LA PELL DE LA REVOLTA
Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1946)
Aquesta és la història d’una família obrera a la
Catalunya de començaments del segle XX, els Vidal: pare, mare i quatre fills
vius. La història de l’Esteve, que dóna la seva pell, i la d’en Ventura,
l’heroi irreductible i rebel que es nega a ser com els altres. Arrenca el 1905
i enllaça amb la Setmana Tràgica de Barcelona.
Per conèixer l’autor obriu aquest link i trobareu la seva biografia
http://www.sierraifabra.com/2011/cat_jsif.php
La pròxima
setmana dia 28 comencem, té tres parts i
un desenllaç, llegim una part per setmana i una pels desenllaços.
Del 28
de gener al 3 de febrer, primera part
Del 4
al 10, segona part
Del 11
al 17, tercera part
Del 18
al 24, Desenllaços
Ja l'heu començat....Estic per la pàgina 40 i de moment el veig molt previsible. Colonia, clero, burgesia, treballadors que troven normal aquest sistema de vida i el jove amb noves idees. Suposo que el fet de l'accident i el que s'en derivi farà anar el text cap a altres matisos que per ara no es veuen... LLegim..llegim..
ResponEliminaJo també l'he començat!
ResponEliminaIniciació al treball als 6 anys i fins que el cos digui prou , jornada laboral de moltes hores, sou baix, absència d'assegurança de treball... Amb unes condicions de vida i de treball tan precàries, com no s'havien de revolucionar els treballadors?
Bona tarda,
ResponEliminaAquest llibre potser si que es una mica previsible, però després dels que hem llegit també va bé un una mica lleuger.
Com deia la Núria, de com tractaven els treballadors era normal que es revoltessin, de tota manera en aquesta colònia amb concret, dels personatges que coneixem només la mare i en Ventura ho veuen com una explotació.
A les pàgines 26-27 En Ventura li diu al seu pare les coses que han obviat, tergiversat...
En Ventura, és el més crític amb la situació i més obert al mon.
Segurament que més endavant veurem la lluita per aconseguir que els obrers tinguin drets, i el que sap greu és que en la situació actual aquets es vagin perdent.
Trobo que "el fet de la pell" és una forma molt potent per entrar en el tema de la revolució industrial a casa nostra.
ResponEliminaLes pàgines 60-61 parlen amb molta claredat del per què de la implantació de fàbriques que requerien molts treballadors en llocs d'economia bàsicament rural.
L'explicació que Vicenç Carbó fa a l'Araceli, m'ha donat una possible resposta a la pregunta que sempre m'havia fet sobre les raons d'implantació de fàbriques de textil a Taradell.
Bon dia,
ResponEliminaDesprés d’una lectura sabàtica, em torno a incorporar.
A mi també em va bé ara una lectura fàcil. Conèixer cada personatge pel seu nom des que apareix a l’obra, cada capítol un tema concret...
M’ha agradat l’Araceli: toca molt de peus a terra, quan parla de la fàbrica (Pàg. 63) “Mai més no hem tornat a passar gana” però li agraden les idees d’en Vicenç “ m’agrada sentir-te parlar”. I és l’única que ens fa conèixer una mica en Ventura (Pàg.35) “...Perquè als teus ulls hi ha més camins dels que podries gastar amb les soles de les espardenyes.... Tens por ....Tots en tenim, de por...Ni tan sols saps d’on et ve...o potser sí, que ho saps, i la tens ficada a dins, perquè et surt de l’ànima”.
Sí que també trobo intel•ligent per part dels Güell agafar gent de pagès, acostumats a viure amb dificultats, anant per feina, potser també poc donats a agremiar-se per poca confiança que els altres els resolguin els problemes (sindicats). Potser no anaven gaire errats pel que estem veient ara.
M'agrada la diversitat de relacions noi-noia, ja siguin de festeig, passionals o mixtes -amistat i enamorament-. Hi ha moltes variants i una diferència sensible entre les que es produeixen a la colònia -amb més intervenció de les famílies en els aconteixements- i les de ciutat, tot i que alguna de les persones sigui la mateixa. Trobo que és una revisió històrica ben interessant i també buscada per l'autor.
ResponEliminaImma, has notat que els comentaris d'en Vicenç són crítics en relació a la submissió que aconsegueixen els amos dels treballadors en aquests llocs on els treballadors sóc poc donats a agremiar-se o a reclamar?
Hola
ResponEliminaFa dies que m'havia quedat "penjada" sense accés a Internet.
Faré una apretada a vore si us encalço !!!
Bona lectura
Hola: una intervenció a part de la novel.la que estem llegint.
ResponEliminaEstic enganxadíssima a "El guardià invisible" de Dolores Redondo -és una autora basca- i la novel.la ha estat traduïda a molts idiomes, i acaba de sortir en català Ed. Columna: molt bé i amb mooolt bona crítica. És novel.la negra i també costumista en relació als mites i creences del poble basc, -tela!-. Se situa als boscos de Baztan, prop de Elizondo i els escenaris recorden aquella famosa Twin Peaks i la sèrie francesa de dona detectiu amb percepcions especials. En alguns aspectes recorda la natura de la novel.la modernista -Solitud, Els sots feréstecs -
Molt recomanable!
Penso que tant de bo sortís una novel.la amb aquests elements situada a La Guilleria o al Pallars... posem per cas. Si algú té confiança amb en Pladevall (Terres de lloguer) que li passi la recomanació i el desig, jo ho faria si el conegués.
Hola,
ResponEliminaEstic una mica encallada! A veure si aquest vespre dono una empenta al llibre, perquè ja ens deu estar esperant en Pla, oi?
Jo el vaig llegint i es força entretingut.. mes que altra cosa, donat que el que ve ara "setmana tràgica" i lliutes sindicals ja ho coneixem prou bé. De tota manera si que reflexa el fer d'una generació que va passar a la industrialització quant aquesta anava amunt, de mans de burgesos. Estic al punt de l'inici de l'aventura d'en Ventura amb la Blanca?? (la mestresa), a veure com acabarà??? no hi dono gaire vida... salut a tots
ResponEliminaBon dia,
ResponEliminaAquets dies la lectura sembla que està una mica adormida, segur que és culpa del grip que hem anat patint.
El llibre en qüestió, és de bon llegir, hi ha molt diàleg, i això fa que sigui lleuger, els personatges son molt plans, inclús en Ventura, tot i ser un inconformista no és defineix massa, va tirant pel que li surt, no sé com portarà la paternitat en els temps convulsos que estant patint. Estic en aquest punt.
Anem pensant en fer-nos amb Un senyor de Barcelona, ja que serà el proper que llegirem.
És un text que després de la prosa magnífica de Coetzee la trobem molt senzilla. Si, crec que hi ha massa diàlegs que li fan perdre intensitat. Té un cracter de divulgació històrica i els diàlegs li van bé a la definició i proximitat dels personatges. Trobo molt ben definit en Ventura (no vull pas dir que combregui amb els seus procediments) sinó que és molt ben arrodonit i versemblant. Per mi és un arribista amb un fons de consciència social i de fidelitat a la família que sembla que ha heretat de la mare. Un seductor nat, atrevit en tots els camps, perillosíssim, esclar. i més encara quan entrem en les relacions íntimes de poder i submissió amb la Beatriu i la Montse que les he trobat molt ben descrites: realment em semblen les millors pàgines del llibre. És un triomfador amb vocació i capacitat de poder que no es decantarà obertament pels oprimits però podrà donar un cop de mà, quan la consciència l'oprimeixi. És comú aquest tipus, eh?
ResponEliminaTambé m'ha agradat molt el punt de l'embarcament de soldats
pàgs 222 a 225.
Si no fos per el nostre Joc no hauria llegit aqust llibre i això que va estar molt recomanat quan va rebre el premi Néstor Lujan.
Trobo que és bo per recomanar-lo a jovent a partir del darrer curs d'ESO. És una divulgació de fets històrics viscuts i patits pel nostre poble i una visió crítica de les colònies textils de primers de segle.
Perdó, vull dir que no hauria escollit aquest llibre però que m'ha agradat llegir-lo i saber que està editat.
ResponEliminaDolors,
ResponEliminaQuin dia comencem a llegir "Un senyor de Barcelona"?
Hola Núria,
ResponEliminaPodem seguir el calendari previst el 24 acabem La pell de la revolta, i el 25 comencem Un senyor de Barcelona. Ja miraré com el repartim, ja que és bastant dens.
En Ventura, en poques hores el coneixem més que en tota la novel•la, esperem que no tingui raó en aquest paràgraf. Aquí també tenim un exemple d’exili del que parlàvem en el llibre anterior.
ResponEliminaSi- en Ventura s’aturà -: no hi crec, en aquest país- va assenyalar les tropes-; crec en nosaltres, en Catalunya, però no pas en Espanya i en el seu mite arcaic, les restes de l’Imperi que va ser i no tornarà a ser. Espanya no existeix: és una imposició. Tard o d’hora hi haurà una guerra civil: catalans, bascos, gallecs... Serà com el 1714, una vegada i una altra. El mal és que sempre guanyen ells. No em demanis perquè, però ho sé: sempre duran la força, l’odi, la creença en la seva superioritat, el poder de la seva maleïda repressió i prou diners per esclafar-nos. I jo no vull ser aquí quan això passi, saps? No hi vull ser. Diuen que allà tot és lliure, com una guerra salvatge que s’estén de costa a costa.
Mercè, sí que observo la crítica d’en Vicenç per la submissió dels treballadors però pel que s’ha anat veient posteriorment, ell ha anat actuant sempre molt per lliure, amb rebel•lia però sense cap lligam col•lectiu, començant per negar-se a participar en el fet de la donació de pell. El comportament de la Beatriu, tant “penjada” per en Vicenç l’he trobat un pel exagerat o novel•lesc tenint en compte la descripció que es fa de la seva personalitat com a empresària.
ResponEliminaAnem acabant ja.
Hola Imma. Oi que vols dir Ventura en lloc de Vicenç? Si que va molt per ell, en Ventura: la seva és una lluita on no hi ha el propi sacrifici, a diferència del seu germà petit que s'exposa a les barricades. És un tipus molt corrent en Ventura i repeteixo que crec que l'autor el defineix bé. L'èxit amb les dones s'entén des del principi. Pels comentaris de les dones és un home molt atractiu, sensual, també en la seva violència i sembla que coneix bé les possibles reaccions de les dones a l'hora de mantenir-les pendents d'ell. I la Beatriu, una dona sola i rica és una presa fàcil sobre tot perquè ell no té cap sentit d'inferioritat per la classe social.
ResponEliminaTocava comentar l'epíleg, oi? Però pel que veig, ningú no diu res. O aquesta novel·la no ha despertat entusiasmes o la majoria té altres prioritats.
ResponEliminaTambé pot ser que la "novel·la" o "moment històric" que estem vivint com a país passi pel damunt de lectures que no sigui articles d'opinió sobre el que estem vivint.
Sobre l'Epíleg de "La pell de la revolta", m'ha agradat la cronologia de fets que es van produir a partir del 2010, amb la implicació de l'Església romana, fins i tot, en lloar la generositat d'amos i treballadors de la colònia Guell. En cap homenatge ni cap comentari dels que es van fer públics va sortir l'edat del treballador-nen que va caure a la caldera de tint. La bona acció ho va tapar tot. Per mi, la novel·la havia d'acabar aquí.
Trobo ben sobrera i faltada de nivell la darrera part de l'epíleg que ens explica que els protagonistes de la història van acabar feliços, cadascú al seu lloc.