel.lent. A les pàgs. 78 i 79, per exemple.
ResponEliminaNúria, potser aquest llibre ja l podràs llegir, oi?
Hola!
ResponEliminaSi, Mercè, aquest ja el llegiré! De fet, ja ho estic fent. El trobo excel·lent! Gaudeixo llegint-lo molt lentament, per assaborir tots els matisos del llenguatge. Crec que hem fet una molt bona tria, tal com diu la Maria Sellés.
Hola bona nit,
ResponEliminaPerdoneu però encara no tinc el llibre, vaig ser fora de vacances 15 dies i no em vaig preocupar d'encarregar-lo a la biblioteca i ara no el trobo per enlloc, ni a cap llibreria, encara trigaré uns dies a tenir-lo.
Mercè segur que ens agradarà llegir poesia, de tant en tan em de mirar de donar al joc una mica d'aire fresc.
Bon dia a totes,
ResponEliminaHe començat a llegir el llibre. M'esborrona el pensar en el moment en què els pares varen deixar els seus fills en el vaixell, amb la incertesa del futur que esperava tant als uns com als altres. No cal ni dir el què devia representar per la canalla....Quina tristor més gran!!!!
Hola: a mi també Núria m'han impressionat molt les pàgines de les nenes quan la família, plorant, les prepara per embarcar i els ensenya a fer-se el nus de les sabate: "Cal fer una rosa...", pag. 15 i els diuen que no es deixin mai. Ho fan així i quan arriben a Gant els separen. També quan en Ramon, pags 25,26, dins del colomar de M. Roels li demana si un colom pot portar una missatge a casa de l'àvia i el nen li lliga el missatge a la pota i el segueix amb ulls humits. I com explotaven a una de les germanes Miranda la família que la va acollir, pag. 24. Realment, deixar la teva terra i els teus per força deu ser una marca de per vida molt difícil de superar. També s'hi veu bona gent entre les famíñlies d'acollida, alguns d'ells jueus victimes després de la 2ª guerrra. La forma com ho diu -de testimoni directe- és molt efectiva perquè barreja elements poètics amb una realitat viscuda
ResponEliminaBon dia,
ResponEliminaHe llegit d'una tirada fins a la pàgina 50, i no l'hauria deixat!
Estic d'acord amb vosaltres Núria i Mercè, que dur haver de sofrir aquestes vivències, tant pels nens com la família.
En les primeres planes ja se'm han entelat el ulls i amb quines paraules ho descriu, que bonic!: no s'adonaran de la pols que els enfosqueix el rostre ni de les fosques llàgrimes silencioses que aniran vessant, que els marcaran solcs com els dels rius secs de la lluna. realment arriba al cor.
Sort que canvia de tema i t'alleugereix una mica amb l'amistat de'n Robert i en Hermam.
A la pagina 30 la gran pregunta títol del llibre: Que mou el món?
He tancat el llibre induint que en Robert va venir a Catalunya a lluitar.
Molt interessant
Jo també vaig trobar molt emotiu el fet que, els pares els enllustressin les sabates i els ensenyessin a cordar-les! Donar la imatge, allà on anessin a parar, que les criatures anaven "arreglades". Te'n pots refer mai, d'una experiència com aquesta?
ResponEliminaSi, Dolors, l'amistat de Robert i Hermann ens deixa "reposar" una mica d'uns fets tan propers a nosaltres.
I, per altra banda, tota la gent no espanyola que es va involucrar: uns acollint nens, d'altres venint a lluitar...que valents!!
Hola, sóc jo, la Fàtima, encara no tinc el llibre, no el troben. Per això perque estigueu convençudes que us segueixo he decidit posar-vos un trosset de lectura que he fet aquesta nit i que m'ha emocionat. Com que ara visc a casa els pares, quan no puc dormir, a vegades em dedico a repassar llibres de la seva biblioeca, la majoria els èxits dels anys 50 i 60 (despres va venir la TV). Avui m'he entretingut amb "Els altres catalans" de Francesc Candel. Tot i que és un llibre traduït i que potser hi ha alguns moments redundants o amb pocs recursos literaris, és un llibre escrit amb el cor i carregat de sentiment. Despres n'he llegit algun d'ell més elaborat, però aquest concretament crec que hauria d'ésser de lectura obligatòria. Em passa el mateix amb "Laura a la Ciutat dels Sants". Bé, he triat el paràgraf que tanca el llibre i crec que tots i cada un dels catalans l'hauria desaber de memòria, com una doctrina. Aquí el teniu:
ResponEliminaPerquè desbordats els genuïns catalans - és una manera de dir-ho, això de ganuïns - per imperatius de tipus econòmic, afeblita potser per un excés d'interés materialista, la majoria s'ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político socials que han sorgit a Catalunya. Bé podria ésser, comento amb una gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores - potser en cladràn més - la catalanitat passés a mans d'aquests "altres catalans". D'aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dita abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.
I Catalunya, s'haurà salvat un cop més.
Barcelona, barris de Can Tunis,
15 de febrer - 22 d'octubre de 1963
Hola, sóc jo, la Fàtima, encara no tinc el llibre, no el troben. Per això perque estigueu convençudes que us segueixo he decidit posar-vos un trosset de lectura que he fet aquesta nit i que m'ha emocionat. Com que ara visc a casa els pares, quan no puc dormir, a vegades em dedico a repassar llibres de la seva biblioeca, la majoria els èxits dels anys 50 i 60 (despres va venir la TV). Avui m'he entretingut amb "Els altres catalans" de Francesc Candel. Tot i que és un llibre traduït i que potser hi ha alguns moments redundants o amb pocs recursos literaris, és un llibre escrit amb el cor i carregat de sentiment. Despres n'he llegit algun d'ell més elaborat, però aquest concretament crec que hauria d'ésser de lectura obligatòria. Em passa el mateix amb "Laura a la Ciutat dels Sants". Bé, he triat el paràgraf que tanca el llibre i crec que tots i cada un dels catalans l'hauria desaber de memòria, com una doctrina. Aquí el teniu:
ResponEliminaPerquè desbordats els genuïns catalans - és una manera de dir-ho, això de ganuïns - per imperatius de tipus econòmic, afeblita potser per un excés d'interés materialista, la majoria s'ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político socials que han sorgit a Catalunya. Bé podria ésser, comento amb una gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores - potser en cladràn més - la catalanitat passés a mans d'aquests "altres catalans". D'aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dita abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.
I Catalunya, s'haurà salvat un cop més.
Barcelona, barris de Can Tunis,
15 de febrer - 22 d'octubre de 1963
Hola Fàtima!
EliminaAquests dies en Xavier, també està llegint "Els altres catalans" i diu que no té desperdici!
Si noies, Francesc Candel, va ser visionari, valent i generós. Encara hi ha molta gent d'esquerra que recull i fa seu aquest missatge.
ResponEliminaFàtima, gràcies per fer aportacions i mantenir-te connectada. Ja tinc ganes que tots els que encara no teniu "El que mou el món" comenceu a llegir-lo i a fer aportacions. I la Maria Sellés, que ja l'ha llegit que no esperi al final per comentar.
Bon dia,
ResponEliminaFàtima, jo el tinc demanat a la biblioteca de Taradell si se suposa que avui arriba, jo dissabte el vaig trobar a una llibreria i el vaig comprar. Per tant si m'avisen que el tenen t'ho comunicaré i el pots anar a buscar.
Com que el que mou el món és no té moltes pàgines, encara que si molt contingut, n'haurem de posar algun altra per arribar a la trobada de sant Jordi. Digueu-hi la vostra.
amb sembla que haurem de posar un mínim de comentaris per participar als sopars, je, je,je
Com que ja l'he retornat no entraré en el detall de frases.
ResponEliminaIgual que a vosaltres, em va impressionar la lectura del embarcament dels nens sols i la sol·licitud de les mares (dones haurien de ser, encara que ho narri un home) en que els nens estiguin ben presentables. I més m'esborrona saber que actualment en d'altres paíssos segueix passant el mateix.
No sé si heu arribat al punt on es desxifra o destria la Carme i la Carmenxu. A mi em van dur despistada un bon tros. Crec l'escriptor ho retarda a posta. En tot el llibre va jugant a aquest joc.
Toca varies petites i grans històries i situacions, i molts temes vitals.
Val la pena d'aprofundir-hi.
Crec que en Kirmen, l'autor, té infinitat de coses per dir, i és tan ric expressant-se, que aquest llibre se li ha fet curt. Potser més que a mi llegint-lo.
No us sembla que per una vegada podríem llegir-li el de poesia que ens indica la Mercè? Sí està ben traduït pot estar bé. Quina pena no poder entendre l'original!
Segons el que dius, Dolors de buscar una obra fins a st Jordi crec que ja és hora que llegim i comentem M. Àngels Anglada: Una excel.lent poeta i novel.lista vigatana i empordanesa. Proposo, d'ella EL VIOLÍ D'AUSTVICH. Anglada fa uns novel.les curtes i, a l'estil d'Stefan Zweig són narracions relativament breus, molt clares i que diuen molt amb poques planes. Aquesta que proposo és magnífica i l'altre dia a la Biblioteca Pladevall, llegint la revista literària AUSA que li dedica el número 166, em vaig adonar que l'hem de llegir. En té d'altres,"Les closes", per exemple, que va ser la primera. Però "El violí...." és més curta.
ResponEliminaDemà aniré a buscar la poesia de K. Uribe.
Áixò del mínim d'entrades pel sopar, no, eh? El que potser hem de vetllar és que hi hagi més presència i intercanvi sobre les obres que hem llegit o llegim. Algunes vegades ho hem aconseguit, d'altres no tant. Ho hem de treballar més.
Per cert, i l'Imma? Fa dies que no la llegim.
Hola noies, perdoneu però jo encara no tinc el llibre, el tinc demanat a la biblioteca però em van dir que el tenien demanat per altres persones i que costava de trobar-lo. Jo us vaig llegint però no puc aportar-hi res, avui però he vist que la Fàtima fa alguna altre aportació del que està llegint en aquests moments, jo no l'he llegit el llibre d'en Candel però sé que corria per casa i que la iaia Marcel·lina que és qui l'havia comprat en va fer, en el seu moment, molt bons comentaris, hauré de mirar si el trobo.
ResponEliminaDe la M, Àngels Anglada li he llegit El Violí d'Auschwitz, em va agradar molt, és curt i molt ràpid de llegir, és una bona proposta i aquest el tinc a casa!!!!!!
Ara mentre espero que m'arribi el llibre he començat a llegir La dona veloç de l'Imma Monsó, de moment he fet poques pàgines però no acabo de veure on ens portarà la novel·la a part de la protagonista que esgarrapa segons a tot per a ser més ràpida i em posa una mica nerviosa.
Apa aniré esperant el llibre.......................
Hola,
ResponEliminaMercè penso que queda clar que és una broma el mínim d'entrades, l'intercanvi verbal va molt bé, vull dir que ja tinc ganes que sigui Sant Jordi i ens tornem a trobar.
Fàtima el meu ja és a la biblioteca, el vols? pots anar-lo a buscar en nom meu.
Jo amb un parell de dies l'acabo i l'ofereixo a qui el vulgui llegir.
Com dius tu Maria toca temes i situacions on et fa pensar i aprofundir en els sentiments de l'amor i l'amistat.
pàg. 77, una gran reflexió sobre l'amistat
Doncs ja podem reservar El Violí d'Auschwitz, i potser encara en podrem triar un altre.
Bon dia,
ResponEliminaJa se'm ha acabat el llibre, dic s'ha acabat el llibre perquè hauria continuat llegint.
A mi entre la Carme i Carmenxu no hi vaig tenir problemes, el que moltes vegades em preguntava: qui ho relata aixó?
També m'ha confós l'amor entre els dos amics, que varen saber compartir amb les respectives dones.
Hi ha una frase que també es pot aplicar quan un ser estimat ens deixa: "Pensa en la sort que has tingut de viure una amistat com la seva. Pensa en tota la força que et va donar" li diu la Marthe, que deu ser la dona de'n Herman.
Ha estat una història molt commovedora i trista, i no es pot deixar de pensar que és HISTORIA
Tampoc em deixa de sorprendre tot el que pot arribar a suportar una persona.
Hola,
ResponEliminaJa fa dies que el vaig acabar, i em va agradar molt.
A mi tampoc em va costar veure que la Carmentxu no era la Carmen. Però em fa pensar de quina manera devia influir la Carmentxu en la vida d'en Robert, que li va posar el mateix nom a la seva filla.
Penso que Herman sempre va estar una mica enamorat de Robert.
Em va fer gràcia la decoració de la sala d'estar de casa en Robert, quan es va casar. En una paret, la Mare de Déu, en l'altra Marx! "i convivien tranquilament"
No sé si vaig equivocada, però jo penso que el relat el fa Kirmen Uribe, i és ell qui va a entrevistar a Carmen.
Més val no pensar-hi massa en tot el que pot suportar una persona....
Recullo el que diu sobre les cançons de bressol basques (pàg 53-54). És molt bonica la observació i la transcripció d'algunes cançons i és molt fort el que diuen. Es nota un treball de recerca molt seriós i impressiona l'escena de la nena al teatre.
ResponEliminaJa tinc el poemari de Kirmen Uribe "Mentrestant agafa'm la mà" En copio un poema curtet. N'aniré posant més:
CARDIOGRAMA.
-Descriu-me el seu cor.
-Sembla un llac glaçat
on s'està esborrant
la cara del nen que va ser.
Bé he començat el llibre, gràcies Núria. Tot just he fet les 20 primeres pàgines i sí la veritat és que ja enganxa. Em sembla que algú va dir molt al començament el fort que havia de ser deixar marxar els teus fills, jo sempre havia pensat que la majoria o quasi tots els nens van tornar i pel que veig vaig errada del tot, perquè resulta que la immensa majoria no tornen mai més!! havien d'estar molt desesperats per deixar marxar els fills lluny de casa, uff!! se'm fa molt difícil fins hi tot imaginar-m'ho.
ResponEliminaAniré escrivint ara que ja el llegeixo, però ja veig que totes ja quasi bé l'heu llegit!!
Maria, i els que varen tornar, no tenien cap garantia de trobar-hi la família, la casa.... Després de tot el tràngol de marxar, quan varen estar instal·lats, no tots varen tenir la mateixa sort, però molts varen conèixer un tipus de vida més favorable: teatre, música, joguines pròpies, educació, vida en família.... i quan hi varen estar acostumats, apa!, tornem cap a España, que anant ve, ens portaran al hospici...
ResponElimina
ResponEliminaLluna,
Hi ha molta gent que encara no l'ha començat, ahir a la biblioteca varen arribar tres llibres. El deixarem quinze dies més i podrem anar per el Violí
d'Auschwitz
Si, és molt fort, es que hi ha situacions molt al límit, ja ho aniràs descobrint.
Tenim molta sort de no haver patit cap guerra.
Mercè, ens agradarà llegir els poemes que seleccionis
Varen ser molts els nens els que varen migrar, i no masses els que varen tornar, i el que varen tornar com diu la Núria molts amb no gaire sort
Hola a totes,
ResponEliminaJo també encara no estic ni a la meitat, ja que el vaig tenir tard i he estat una mica enfeinada. Com dieu totes, ha de ser realment desesperant aquesta situació tan per la canalla com pels pares que es van quedar aquí!
La situació que em va crear angoixa va ser quan arriben a Gant i els posen tots en fila allà al teatre esperant qui els recolliria, em va fer pensar en un film que vaig veure, no recordo al títol, on es venien esclaus. Ja sé que no és el mateix, que les famílies acollidores ho feien de bona voluntat, però pels nens havia de ser terrible, de fet la Karmentxu vomita, suposo que de nervis sobre en Robert.
He trobat molt divertida l'anècdota que explica de Beethoven, que corria pels camps cridant i espantant les vaques, té molta gràcia!
Sí, que és divertida l'anècdota de Beethoven, i sobretot que les vaques s'hi acostuméssin!
EliminaNúria . Vols dir que Kirmen Uribe és qui va entrevistar la Carmen? com ho has deduït?
ResponEliminaDolors, molt bé d'esperar quinze dies, o més si cal, mentre hi hagi interès en llegir-lo.
Us poso la poesia de Kirmen Uribe que dóna nom al seu poemari "Mentrestant, agafa''m la ma": És traduït de l'eusquera, això vol dir que potser ens perdem alguna rima, però la originalitat i la força i la veritat del tema ,hi pot ser.
De nit no dormo, ens deia ma germana,
tinc por d'adormir-me, por dels malsons.
Les agulles em fan mal i tinc fred;
el sèrum m'escampa fredor per les venes.
Si pogués escapar-me d'aquest cos podrit.
Mentrestant agafa'm la mà, ens demanava.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d'amor.
Vaig llegir al Google un article on Kirmen Uribe parla del llibre, i vaig interpretar que ell havia entrevistat a Carmen.
Elimina"Va decidir escriure una novel·la sobre els nanos que van marxar de refugiats just després de la destrucció de Guernica quan un seguit de casualitats el van portar fins a Carmen Mussche, filla biològica de l'escriptor flamenc Robert Mussche. "La vaig anar a visitar a Bèlgica -recorda en Kirmen-. El primer dia que vaig trepitjar casa seva vaig saber que volia parlar d'ella i de la seva família. Crec que va ser gràcies a una pissarreta que tenien a l'entrada, amb la dita llatina non vobis, sed vos, que em va fer sentir dins del seu món". Hi va haver un altre motiu, igual de poètic i cara a la investigació infinitament més pràctic: la Carmen havia reservat una habitació sencera per reconstruir la biblioteca del seu pare, amb els llibres, objectes, i tota mena de documents vitals."
Ah, molt bé, ja m'ho repassaré. Estàs molt ben informada! Gràcies. Et trobes millor?
ResponEliminaUs agraden les poesies de Kirmen Uribe? Ningú no les comenta, però en poso una altra de les que m'agraden:
Torneu-lo
I el dia que el vent del sud se m'endugui
torneu el meu cos on vaig néixer, a la vora del mar,
enterreu-lo a la tomba dels meus amics.
envoltat de gent de bona voluntat:
amb el pescador,
amb el drogaddicte,
amb l'escriptor.
Mercè,
ResponEliminaEls poemes son molt clars, i molt tristos, dona la sensació que l'autor està molt malalt.
Jo també penso que són molt punyents, i no donen lloc a diferents interpretacions. Em fan pensar que ha viscut la mort de molt a prop, segurament la malaltia i la mort de persones estimades....Tot i sent molt tristos, m'agraden!
ResponEliminaCom que he acabat "El que mou el món", el puc deixar a qui no el tingui, aquest cap de setmana que serem a Taradell. Algú el vol? I on li puc deixar?
ResponEliminaJa fa uns dies que el tinc, i sí, enganxa i molt, però m'heu despistat amb allò del Carme i la Karmenxu, jo no ho vèia....Si qu ehe tingut clar des del primer moment que ell va anra a Gant a entrevistar-se amb la Carmen.
EliminaDe totes maneres son situacions molt dramàtiques, tret de les xerrades intelectuals, de música sobretot, dels amics, quin gust viure en un entorn com aquell i que tots hi veiem un horitzó negre perquè coneixem el futur que espera a tots plegats. Com canvien les guerres la vida de les persones, sense distinció. És una llàstima que es perdin valors tan grans, encara que despres alguns els tornin a recuperar.
Per cert, jo fa molts anys vaig llegir "Les closes" de la Maria Àngels Anglada i fa molt temps que vull llegir "El violí d'Auschwitz", ara se'm presenta l'ocasió!
ResponEliminaVaig lleguint el llibre, és dur molt dur i més quant vas veient tots els esdeveniments, les cartes que la Vic només escriu per a ella amb l'esperança de que algun dia en Robert les pugui lleguir, la incertesa de no saber on és, de veure que la majoria de presos politics tornen i ell no. Descobrir que la RAF anglesa la va cagar és molt fort, es un ós dur de passar sobretot pels familiars de les victimes.
ResponEliminaJo ja no vaig tenir dubte entre Carme i Karmenxu, els fet d'anomenar-les diferent ja vaig donar per entés que eren dues persones diferents.
Amb l'ARA de diumenge hi va Els altres catalans d'en Candel, per a qui no el tingui, jo com que hauria de buscar i rebuscar per casa dels pares millor me'l compro amb l'ARA.
Quant s'ha de començar amb "El violí d'Auschwitz"? jo aquest encara no l'he acabat!!
Hola,
ResponEliminaTotes coincidim amb la duresa del fets, i estem d'acord també que Kirmen Uribe, ho descriu amb molta sensibilitat. Quina sort que hem tingut de estalviar-nos una guerra!
Gràcies Lluna per la informació.
El violí d'Auschwitz el podem començar a comentar a partir del dia 20 de març.
Hola a totes, jo tambe llegeixo i em nodreixo dels vostres comentaris. Ara mateix us he llegit de dalt a baix. He tornat a viure el llibre.
ResponEliminaM'han agradat molt les poesis d'aquest autor... tot i que son tristes, com el llibre, pero molt entenedores. Potser podriem llegir alguna cosa més d'aquest autor?.
Demà començaré a llegir el "violí" bé, el rellegiré perqué ja el coneixia.
Crec que ens agradarà.
Bona nit.
Copio una poesia de Kirmen Uribe, que no és trista. El meu profe de l'Ateneu, Francesc Parcerisas, a qui vaig comentar el llibre de poemes de K. Uribe, em va dir que el va conèixer a EEUU. Que fa conferències sobre literatura a universitats americanes i que, des del premi al millor poemari traduït als EEUU. té molt prestigi internacional. Ens n'alegrem, oi? El poema, que em sembla molt original perquè introdueix temes nous:
ResponEliminaNo hi ha pressa.
Jugar a escacs és com dibuixar.
Els moviments es dissenyen al cap
i després al tauler,
El millor de tot és que el tauler d'escacs no és un quadre,
que quan s'acaba es queda mort.
És viu, com un Calder.
No hi ha pressa. Un bon moviment,
com una bona obra,
requereix el seu temps.
Segueixo anant enrera i coincideixo amb el que dieu. M'agradaria aportar clguna cosa nova, per`llegeixo de matinada i ara ja no ho tinc fresc, és un fet trist però real.
ResponEliminaValia la pena comprar Els altres catalans, penseu que si, com jo, teniu l'antic, aquest havia passat per la censura.
hola noies,
ResponEliminafinalment he acabat el llibre i m'ha encantat. He tardat perque he estat molt enfeinada amb altres coses. He anat llegint els vostres comentaris i comparteixo les idees que heu expressat.
jo voldria dir que hi ha un tros amb el que m'he sentit reflectida: es el que en Herman parla de les oportunitats que et dona la vida de tenir amics' que quan has tingut un bon amic o amiga encara que faci molt temps que no la vegis quan la tornes a veure sembla que el temps no hagi passat, es una sensacio molt maca i dona molta tranquilitat.
La part dura es quan despres d'anar llegint el diari de la Vic amb l,esperanca de que torni en Robert, saps que es mort. Esta molt ben escrit, tambe m'han quedat ganes de llegir mes coses de l'autor.
Ja sé que faig el comentari fora de temps i possiblement ja no el llegireu però vaig començar a llegir tard. M’ha agradat molt el llibre i coincideixo amb els comentaris que feu. Només em queda una pregunta. Vosaltres què creieu que mou el món? Els diners, el poder el sexe? Potser ho podríem comentar personalment en la propera trobada.
ResponElimina