Ja tenim llista de nous llibres
i idees per nous apartats, en el sopar d’ahir es va
proposar llegir:
proposar llegir:
Vida Privada de Josep M. se
Segarra, és un llibre de 409 pag.
Cames de seda
de Maria Mercè Roca, de 200 pag.
Començarem doncs amb Vida
Privada:
“Vida privada” narra la decadència moral,
social i econòmica d’alguns membres de
l’aristocràcia barcelonina; una decadència que s’amaga dels demés, i que de portes
enfora és tot aparences. En privat, però, la doble moral, els escàndols sexuals o les
misèries econòmiques les trobem a totes les cases. Això permet a l'autor, de passada,
retratar els baixos fons de la ciutat, on s’endinsen els aristòcrates per a divertir-se o per
deixar anar uns instints que Sagarra recrea amb grans dosis d’ironia però també amb
moments de gran duresa. És oportú recordar que la família de Josep Maria de Sagarra
formava part de l’aristocràcia barcelonina; per això coneix bé els tics i la mentalitat
l’aristocràcia barcelonina; una decadència que s’amaga dels demés, i que de portes
enfora és tot aparences. En privat, però, la doble moral, els escàndols sexuals o les
misèries econòmiques les trobem a totes les cases. Això permet a l'autor, de passada,
retratar els baixos fons de la ciutat, on s’endinsen els aristòcrates per a divertir-se o per
deixar anar uns instints que Sagarra recrea amb grans dosis d’ironia però també amb
moments de gran duresa. És oportú recordar que la família de Josep Maria de Sagarra
formava part de l’aristocràcia barcelonina; per això coneix bé els tics i la mentalitat
d’aquesta classe social que retrata. La primera part
de la novel·la és la més sociològica
i la més barcelonina, La segona part, més fixada en l’individualitat d’alguns dels
personatges, té un caràcter més psicològic, i la societat barcelonina no hi apareix tant.
“Vida privada” és considerada com una de les novel·les barcelonines més emblemàtiques,
i va rebre el Premi Crexells l’any 1932.
i la més barcelonina, La segona part, més fixada en l’individualitat d’alguns dels
personatges, té un caràcter més psicològic, i la societat barcelonina no hi apareix tant.
“Vida privada” és considerada com una de les novel·les barcelonines més emblemàtiques,
i va rebre el Premi Crexells l’any 1932.
A partir del dia 10 de maig es
poden començar a fer comentaris i fins el 15 de
juny.
Esprem passar-ho bé amb la lectura i que tinguem ganes de compartir les impressions
que en copsem.
Bona lectura
Esprem passar-ho bé amb la lectura i que tinguem ganes de compartir les impressions
que en copsem.
Bona lectura
Hola de nou! He entrat al catàleg de bibllioteques de BCN i no hi ha Vida Privada de JosepM de Sagarra, i per casa no la trobo. Vosaltres l'heu aconseguit?
ResponEliminaJo encara no el tinc Vida Privada.
ResponEliminaCom que sé que a a majoria us agrada la música, us passo aquest enllaç, és Passeig d'Aniversari una obra de Rafael Subirachs sobre poemes de Joan Vinyoli, és en primicia, ell l'ha penjat al facebook i li he demanat permís per compartir-ho. Espero que us agradi!!
http://vimeo.com/92948170
Us deixo el text que acompanya a l'enllaç perque em sembla interessant:
EliminaRafael Subirachs Gràcies, amics. Un comentari obligat sobre la MOSTRA VIRTUAL del PASSEIG D’ANIVERSARI 3r. acte: «Elegia de Vallvidrera» cants 12è i 13è, «Coure» i «El vi» respectivament que us acabo de donar a conèixer. No ho havia mostrat mai abans. (Com sempre, no cal dir que no us sentiu obligats a llegir, però si ho llegiu millor, alguna cosa nova no oïda hi escoltareu).
Aquesta mostra no és real. Perquè ho sigui falta molt. Passa el mateix amb el país, el projecte nacional de poble que vol ser. Confiança en una falsa escenografia de normalització política nacional i cultural mediàtica? El Barça, els castells, l’star system local, les sèries de la televisió, els Fòrums de les Cultures, els Jocs Olímpics, una via catalana imponent i coses per l’estil? No negaré algunes, però en el conjunt dels nostres èxits hi manca sempre una cosa, una indescriptible virtualitat, m’apareix com un pròleg inacabable. Això també és la meva mostra, no serveix si no hi ha un projecte al darrera. I de projecte no n’hi ha. Dir el que és real no agrada. No vull agradar. Què sinó és real al costat de la quimera que pressuposa embarcar-se en un projecte il·limitat, inabastable, o colze contra colze amb els benpensants i benintencionats homes i dones que han organitzat l’Any Vinyoli? Què n’esperem de tot plegat si no creiem en miracles? Què no som prou...? Una tribu, un poble..?
Vinc pensant en abstracte fa molts anys. La realitat no és estàtica, és mutant. El renoc l’horrible cara sense la mirada precisa del qual et mira no et veu, un dia t’adonaràs que es metamorfoseja imperceptible com una serp. Així és el meu treball un breu fragment del qual us ensenyo aquí no sense una mica d’angúnia tot i tenir ja la pell dura després de la quantitat d’etapes de cristal·lització que es poden comptar en els anys inclosos en els que hi he vingut i hi vinc treballant. La matèria mal·leable al forn de dècades entre la pols ferrosa i el ferro fos i líquid ara es refreda i em disposo a fer-ne saltar la crosta que cubreix la forma que es va crear en un motlle. D’allò fa trenta anys. La mostra que us ensenyo, doncs, no és una finalitat en ella mateixa, no té cap valor artístic sinó que té la virtut de ser un mitjà que ajuda a realitzar el projecte que informa. I en el fet d’informar radica la seva única importància, la seva única força real, si això compta. És un renoc, veieu, sentiu?, i el renoc és revelador d’allò que són aquests cants, d’allò que som i d’allò que serem, i tota la vida hi és i hi serà, compromida i concentrada, un àtom, una mol·lècula, una partícula quàntica, no resolta ni lliurada fins el dia que els cors i les orquestres i els públics s’apleguin entorn d’ella i la comparteixin sense por, sense gasiveria i sense prejudicis estèrils en una litúrgia de concert feta a mida, en un auditori fet també a mida, proporcional a la germanor humana nacional que cerquem a colps, en atzagaiades, a cegues, en guerres, com infants entossudits amb els seus jocs, la seva acció o la seva obra cultural. La ‘mostra’ és doncs un renoc sense cara ni ulls ni forma cultural i tanmateix us la poso a mans perquè guaiteu l’abisme tal com l’he vist amb respecte i observança. El possible buit del no-res en un futur no llunyà que ens aguarda, i tanmateix... l’esperança em visita a cada plana pautada que us escric.
Hola, bon dia!
ResponEliminaJo ja l'he començat a llegir! En tinc un altre per deixar, si algú el vol que m'ho digui i ja li passaré!! (és molt vell i està fet caldo, però es llegeix...)
Bon dia,
ResponEliminaJo si que tinc Vida Privada, encara no l’he començat. Estic acabant de llegir “El crit de la Terra” de Sarah Lark,son uns llibres de més de 700 pag. Però de bon llegir que ens endinsen en un país poc conegut (per mi) que és Nova Zelanda en els seus principis, la saga d’una família i la cultura Maori. Avui segurament que l’acabo.
Mercè, jo ho he mirat i gaire bé a totes les biblioteques el tenen, a vegades si ho fas pel títol, no et surten els exemplars, provo de fer per autor.
Gràcies Lluna per l’enllaç, ja m’ho miraré.
Amb en Xavier estem mirant de poder fer els apartats de les fotos de Taradell i dels llibres que a títol individual estem llegint, jo a sobre la tauleta hi tinc “La nevada del cucut” que miraré de compaginar-lo amb Vida Privada.
Jo m'afegeixo a la proposta de la Dolors de "La nevada del cucut". Ho combinaré amb la Vida privada.
ResponEliminaPel què en sé, en Xavier, està treballant per arreglar això del blogg.
Jo també l’he començat (Proa – Edició commemorativa del 75è aniversari de la primera edicció). M’he llegit el pròleg de Lluís Permanyer i m’ha anat molt bé per introduir-me. Comenta que Segarra havia “emprat tipus no solament reals sinó vius per animar els dramàtics personae. També està molt bé la relació de mots emprats a l’Eixampla : bueno, donar cova, pavero, patejar un barri.. senyores Pones, farem una planxa...”
ResponEliminaLluna, gràcies per l’enllaç, ara no puc escoltar la música però ho faré.
Veuré de trobar i llegir "Vida Privada" d'en Segarra.
ResponEliminaA veure si feu cinc cèntims del sopar de Sant Jordi, pels que no hi vam poder venir!
Lluna gràcies per l'enllaç a la música d'en Subiracs. L'escoltaré havent llegit recentment exquisits poemes d'en Vinyoli.
He començat la lectura de Vida Privada que ahir em va deixar la Núria. Les dues primeres pàgines, amb la descripció del despertar de Frederic, les he trobat espatarrants. Des de la segona ratlla ja he començat a llegir en veu alta i a poc a poc. Segarra té el do de la paraula forta i exacte: les definicions sorprenents, començant per la de les parpelles. Com que ja aniré recordant com acaba, aquesta lectura la vull dedicar a retrobar el llenguatge potent de l'autor. Veig que la Imma també ha recollit llenguatge.
ResponEliminaTrobo encertat i oportú aquest punt que obrim de lectures paral.leles. D'entrada en Xavier hi podrá entrar els comentaris que vulgui fer del que llegeix pel seu compte i nosaltres també.
Coincideixo amb la Imma d'exemplar i també comparteixo la opinió que la introducció va molt bé per voler endinsar-nos a la Barcelona de començament del segle XX de la mà den Segarra que com diu Peramanyer ens descobrirà: l’espai urbà, la gent i el llenguatge.
ResponEliminaA veure si tenim aviat els apartats per poder comentar alguna altra lectura i donar opinions de les que anem llegint. Algú ha llegit la nevada del cucut?
Referent a l’imatge, no us sona? Es poden demanar pistes, és per anar-ho provant.
De tot el desordre i la decoració de l'habitacio de la Rosa Trenor, el que m'agrada més és el gos disecat. Je je
ResponEliminaEl pis de la Rosa Trenor és l'imatge viva de la decadència. El gos dissecat amb la lligacama al coll, la banyera amb dos dits d'aigua bruta i l'esponja, la cuina amb la tassa de llet i el gat llepant.... Perdoneu l'expressió però és per fer destrempar al més fogós! Aquesta és la decadència d'una dona de la vida. La decadència de la burgesia la trobo, de moment, força més perillosa....
ResponEliminaJo he comensat a llegir-la, he trobat a casa als pares l'edició del 1965, espero que no hia hagi passat mà la censura.
ResponEliminaDe totes maneres coincideixo amb el descobriment del llenguatge, és allò que encara ens queda per descobrir de la nostra llengua enmig del deteriorament excessiu que pateix actualment, a pesar de totes les lleis a favor i en contra. Descobreixo un Segarra diferent del que coneixia del teatre, mes dur, mes potent i amb una formació ja bastant avançada, com deurien patir aquesta gent en la llarga nit del franquisme de la que ja no en varen despertar!
Pag.11: "Frederic era d'aquella mena d'homes que en la intimitat de de l'amor no es preocupen ni poc ni gaire de l'element femení que col.labora; la dona era per a ell com com un accessori fatal a la completa satisfacció del seu instint. (...).....i no havent sentit mai la necessitat de comparar les pròpies sensacions amb les sensacions d'altri, podriem assegurar que si per una banda, havia tractat i havia conegut força dones, de fet no tenia la més mínima consciència del que era una dona." M'ha encantat, veig que la cosa ve de lluny. Espero descobrir-hi moltes més coses de la burgesia de l'època, promet ser interessant!
Hola a tothom, jo també estic llegint el llibre i coincideixo amb vosaltres en la forma de descriure. M’hi diverteixo, tot i que estic fent una lectura lentísima, ja que m’adono que l’autor es més directe describint que jo assimilant-ho.
ResponEliminaLa trama crec que ens distraurà, encara que es bastant evident per on va.
Gràcies a les noves propostes, i al treball que hi feu.
Gràcies Xavier i felicitats per les millores al Blog. Ara em miraré aquests catalans del món mundial que ens llegeixen. El Blog va creixent i es va inriquint. Aquestes dues seccions noves poden atraure més visites.
ResponEliminaParleu de censura Vida Privada. L'edició del 1977 que estic llegint deu estar censurada? Ho sabeu?
La descripcio de la decadència de la societat barcelonina entra les pag 46 i 48, no té desperdici.
ResponEliminaSi Dolors, és ben veritat. Jo vaig per les pags. 70...
ResponEliminaEm segueix impressionant el retrat costumista de l'aristocràcia i el llenguatge, tan encertat , però, si la comparo amb Bearn de Vicenc Vilallonga, que també ho és, li trobo que és massa radical en fer sortir només els defectes,( fins i tot les persones que descriu són de mal veure, desagradables en tot). Hi ha una certa "mala bava" excesiva, propia de Segarra que fa que l'obra es vegi com a parcial, una mica acarnissada, perquè no hi cap element que doni més naturalitat o aprofundiment psicològic que porti a buscar les causes,( no pas a justificar) els comportaments d'aquest personatges des d'altres perspectives que les de la culpa.
Si l'habitació de la Rosa Trenor fa basarda, el despatx del pare Lloberola no queda endarrere: unes muntanyes dr Montserrat, fetes amb ungles, pèls de conill i closques de cantàrida, (els mobles bons però) tuberculosos, minats de corcs, amb pàtina de llàgrimes....
ResponEliminaOstres si, Dolors -mobles tuberculosos-.... és molt fort. Hi noto ressentiment o si més no, una mala experiència. Crec que Josep M. de Sagarra era d'una familia aristocrática, però no n'estic segura. Algú ho sap?
ResponEliminaPer cert, no trobo la llista dels que llegeixen el nostre blog "arreu del món" i que va anunciar en Xavier.
Bon dia,
ResponEliminaDe Josep Ma. de Sagarra he trobat el següent:
Orígens familiars i infantesa
Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, amb profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare, Filomena de Castellarnau i de Lleopart; el seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica, matèria aquesta de la qual és un referent mundial.
De la seva infantesa en destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders, amb una biblioteca antiga de quatre segles, i sobretot la finca de Santa Coloma de Gramenet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat, cosa que queda palesa en una de les seves primeres proses: Els ocells amics (1922). Va començar el batxillerat a l'institut de Reus i el va acabar als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a La Il·lustració Catalana i uns poemes a La Revista Universitària. En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les Vides paral·leles de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de La Divina Comèdia del Dant; va adquirir, doncs, ben aviat una formació cultural sòlida.
Núria, perfecte la informació i molt oportuna. Gràcies. Sagarra devia deixar, en aquesta obra totes les reclamacions a l'aristocràcia barcelonina.
ResponEliminaM'adono que en aquesta obra no hi trobem cap personatge positiu, és més, tots van empitjorant amb els aconteixements. Almenys jo encara no n'he trobat cap. És una forma de vida que perverteix. Ei, de moment.
Núria l'agradat molt que ens fassis partícips de les teves troballes, va bé saber els origens dels autors.
ResponEliminaEstic d'acord amb la Mercè que els homes son molt mesquins, ara en la meva lectura he conegut a en Guillem el germà de'n Frederic que promet ser una joia. i les dones tampoc surten gaire ben parades.
mes o menys passo al mateix punt que vosaltres. En Guillem tot i ser l'ovella negra ja veureu que ens farà somriure. De moment he arrivat a un punt que (crec que no hi sou perque es per comentar) on s'explica la seva dedicació per fer alguna céntim. Per l'epoca que es feta aquesta novela "Deu n'hi do"... em costa imagiranar la situació.
ResponEliminaEl tros del cardenal que va a confessar al pare es molt bo..... "Bueno...bueno...".Debia ser ben bé així.
Qui penja una latra fotografia???... La veriat es que era fàcil..
De fet, Dolors, tota la família Lloberola és una joia... Fa llàstima la mare, que ja ho accepta tot amb una resignació digna d'un màrtir. I, es cert, que a mida que anem avançant en la trama de la novel·la, cada vegada empitjoren més els personatges. Guillem de Lloberola és la màxima expressió del cinisme!
ResponEliminaUna societat podrida.
Em sembla que jo vaig una mica més avançada que vosaltres. Ho dic perquè el cardenal del "Bueno...bueno... bueno...." també es retrata més endavant! (no vull avançar aconteixements...)
He de dir, però, que és una de les millors novel·les que he llegit.
Jo passo a la pàg 139 on un paràgraf m'ha portat a pensar amb "Senyoria" de Cabré, on hi ha una dama que viviia al carrer Montcada i la festa que no va deixar mai de celebrar era la matança del porc. Unes pagines anteriors ja m'hi a portat en lligir "pobre Pilar" a senyoria era "pobre Elvireta"
ResponEliminaBueno, bueno, bueno... Ja n'anirem parlant
Mentre no estgui tot enllestit, la foto va estar una prova ja miraré de penjar-ni una altra, ja que de moment no ho pot fer tothom, que és la nostra finalitat i poderla penjar qui ho endevini, entre tant si algú en té una en ment que m"ho digui i la penjo. De tota manera no trigarem a tenir-ho enllestit
En segarra em fa sortir tard del llit, però no podia marxar de la festa a casa l'Hortensia. Segur que si ho haguesim pogut seguir-la per entre bigues no hauríem observant tants detalls, quina societat!
ResponEliminaSi, de "pobre Pilar" i de "pobre Elvireta" encara n'hi ha ara. A vegades però, sembla que aquestes "pobres..." encara prefereixen ser aquesta figura clàssica i digne de compassió , que no pas una dona que se la juga i s'espavila pel seu compte. La festa de casa l'Hortènsia és com un fresc... és que els veus a tots, i cada vegada fan més fàstic.
ResponEliminaPero Sagarra va sortir d'aquesta societat i algú devia haver-hi que fos honrat, oi? O ens diu que no?
Vaig esperant: Sortirà alguna persona digne? N'heu trobat alguna?
Unes bones descripcions de la tia Paulina del seul advocat, de les minyones....i de la intervenció del canonge: bueno, bueno, bueno...
ResponEliminaÉs veritat Mercè no se'n pot aprofitar cap
Bon dia!
ResponEliminaJa he acabat el llibre! Les descripcions són fantàstiques i el vocabulari és tan encertat i variat...!
Cap el final del llibre, hi ha unes 30 pàgines dedicades a Ferran de Lloberola, el fill de Frederic. D'aquest noi no en sabíem res, i en aquestes pàgines, Sagarra, en fa un retrat magistral. El comentarem quan hi arribeu. No em vull anticipar.
És l'ocàs de la aristocràcia catalana! No tenien cap altre sortida: el cinisme de tota aquella gent anava directa a la decadència.
Estic totalment d'acord, quantes vísceres senyor!, hi ha moments que se'm fa carregós la descripció de certs personatges, del Canonge no se n'aprofita res. Ara....quin llenguatge noi, quanta riquesa!
EliminaEn l'edició que llegeixo(1965), passo a la pagina 108. M'ha colpit el paràgraf que transcrit:"...., una dona vella que ha viscut molt, manté, més que un home l'empremta del passat i la sensible permanència de tots els records. Perquè la dona té uns nervis més passius, té una ànima més receptiva, no es gasta ni es deixa anar tota en l'acció com un home; és més avara i més previsora; dins el plecs de la seva pell arrugada té la bona fe de col.eccionar-hi somnis, d'arraconar-hi aventures i de conservar-hi allò que no es veu i només es respira: el perfum de la història."
Aquest és un tema que l'hem comentat moltíssimes vegades amb ma germana, la veritable història de les famílies la passen les dones, cregueu que dona per molt. A mi em sorpren Segarra en el sentit que sempre li veig un punt sentimend femení, això jo ho havía constatat en el teatre, podria ésser un tema a tractar un altre dia.
Bon dia,
ResponEliminaS'em ha acabat el llibre, m'ha deixat una mena de buidor.
Els darrers personatges, els fills d'en Federic de Lloberola, Ferran al mig dels dubtes d'adolescent influenciat pels religiosos incomprès per la germana...
El que es d'agrair a l'escriptor, el seu treball acurat i ric del llenguatge.
Ja l'he acabat. Ara em sembla que l'unica persona i manera de viure que salva l'autor és la Pilar Romaní.
ResponEliminaLa segona part -després de l'Exposició universal i durant la Republica- presenta una societat més oberta, que no mostra tanta perversió, però Sagarra ridiculaitza, i molt, en termes generals els comportaments d'aquesta societat. I els antics ariítòcrates ja ratllen el patetisme.
La noia moderna carìcaturitzada sense compassió- per cert, trobo que la narració abusa del nom Maria Lluïsa-.
Les interioritats del seu germà, commouen -sembla que té un punt autobiogràfic-.
Les descripcions i els adjectius sorprenen continuament. Diu d'un personatge alguna cosa com "Tenia una sexualitat militar..." Fantàstic, entenem a quin tipus de sexualitat es refereix.
Arribo a la conclusió que la bona gent de Barcelona de l'època devia estar entre les classes populars.
Em vaig aturar a la fest de l'hortènsia. Sembla més aviat una festa del tipus "El baile de los vampiros". Dentotes maneres la conversa entre els dos catalanistes sugereix un aire fresc i defineix allò que sempre ha passat amb els nobles catalans,que fan els possibles per situar-se bé a Madrid encara que sigui a cops de colze. Recordem "Senyoria". Vaig molt agobiada a la feina i m'adormo a tot arreu, a veure si el cap de setmana torno a fer una apretadeta, la festa em va extenuar.
ResponEliminaA mi al principi m’ha agoviat una mica tanta descripció d’aquests ambients relacionats amb el sexe però després ja hi he trobat aquesta crítica tan encertada i de la que no se n’escapa ningú (final pàg. 216 toca el rebre als sindicalistes; final pàg, 217 i principi 218 li toca a l’església.) i hi ha crítiques que es poden aplicar a avui mateix, com la de l’exposició universal pel que fa a les despeses i al comportament de la gent. Pàg. 218. l. 14 “..el que no robava descaradíssimament era que el pobre no tenia dits. Temps després, la gent s’escruixia pensant com s’havien pogut tolerar tantes coses..” i tot el que segueix. És una mica decebedor que anem repetint tants errors.
ResponEliminaTambé em continuen agradant paraules que fa servir i que ara no s’acostumen a utilitzar com “escanyussar".
Ara em falten unes 100 pàgines per acabar i ja estaré al cas del que comenteu del final.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaja l'he acabat, m'ha costat molt. Culpa meva per llegir-la al vespre ja cansada. En vaig fer una bona lectura el dissabte a la tarda i vaig disfrutar-hi molt més.
ResponEliminaEstareu d'acord que a cada frase t'havies de rumiar que volia dir, tant metafóric.... uf....
No havia llegit mai Segarra, sempre es així??
Be, ara "Cames de Seda"....