Seguim amb la
lectura, aquesta vegada amb una autora que va néixer i créixer
a la nostra capital de comarca:
Maria
Àngels Anglada (Vic, 1930 -
Figueres, 1999). Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i coneixedora del món clàssic, va
traduir textos del llatí i del grec al català. Va conrear diversos gèneres com
la poesia, la narrativa, la crítica literària i l'assaig literari. Va
col·laborar en diverses publicacions periòdiques. De les seves obres,
destaquen: Les Closes, novel·la guanyadora del premi Josep
Pla 1978, Sandàlies d'escuma,
premi Lletra d'Or 1985, Columnes
d'hores, recull de tota la seva poesia fins l'any 1990, i, sobretot, El violí d'Auschwitz, novel·la
elogiada tant per la crítica com pel públic, i Quadern d'Aram, a més d'un
parell de llibres de relats sobre la mitologia grega adreçats als lectors joves.
L’obra
que llegirem:
El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou
el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i
sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis.
L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interessés per l'obra i que
fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, i parlés
també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el
projecte va quedar congelat.
En Daniel, un lutier jueu de Cracòvia, sobreviu
en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, afeccionat a la
música clàssica, li fa construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel
no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix
bé l'encàrrec.
Abans de cada capítol hi ha una cita d'algun escriptor
(o de laBíblia!) i un text en lletra cursiva molt sorprenent. Pot ser interessant llegir-ne alguns abans de
començar el
El contrast entre la fredor d'aquests trossos (que són
reals, no pas inventats) i la història que explica la Maria Àngels segur que et
farà pensar.
Som-hi doncs!, la setmana
que bé comencem els comentaris.
Com que no tenia a casa la novel.la de M. Àngels Anglada, he agafat de la Biblioteca la seva completa en Narrativa i a la pàg. 341 he trobat "Em dic Laura": conté relats que expliquen la seva vida al carrer de la Riera, la casa de l'heura, la font del desmai... en el Vic de la postguerra: els trobo extraordinaris, de forma i de tot, i més, és clar perquè jo vaig viure el Vic de l'època. Són formes de narrar entre Josep Pla Mercè Rodoreda. Vint i nou pàgines, tot plegat, i no tenen desperdici. Si teniu el volum o el tenen a la Biblioteca, us recomano llegir-les.
ResponEliminaHola!
ResponEliminaJo en tinc dos exemplar de "No em dic Laura", si algú el vol llegir, només cal que m'ho digui, i el pot venir a buscar.
Fa molts anys que el vaig llegir, i coincideixo amb la Mercè, que no te desperdici!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAquesta vegada ja el tinc i penso seguir fil per randa els comentaris segons la cronologia, je,je.
ResponEliminaJo també el tinc, aquest cop també podré seguir bé des del començament.
ResponEliminaJo ja l'he començat a llegir i també seguiré i faré comentaris. Heu posat unes pautes de lectura? No ho he sabut veure.
ResponEliminaHola, bona tarda.
ResponEliminaImma no varem posar pauta de lectura perquè no se sap si la gent pot seguir des de el primer dia, el que si, qui vulgui fer algun comentari ja el pot fer.
Com diu la Mercè i la Núria o corrobora, quan acabem podem llegir el no em dic Laura i així arribarem a Sant Jordi, farem la trobada aquest dia a Cal Noi Xic, per parlar de les noves lectures i sí que podem debatre, què és el que mou el món.
Jo seguint la recomanació de llegir alguna cita abans que el llibre m'ha commogut la de Iannos Ritses abans del capítol V
"AH, ALS NOSTRES MÚSICS ELS HAN TALLAT LES MANS, ALS NOSTRES CANTAIRES ELS HAN BARAT LA BOCA AMB FERRO.
"EL VIOLÍ DE DOLÇA VEU JEU A TERRA COM UN BRESSOL IMMÒBIL QUE HAVIA DE BRESSOLAR EL NADÓ- I EL VAN MATAR ABANS DE VENIR AL MÓN"
Quina tristesa!
Hola. He llegit una proposta en el sentit que, en el sopar de St. Jordi, comentem que creu cadascú que és el que mou el món -segons planteja el títol de la novel.la de K. Uribe.
ResponEliminaTrobo que és molt encertada aquesta proposta perquè, segur que moltes de nosaltres ens hem fet aquesta pregunta al final del llibre, i si no, potser també en algun moment o altre. En podriem parlar i seria una nova forma de compartir. Si ho fem, convindria triar allà mateix una moderadora o moderador! per endreçar les intervencions i clarificar-les.
He començat "El violí..." Trobo que M. A. Anglada diu molts sentiments i explica moltes coes amb poques paraules. Jaume Cabré diu, en un article, que aquesta habilitat li vé de que és una poeta que escriu narrativa i per això és tan sintètica i tan efectiva. La veritat és que la primera pàgina ja impressiona, va per feina, i no hi ha mai cap paraula sobrera.
La tria dels poemes, com aquest que ha transcrit la Dolors, també és preciosa.
No sé que m’ha passat que el meu comentari anterior ha sortit quadruplicat. No tenia pas intenció de fer-me notar per substituir les poques vegades que intervinc. Miraré si ho puc esborrar. Disculpeu i espero que ara no em torni a passar.
ResponEliminaAquestes cites que posa la Dolors sí que són boniques i tristes. També m’ha agradat la de Dante “E vinc en lloc on tota llum és morta”.
Això que comenta la Mercè sobre l’article de Jaume Cabré, m’ha fet adonar que la manera de construir les frases, amb tantes comes, punts i comes, dos punts..li dona una entonació que sembla que t’ho estigui explicant algú en veu alta.
Serà tot un plaer i la veritat és que poder llegir sense traduccions és molt millor, llàstima que jo estigui tan limitada en aquest aspecte.
“….Repugna a la meva sensibilitat racial el fet que es posi a la disposició de presos ètnicament inferiors, com a prostituta, una noia de físic ben nòrdic. Tal volta amb una tasca adequada hom podria tornar-la al bon camí. És per aquesta raó que em nego a usar-la en els experiments i adreço aquest informe al comandant del camp i a l’ajudant del Reichsführer SS. Dr. S. Rascher”.
ResponEliminaNo sé si algú ho vol comentar… jo ho trobo tan terrible, i veient quin és l’experiment, que no tinc paraules.
En aquest enllaç hi trobareu "Follia" de Arcàngelo Corelli. Val la pena, tencar els ulls i, per un moment, intentar imaginar la situació de Daniel i Bronislaw.
ResponEliminahttp://youtu.be/pGET78mPMCA
Núria. He escoltat la "Follia" de Corelli i he recordat que vaig estudiar el primer tema amb el violí, de joveneta. Després va fent variants d'aquest tema, algunes molt dificils. Però el primer tema - que són cinc minuts- el puc tocar amb la viola en el sopar de St. Jordi, si us sembla bé a tothom, com una relació amb el que hem llegit, com fem altres vegades.
ResponEliminaVaig una mica endarrerida en la lectura, però avui m'hi he posat, llegint el comentari de l'Imma, que hi ha molta puntuació, me'l ha fet llegir amb veu alta i a poc a poc. Entro molt a l'historia. Quant de patiment hi ha!
ResponEliminaNomés he llegit dos capítols, quin sofriment!
Núria, ja miraré d'escoltar "Follia" que imagino que en alguna part del llibre hi deu fer esment.
Mercè, segur que quedaria molt bé que la toquessis per St. Jordí, després que alguna, podria ser la Núria, llegís un fragment del llibre.
Continuo llegint.
ResponEliminaNúria, acabo de llegir el capítol, on hi ha l'entrada que vas fer tu el dia 25, només corroborà les paraules del company: PORCS ASSASSINS!
Realment recorda la Rodoreda. Quan de sentiment hi ha darrera la narració , sents la sensaciló de ràbia, por i fàstic dels personatges. Però el violí, és un més dels protagonistes, el personalitza de manera que no és un objecte per nosaltres, quanta poesia!
ResponEliminaHola,
ResponEliminaJa he acabat el llibre, i ara acabo d'escoltar "Follia", es molt corprenedor! (gracies Núria per l'enllaç)
No entenc que aquests alemanys tant podrits, tinguessin tanta sensibilitat per la música.
Jo també l'he acabat, quanta sensibilitat.
ResponEliminaJo, Dolors, la pregunta la faria al revés: Còm pot ser que un poble amb una sensibilitat tan gran per la música fos capaç, no de fer, sino de girar la vista cap a un altre lloc davant tanta barbàrie?
No crec pas que tots els alemanys fossin tan salvatges com els referents que tenim de les SS.
Perdoneu, jo també he escoltat La Follia de Corelli, però al llibre es parla d'altres peces musicals. Podriem jugar a buscar-les i escoltar-les, la Mercè que té més cultura musical, ens en podria parlar per Sant Jordi i podriem exposar les sensacions que ens han provocat.
ResponEliminaCrec que no és gratuit que n'hi ha alguna d'algun compositor contemporani que va musicar coses de la 2ª Guerra Mundial.
Fàtima, no conec la resta de música que es cita a l'obra, potser podríem mirar al youtube.
ResponEliminaAquesta crueltat irracional en destruir física i moralment als jueus, i humiliar-los al mateix temps, sembla impossible. Però es va probrar que va ser així i també que la justícia alemanya va perseguir i castigar els responsables abans de cinc anys - després de Franco, aquí no s'ha castigat a ningú- Després de l'holocaust la nació alemanya ha sentit molta, molta vergonya i ho han manifestat publicament. Aquí ha retornat el franquisme. No hem fet net. Ells si.
També és curiosa la sensibilitat musical dels alemanys -recordeu la pel.li El pianista?- que va general històries de connexió musical com aquesta i que van poguer salvar alguns músics jueus. A l'estat espanyol no hi ha cap sensibilitat artística, és una estètica carcelària.
M. Àngels Anglada és una escriptora molt culta, sensible i rigorosa. Les cites dels inventaris del camps d'extermini i els poemes escollits són tots impressionants, així com la forma com ho relaciona tot. El final s'agraeix, oi?
Tens tota la raó Mercè! A España no s'ha fet net, ben a contrari, encara fan homenatges! .... i titllen als catalans de nazis!
ResponEliminaAra mateix l'he acabat. I, efectivament, com diu la Mercè el final s'agraeix.
ResponEliminaVerdaderament des del principi es descobreix la poesia de l'escriptura de la Mª Àngels Anglada:
"Amb les filagarses de la boira que el sol, desvergonyit, esvaïa, va semblar que el vent s'emportava cap al no res els noms dels assassinats."
En l'escrupolós puntejat, penso jo que també pot haver-hi la influència de l'ortodòxia de les normes gramaticals i ortogràfiques, que fan la lectura més entenedora. A mi m'ha obligat a llegir més pausadament, com fent-me interioritzar paraules i contingut.
Trobo molt ben portat el suspens que crea amb el termini de la juguesca entre Sauckel i Tascher.
Depriment la comparació de valors entre el vi de Borgonya i la persona, en en aquest cas del luthier.
La complexitat de la condició humana, hi està molt ben reflectida.
En situacions extremes és quan surt el pitjor i el millor de cadascú.
Fa mal pensar que som capaços d'aquest horror de crueltat inenarrable, i, al mateix temps, admira i dona esperança el fet de que, dins d'aquest podriment, sorgeixin amistats tan nobles com la del luhtier i el músic, el mecànic, etc. i ajudes, vencent la por del càstig, com el guardià amb la cervesa o el professor cuiner amb la llesca de pa.
3.000 Quilos de cabells. Amb el poc que pesen!.
Un incís: Us heu fixat en les tres o quatre vegades que escriu:
"se sabia de cor". Això la reafirma com vigatana. Devia haver assistit a doctrina, on cantàvem que la volíem "saber de cor"
Si Maria, es prosa poetica o poesia narrativa el que escriu Anglada i has triat uns fragments preciosos. La Dolors deia l'altra dia que l'ha hagut de llegir en veu alta, com faria amb un poema, per saborejar bé el llenguatge i no perdre's, ja que és una narració molt condensada. Cada paràgraf té molts significats.
ResponEliminaAnglada devia viure els famosos judicis de Nuremberg on es van codemnar els caps dels camps de concentració, durant la seva primera juventut i se la veu molt afectada per aquest patiment. Estic orgullosa de que una vigatana hagi escrit narracions amb tants valors morals com l'amistat o la compassió i alhora amb tan poder de denúncia i que, amés ens hi podem reconèixer perquè fa servir expressions nostre. Més endavant hem de programar més lectures d'ella, per exemple Sandalies d'escuma? o una altra que proposeu.
Jo també l’he acabat i penso que em caldria rellegir-lo perquè hi ha trossos que la història se m’ha endut més de pressa del que necessitava per assaborir tota aquesta poesia que ja comenteu. P. 67, l.14 “I també perquè estava avesat....a totes aquelles eines que s’avien com casat amb la forma de les seves mans” P. 69, l.18 “ I així el seu dia era com un d’aquells rostres dels que han patit un accident, quasi bells d’una banda, i cremats o bé plens de cicatrius per l’altra costat.” És el que he experimentat en aquesta lectura, una forma d’explicar que és la part bella del rostre i una història que és la part cremada. I aquest tros que m’ha agradat molt P. 72, l.11 “Sí, va tornar a pensar, ofegant un crit, la primavera s’acosta. Florirà sobre l’adob dels nostres morts”. És un pressentiment que la guerra s’acaba? És una esperança? És un desig? . P. 73, l. 11”–que la pau l’abrigués-“ quina manera més poètica del nostre “que ne pau descansi”.
ResponEliminaEl comentari de la Mercè i la Maria sobre expressions nostres, de la Plana de Vic, m’ha fet adonar que potser m’ha fet gaudir més de la lectura.
Seguint els consells de la Fàtima i la Mercé acabo de buscar el tema de la música i he trobat un treball d’una alumne del col•legi de S. Miquel sobre la música d’aquest llibre. Una observació: les pàgines que cita del llibre, en el meu són una més enllà.
http://www.slideshare.net/martamgm/la-msica-a-el-viol-dauschwitz
"una forma d'explicar que ès la partl bella del rostre i una historia que és la part cremada" És ben bé aixó. I "que la pau l'abrigués" també. No me n'havia adonat de la nova forma poética.
ResponEliminaHe entrat a sildeshare. Éstic d'acord amb el que diu. Resumit i exacte.(quan vaig dir que jo no coneixia l'altra música de l'obra volia dir que no la sé tocar)
Penso que la Dolors , experta, podría entrar aquest comentari de la WEB , a la fitxa-resum de lectura d'El Violí d'Auswitch. Oi que si?
Sabeu què acabo de fer ara mateix?
ResponEliminaEscoltar "Follia" de Corelli, mentre rellegia algun fragment de la construcció del violí per part d'en Daniel i de fragments dels dos concerts de Bronislaw.
El primer en captiveri :
"El violinista començà sol el tema lent i ritmat de la melodia; l'arquet es movia, segur, aviat si ajuntà l'acompanyament del violoncel, molt simple............. Aviat la melodia dansà i saltà, el petit fragment de dobles cordes, els trinats, lliscaren amb fluïdesa i gràcia, fins que el tema es tronà a imposar amb tanta bellesa que el silenci era absolut....................
havia d'acabar el violí tot sol i ho va fer amb suavitat i plenitud. L'artista tenia els ulls tancats..................
El segon en llibertat:
"El violinista acabà amb els dos últims cops d'arquer, nets, decidits i suaus alhora.................. el vol de la melodia sense una sola vacil·lació, l'afinació perfecte................ tenia els ulls tancats............
Em deixeu de pedra. Quanta riquesa dins una petita novel.la: Patiment, esperança, terror, mort, vida, poesia, música...., molta música, ens desperta l'instint. Tot l'Univers és aquí dins, i també hi descobrim la universalitat del nostre llenguatge, la parla de la comarca. Quina sort de tenir-vos!, però com és d'important la música!
Elimina