Joc de Lectura

Descalç i llagat hi vaig arribar un dia d’octubre del 1892.
Barcelona em va atordir. No em pensava que fos tan gran. Carruatges i soroll, gentada pels passejos, files de fanals, abundor d’establiments. Enterrament amb carrosses plenes de sedes negres i rengleres de cavalls i capellans i escolans i corones de flors grosses com rodes de carro, i el dol que s’allargava amb tartanes i una multitud a peu que desfilava durant mitja hora; jo no sé si per cada mort feien allò. Els grandiosos mercats estaven resseguits de parades de verdures i fruites, de carn, de peix, de cistelles d’aviram. Vedelles senceres en canal penjant dels ganxos, barrils d’arengades premsades, bacallans secs, muntanyes de taronges. Tot era diferent dels pobles.





En aquells moments, la pugna política a Catalunya corria a càrrec dels regionalistes de dreta i els republicans d’esquerra. Els altres imprecisos partits a penes comptaven, per més que cridessin molt, com Lerroux, que, amb la seva campanya anticatalanista, anticlerical i antiburgesa, havia fet gala d’una imatge antitot que havia espantat, com si el seu projecte només consistís a convertir en una carcanada l’urbs plena de catalans, de capellans i de burgesos. Les eleccions a diputats provincials del mes passat les havien guanyat àmpliament els regionalistes de la Lliga. Aquell any també els havia votat jo, potser per la seva neutralitat en el plet Monarquia-República. Diria que les neutralitats capten sempre els ciutadans freds que acudeixen a les urnes en compliment d’una disposició.





Possibles autors: M. Dolors Farrés, Jordi Sierra i Fabra, Lluïsa Forrellad, Emili Teixidó, Alfred Bosch.