Pròxima lectura: Gràcies
per la propina, de Ferran Torrent
La primer referència biografia de Ferran Torrent
(Sedaví, 1951) va aparèixer en la primera publicació coescrita La gola del llop
(1983). En la contraportada de la primera edició Torrent s’autopresentava, amb
to irònicament premonitori, com un ‘viatjant, però se sospita que fa servir les
hores de lleure per a escriure i que té la intenció d’esdevindre un
professional de la literatura’. Per fortuna, el temps s’ha encarregat de
desmuntar aquella utopia a cavall de la ironia i de la realitat, per la qual
cosa la cabòria de ser escriptor professional no siga més que una facècia, un
anacronisme afable vint-i-vuit anys després.
Sinopsi: Una
peculiar família llibertària en què dos oncles aparentment solters fan de pare
i mare, una escola repressora, una església i unes forces de l’ordre
omnipresents, uns bordells plàcids i uns cafès plens d’escalfor són alguns dels
escenaris i personatges d’aquesta novel·la. Premi Sant Jordi 1944. Ens trobem
davant dels records d’infantesa i joventut d’un Ferran Torres a la València
dels anys seixanta, una ciutat on gairebé tot és possible. Amb Gràcies per la
propina, Ferran Torrent s’endinsa pels viaranys d’un territori més personal i
intimista, bo i oferint-nos una història plena d’humor, tendresa i seducció.
Tema general del l’obra: tracta sobre l’estat
econòmic i social d’una família a l’època del franquisme. Y el tema secundari
es la vida amorosa y social del protagonista acompanyat de la seua família.
Aquest llibre es pot trobar complert a Internet, tant per
llegir-lo amb pdf, com per descarregar-lo a qualsevol altra mitjà.
Podem dir-hi la nostra a partir 1 de febrer, té 224 pag. Ho farem
amb dues setmanes.
Per tant el setze de febrer començarem El que mou el món de Kirmen Uribe
He començat, Gràcies per la propina.
ResponEliminaLlegint el pròleg, m'ha fet gràcia que el germà del protagonista llegeix, un llibre de Stefan Zweig, l'autor de Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona.
No n'he llegit gaire pàgines peró no pinta pas malament, tot al contrari.
Ja ho anirem comentant.
També l'he començat. Aquesta forma valenciana d'expressar-se d'en Ferran Torrent és molt atractiva. I la, diguem-ne, acidesa o ironia i naturalitat amb que tracta els temes és única. Crec, com tu dius Dolors, que promet com altres llibres posteriors que he llegit d'ell.
ResponEliminaBon dia
ResponEliminaM'agrada la manera de com explica els fets, de l'adolescencia compartida amb el seu germà, les paraules valencianes hi donen un afegito especial, quan el llegeixo tinc un somriure als llavis,
Núria amb sembla que t'hi podries afegir i t'ho passaries bél
Dolors,
ResponEliminaHo intentaré! Però, de moment, agafar un llibre (literalment) em costa, i al cap de un parell de pàgines ja no sé com fer-ho! He provat amb un faristol i tampoc em va gaire be... Suposo que, al passar els dies, cada cop m'anirà més bé!
En Ferran Torrent és molt franc escrivint. Fa servir la veritat -sembla que la propia veritat i la del seu entorn valencià- com a força.
ResponEliminaNúria, entenc que amb la mà operada no et sigui còmode agafar un llibre, et recordo que està penjat a internet, on sou testa de lectires que ningú piula?
ResponEliminaDolors jo, que sóc molt obedient, ja el vaig llegint a trossets....
ResponEliminahola,jo he fet un parell de comentaris del llibre I ara veig que no han sortit?? mirare que faig malament
ResponEliminaa veure si ara puc publicar.... ja n'he llegit mes de la meitat I m'esta agradant molt la descripcio que fa de l'ambient de l'epoca franquista dels anys seixanta, el poder que tenia el capella del poble, el guardia civil, com a forces vives, que si no t'adaptaves a les normes eres mal vist. tambe es interessant la diferencia que descriu entre la gent de poble I els de la capital, sobretot quan els dos nens van a la nova escola de Valencia, on els nens de la capital no s'estan de fer-ho notar. tambe la gran diferencia entre l'escola del poble(potser mes humana) I la de Valencia(molt dura amb els nens I distant). El meu home havia anat al Maristes I tambe explica coses que ara son impensables, per sort pels nens d'ara.
ResponEliminaNomés sóc a la pag 22 i ja hi veig més coses que la 1ª vegada que el vaig llegir. Hi trobo, per damunt de tot una impagable, tendra i contínua ironia, i em ve al cap que la ironia és una de les manifestacions més brillants de la intel.ligencia.
ResponEliminaLlavors és una galeria de retrats: Dom Eulogio i Dom Mariano -dos poders del poble, extrapolables a molts altres pobles, és impagable com els diu en un paràgraf, gairebe. El seu germà, el viem clavat a la primera, i també com es riu d'ell mateix i es defineix amb l'anècdota de la masturbació/transgressió de la moral imposada, que serà el to de tota la novel.la.
València, els valencians del carrer i el seu poble són els retrats que van venint. Diu més o menys "els residents van a la metròpoli a esbargir-se per aguantar la categoria moral al poble"(principi del 2)
I a la pàg. 20: "el crit de Le-van-te! era un eufemisme legal en contra de les forces d'ordre". I no para, no para....
Anècdota nostrada: recordo que, els anys 90 quan es va publicar i amb molt èxit (premi St. Jordi de novel.la) Jordi Pujol, llavors Honorable, la recomanava en algun discurs patriòtic dels seus. Sempre vaig pensar que ni ell ni la seva dona no se l'havien llegida perquè, amb la quantitat de sexe lliure i alegre que hi ha, no haurien passat dels primers capítols.
I
M'ho passat molt bé llegint el tros on van al teatre Russafa, i com tothom ha se les havia de ingeniar per burlar la censura
ResponEliminaTrobo que és una familia on sembla que les dones han abandonat, o s'han mort joves -l'àvia o, com la mare , quin drama la seva història!, han abandonat- i els homes es queden sols, les enyoren però s'espavilen prou bé, es reparteixen la feina, es respecten, es defensen del franquisme -que bons els comentaris d'en Tomàs al NODO !- i van tirant entorn de l'avi una vida centrada en ajudar -a la seva manera!- als nois a fer-se grans i a acollir tothom.
ResponEliminaSón generosos. No són masclistes, tenen la rutina permissiva dels homes de l'època: en Tomàs , un nen gran- compra les dones que necessita i l'altre tiet és un misteri que segurament ens descobriran al final.
Són entranyabls tots plegats. Ben original la situació. I segueixen els retrats... impagables. A veure
Ja l'he acabat i reconec que m'ha enganxat i no m'ho pensava al principi. Realment m'ha semblat el retrat d'una família molt atípica, com comenta la Mercè, però que demostren fins el final que s'estimen realment i molt. També es respecten molt, cosa que a vegades és difícil dins del dia dia de les famílies. Per exemple quan decideixen vendre trossos de terreny, o per muntar el negoci dels mobles i al comprar el Boqueron.
ResponEliminaHi ha trossos molt còmics i a la vegada crítics amb els costums de l'època.
El personatge d'en Tomàs és el d'una persona immadura però entranyable. Em va fer molta gràcia quan diu que el que han de fer és vendre terra ja que això de treballar no fa per ells i quan es disculpa amb els seus nebots que li sap greu però que a la vida hauran de treballar, quan els seus plans segons sembla no anaven per aquí...
Hi ha la part trista de l'enterrament de l'avi i la poca comprensió i duresa de les autoritats de l'època, però també la integritat i l'enteresa dels fills que aguanten fins el final el que volia l'avi, encara que sigui dur.
Un altre dia comentaré el final, que és molt tendre....
Núria, es veritat que al finat del relat de l"enterrament de l' avi acabes repetint les paraules d'en Tomàs: fills de puta, fills de puta...
ResponEliminaAquesta sinceritat tan explícita, a vegades descarnada i agosarada també, perquè pot anar en contra del que escriu, em fa pensar i em remet a la poesia de Vicent Andrés Estellés. El grup de cultura catalana a València - Estellés- Fuster,Sanchís... etc. del qual Ferran Torrent n'es deixeble i seguidor- eren i són molt amants d'explicar com són els valencians i com viuen. En fan un retrat entranyable i desacomplexat en tot el que escriuen.
ResponEliminaDiu Ferran Torrent que es passa moltes estones als bars i llocs públics escoltant i parlant amb tota mena de persones i d'aquesta vivència en treu el seu material per les novel.les.
I es nota que la cultura/moral religiosa no els ha tocat massa, o potser no tant com a la Catalunya interior.
Si, d'acord amb vosaltres que la mort i les conseqüències en l'enterrament de l'avi, et fan plorar per l'enteresa dels fills i per l'actitud de les Autoritats.(tinc un amic que en diria Atrocitats, d'aquesta gent)
Hola, ja sóc aquí, el vaig aconseguir dimecres i per tant vaig enrera. M'ho passo "teta", els personatges tenen "cor" com diu l'ocle Ramonet. Molt trista la figura de la mare que per culpa de l'amor perdut no va poder donarnals fills el que necessitaven. Homes curiosos que fan de pare i mare i ensenyen a estimar, encara que sigui d'una manera "peculiar". Hi ha descripcions impagables i molta nostàlgia, no us recorda res les projeccions de cinema del dijous a la tarda?
ResponEliminaAquesta manera de parlar dels valencianson no hi escatimen paraulotes ni termes escatològics vé de molt antic, però va salvar la literatura catalana quan la decadència. A part els ha donat un tret molt característic que no espatlla pas la llengua, més aviat crec que la reforça i li dóna personalitat.
També, com dius tu Dolors, hi veig constantment una ironia que fa que no deixi de somriure, i motes vegades riure, mentre la llegeixo.
Hola, ja sóc aquí, el vaig aconseguir dimecres i per tant vaig enrera. M'ho passo "teta", els personatges tenen "cor" com diu l'ocle Ramonet. Molt trista la figura de la mare que per culpa de l'amor perdut no va poder donarnals fills el que necessitaven. Homes curiosos que fan de pare i mare i ensenyen a estimar, encara que sigui d'una manera "peculiar". Hi ha descripcions impagables i molta nostàlgia, no us recorda res les projeccions de cinema del dijous a la tarda?
ResponEliminaAquesta manera de parlar dels valencianson no hi escatimen paraulotes ni termes escatològics vé de molt antic, però va salvar la literatura catalana quan la decadència. A part els ha donat un tret molt característic que no espatlla pas la llengua, més aviat crec que la reforça i li dóna personalitat.
També, com dius tu Dolors, hi veig constantment una ironia que fa que no deixi de somriure, i motes vegades riure, mentre la llegeixo.
Ja l'acabat. Cap sl final ni he trobat dues de sorpreses, els dos oncles tenen llurs secrets i tota família accepta i respecte. Que bonic posseir aquets dos valors!
ResponEliminaTambé he arribat al final. Sorpresa dels dos secrets que acaben de dibuixar els dos tiets. El de casa, tan sensible, i amb un amor no acceptat a l'època, ni potser pel pare en aquest món tan mascle que viuen, es pot manifestar quan els dos nebots ho saben i - homes moderns!!- li demanen que reprengui la relació i que els el porti a casa. Magnífic parell de vailets! L'altre -Peter Pan etern- acaba com ja es veia venir.
ResponEliminaTambé són molt ben fetes les escenes d'èxit amb les noies de cada germà. Tot és molt sincer, sorprenent.
M'han vingut ganes de llegir més novel.les de Ferran Torrent, per exemple "Penja els guants, Butxana" o un títol similar. Ja li he llegit "La vida a l'abisme" que va d'adicció al joc,i que em va agradar molt, però cap altra.
Com que comencem a llegir El que mou el món, us aviso que les primeres pàgines s'han de llegir a poc a poc, fixant-se molt en qui és qui. Hi ha dos noms Carmen, la mare i Carmenchu, la filla, que es poden confondre.
A disfrutar-la.
També a mi m'ha agradat el final! Quin amor més sincer i poc interessat el de la dona d'en Tomàs, n'hi ha molt pocs. Però a la vegada com l'accepten els nois també.
ResponEliminaTota la novel.la reflecteix el fet que tothom necessita tenir algú al costat i que et donin estimació, tot dins un text farcit d'anècdotes divertides a la vegada. Molt equilibrat i deixa bones sensacions.
Jo també ja l'he acabat!. Quanta tendresa amagada, quanta estimació relatada d'una manera sublima com aquesll qui no vol la cosa, sembla que tothom vagi per ell, en canvi tots pateixen pels altres. No oblidem el personatge d'en Carraca i com se l'estima Tomas, com es respecten en un mont tan masclista i amb els límits imposats per l'època, i quanta ironia, això t'empeny a no deixar-lo quan el comences.
ResponEliminaPerdoneu les faltes, vaig de bòlit.
ResponElimina