Carme Riera (Palma, 1948) és narradora,
guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de
professora universitària. Autora d'una obra rica en referents cultes i
populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora
(1975) la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense
prejudicis. Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premis Prudenci
Bertrana de novel·la, 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994 per Dins el darrer blau,
novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra
d'Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l'Elio
Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa. La Generalitat de
Catalunya li concedeix, el 2000, la Creu de Sant Jordi.
En la lectura d'aquest llibre podem respectar les parts de que consta, a partir de:
dimarts dia 26 podem començar a comentar la primera part.
En la lectura d'aquest llibre podem respectar les parts de que consta, a partir de:
dimarts dia 26 podem començar a comentar la primera part.
segona setmana, la segona part.
tercera setmana fins al final
i arribem al sopar, per acabar-lo de comentar.
Bon dia,
ResponEliminaNomés he llegit la presentació de la Carme Riera, la contraportada amb el resum de la novel•la i unes poques pàgines del començament i ja m’agrada molt: em trobo molt bé llegint llibres no traduïts, l’autora és dona, és de la nostra generació (bé de la meva), té un tipus d’escriure amb molt vocabulari (potser també perquè hi ha paraules mallorquines i elogia el mallorquí) fa unes frases molt llargues amb moltes intercalacions molt ben lligades i entenedores i ha fet un índex dels personatges que és d’agraïr.
I el tema que inicialment no el veia massa interessant ara al començar a llegir m’ha fet canviar d’opinió. Molt bona la descripció de la devallada del capità Harts als quaranta anys.
Ens ho passarem bé.
A mi m’ha costat una mica situar-me, ja que introdueix molts personatges, a més, amb nom o cognoms iguals, no he avançat gaire amb l’historia ja que els he tingut de re situar, ara em sembla que ja els tinc més o menys ubicats, els dels primers capítols. Sembla, però, que n’ haurem de conèixer molts més.
ResponEliminaNo sé si podré seguir la pauta que vaig marcar d’una part per setmana.
Si a algú li fa falta el llibre de Dins al darrer blau, disposo d’un exemplar que el puc deixar.
Sort n'hi ha que, al principi de la novel.la hi ha un "Dramatis personae" que ens pot situar en qui és cada personatge.Allà on es comença veure de què anirà el fil principal és qual parla de Rafael Cortés, "Costura", jueu i orfebre -fixem-nos com sap apreciar les joies de l'església- casat amb la catòlica Joana i els esforços que fa per ser reconegut un bon convers, tot i que fa d'amagat els rituals jueus "de l'antiga llei". Aquí anem veien la situació social incòmode dels xuetes (jueus) a la Mallorca de l'època (i això és històric, aquest llibre parteix d'una investigació que va fer C. Riera) i aquest serÀ el gran tema de la novel.la.
ResponEliminaMentrestant, les descripcions, les adjectivacions i la dolçor de la parla mallorquina, el fan un llibre que s'ha de llegir sense pressa i saborejar-lo bé perquè s'ho val.
Dolors, al final de la 1ª setmana, el 3-7 podríem entrar totes i proposar seguir, o fragmentar més.
Cap problema
Jo avui l¡he d'anar a buscar a la biblioteca que le'l guarden, o sigui que encara no l'he començat, avui al vespre el començaré a llegir a veure que hi puc dir.
ResponEliminaBé gent ja he començat a llegir-lo, a poc a poc, te un llenguatge molt ric i hi ha moltes paraules que desconec i això fa que vagi més lenta llegint.
ResponEliminaDe moment el que he llegit m'agrada força, la dualitat del Rafael Cortés que vol i dol, que no saps si és ben bé una cosa o l'altre, i que tant els uns com els altres se'n malfien, no és d'enlloc. Un personatge que només està a l'aguaït, que només miran i no es perden detall de les converses per veure que en poden treure de profit, és com la imatge "satirica" o "grotesca" que hem vist milers de cops en dibuixos de jueus mirant de viaix i retorçant-se les mans. Bé és així com me l'imagino jo!!
M'agraden molt les descripcions i com les fa i evidenment la parla mallorquina que fa que, com molt bé dius Mercè, s'hagi de llegir sense pressa.
Fins on és el primer troç?
Jo l’estic assaborit molt, vaig molt a poc a poc i m’agrada, algun paràgraf no creieu que ratlla la poesia? com per exemple aquest: En el silenci dels carrers adormits, només les campanes de les esglésies havien començat a propagar l’alegria del dia amb l’estrèpit dels seus bronzos.
ResponEliminaMercè, no entenc la teva proposta quan dius el 3-7, potser que no passem de la segona part abans del sopar que és aquí mateix.
Aneu pensant que podríem preparar per el dia del sopar, si sembles de llegir alguna cosa i la menja que portarem. L’any passat la Núria va fer els postres per tots si aquest any ho podem continuar la resta portant un plat de primer per quatre persones ja estaria bé, el beure i el parament el comprem i passem comptes.
Dues coses mentre llegim:
ResponEliminaCom que aquest novel.la és tan rica en llengua i descripcions, aniria bé que quan citem algun fragment que ens ha agradat especialment, anotéssim la pàgina perquè les/els altres puguin fixar-s'hi especialment quan hi arribin o, en cas que ja estiguin més endavant, per si els hagués passat més desapercebuda. Això facilitarà intercanvis.(Totes devem tenir l'edició de Destino de El darrer blau, oi?)
Després, em sembla que hauríem de fer, abans del sopar, un mini programa ordenat de temes literaris que voldríem parlar durant el sopar perquè sinó ens dispersarem. Bé no?. Dic un parell de coses per entrar-hi i ja l'anirem millorant entre totes:
. 1 Comentaris d'El darrer blau" Comprensió dels fets, llengua, descripcions significatives...
. 2 Emili Teixidor. Què l'hi hem llegit, fins on ens ha agradat o no, i per què.
. 3 Comentaris i conclusions de "Deixeu estar els nens".
. 4 Comentaris i conclusions d' Aloma?
...........
A mi el què proposes Mercè ja m'està bé, de fet és del que hem parlat darrerament.
ResponEliminaEl fragment que cites Dolors és realment poètic, n'hi ha molts però fa poc he llegit aquest:
"A l'ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s'esfilegarssava dolça i queia quasi blana sobre els rostres dels reunits." Últim paràgraf de la pàgina 72.
Aixó de la llum esgarrinxadora l'he trobat d'una poesia fantàstica, no se m'hauria acudit mai lligar llum amb esgarrinxar, fa servir un vocabulari molt ric i que fa que no vulguis avançar massa depressa per no perdre aquest tipus de detalls.
Lluna, "esgarrinxada" surt més endavant i molt ben posat també. També és especialment bonic pàg. 45, a dalt "el dia es deixondia tèrbol"...i pag 143, "al cel uns nígols foscos, amb carasses d'espantalls i malforjades formes...".
ResponEliminaAls punt VI i VII he començat a entendrè els per què de la vinculació de Pere Onofre Aguiló a Liorna i com es dóna suport als jueus de Mallorca des d'allà. A les pags. 148-149 hi ha la reflexió interior de Pere Onofre com a conclusió -per cert molt bonica en mallorquí- .
M'ha cridat l'atenció quan diuen que la inquisició està preparant processos -autos de fe religiosos contra jueus- perquè NECESSITA DOBLERS i dóna per segur que els expropiaran, als que jutgin.
És veu molt clara la condició d'illa i la petja dels navegants a Mallorca i això em fa pensar amb "Els Argonautes" de Baltasar Porcel, per mi la seva millor novel.la. La vàreu llegir?.
En aquest sentit les primera història del capità Harts explica bé la relació dels navegants amb la gent de l'illa i arribo a pensar si aquesta no la va escriure primer com una narració curta i, en acabar-la es va engrescar a començar aquest llibre-investigació que és "El darrer blau"
Deduïm, a casa, tot comentant, que Carme Riera és d'ascendència jueva: el seu cognom -nom de la natura-, com Valls, Serra, Puig i d'altres també ho soler ser. M'ho fa creure, a més, la seva dedicació en investigar aquests fets -com diu a la nota final- i, en darrer terme, també el seu físic i la seva manera de ser. No us sembla?
Que me’n dieu d’aquest paràgraf de la pàg. 152-153:
ResponEliminaRecordava amb recança la seva mare vídua, la qual havia abraçat per darrera vegada tot just feia unes hores amb el temor que fóra l’últim pic que estrenyés aquell cos de colomí, d’osseus tant prims sense quasi polpa, recobert per una pell d’arrugues, bastida per nusos blaus, tota ella quasi a punt de desfer-se en un serradís suavíssim.
M’ha passat per alt o no se sap qui hi havia dins del bagul del camarot de l’Aguiló?
A mi també em semblen bé les propostes de la Mercè, les conclusions dels llibres llegits i aprofundir amb Emili Teixidor per tal de que poguem elegir el llibre que li llegirem.
Dolors, oh si!...el cos de colomí...osseus...nusos blaus...serradís suavíssim./ és poesia pura, una passada constant.
ResponEliminaHe suposat que al baúl hi havia les cartes a la dama Pires i les demandes d'ajut als jueus de Liorna, en tot cas, tot relacionat amb la seva "perillosa" fe, però ja ho anirem aclarint. Algú en sap més coses del que hi havia al baul?
----
I la Núria? Que és de viatge?
Mercè,
ResponEliminaAl bagul hi ha d’haver quelcom més que cartes, ja que ell sent sospirs o gemecs.
A la Núria amb sembla que no li va bé fer entrades, problemes de Internet, li diré que si no li va bé m’enviï un correu i jo els hi penjaré els comentaris.
Hola, bona nit a tothom!
ResponEliminaSembla que, finalment, això ja va be, o sigui que ja puc penjar algun comentari.
En primer lloc dir que, com que els comentaris no els rebia i ara els he rebut tots de cop, no puc afegir gran cosa a tot el que ja heu dit.
Completament d’acord que és un plaer llegir aquest llibre, que poc té a veure amb altres obres de Carme Riera (no vull pas dir que no escrigui bé, però no hi ha color), tot ell és poesia i una lliçó molt ben documentada de història.
Em deixen perplexa els mètodes de la Inquisició per obtenir DOBLERS. De fet el tracte que aquesta dóna als jueus ve a ser el mateix, salvant la diferència d’anys, que el que els hi van donar els nazis. Quina angoixa tan gran la de viure sabent el destí que t’espera! Trobo terrible saber-te maleït per raons del teu origen, de les teves creences.....
Jo no el puc deixar.... hi estic ben enganxada!
Mercè, no sabia aixó que els cognoms relacionats amb la natura podien ser d’ascendència jueva. El meus néts pot ser que ho siguin Prat-Montaña.
ResponEliminaNúria, esperem que no ens veiem mai afectats per aquest tracte, però llegint una descripció de la revolta em fa pensar en una altra: En veure’s atacats, els pagesos es defensaren a cops de xapetes, emprant les forques i les falçs com si tallessin el blat d’una collita impossible.
Jo tampoc ho sabia això dels cognoms!
ResponEliminaReferent al misteri del bagul, pot ser que hi hagi cartes, documents, joies, però ben segur que hi ha alguna persona, i així ho deu explicar la carta,amb lletra del Cónsol, que li donen a Pere Onofre.
Així doncs fins on podem arribar del llibre?
I una altra cosa: Si ningú hi té cap inconvenient, jo m'encarrego de les postres pel dia 13, i si us sembla bé també m'encarregaré del cava, així ja el tindrem a casa.
Això dels cognoms ho sap el meu home, que es diu Serra.
ResponEliminaLa descripció que fa de l'administració dels silencis en els interrogatoris que fa l'inquisidor Rv. Nicolàs Rodriguez Fermosino (pags.164 a 174) i les seves posteriors digressions, no té desperdici.
Arribo a la conclusió que el poder és la més perillosa i eterna de les drogues.
Dolors, encara no sé qui hi ha dins el baül. Teníeu raó.
Núria, ets molt amable d'encarregar-te de les postres i el vi. Gràcies.
Hola, la meva amiga-escriptora Anna Folch, m'ha dit que si que podrà venir al sopar, com l'any passat Com que no s'havia llegit "Dins el darrer blau" li he suggerit que el vagi a buscar a la biblioteca i que en llegeixi la primera part, si més no: així hi haurà més aportacions. També coneix Donna Leon i Aloma.
ResponEliminaAl principi de la segona part hi ha els textos que va extreure la Núria quan fèiem el Joc d'endevinar...
A mesura que vaig lleguint el llibre, més t'adones de la terrible realitat que van viure aquestes persones, que per culpa de la religió han estat bandejades i maltractades a tot arreu (cosa que no els justifica que ara ho facin ells!)
ResponEliminaAhir al vespre vaig arribar al baül, està clar que dins hi ha una persona. M'esgarrifa el cinisme del Pare Ferrando amb tot lo de la Inquisició, amb la manera de manipular a en Costura, de fer-li por perque xerri i tot per aconseguir un lloc de prestigi.
Havia de ser terrible ser d'aquesta minoria a Mallorca, ja que ho tenien molt més difícil per poder marxar.
Pel sopar s'ha de portar un plat cuinat com vareu fer l'any passat? Plats, gots, coberts i tot aixó se'n cuida algú o cada un se l'ha de portar?
Lluna,
ResponEliminaJo penso que en Costura és un desgraciat amb totes les lletres. Renega de la seva religió i dels seus costums, és un malsi. Actuant així, perd el respecte dels seus i, evidentment, no guanya el dels altres... És una víctima del Pare Ferrando que no li concedeix ni el dret de morir en pau! No sé si em fa sentir rebuig o llàstima...
El fet d'estar en una illa els hi complica molt més la vida. Fent una comparació amb la actualitat, podem dir, que els cubans també els ha perjudicat molt aquest fet.
I parlant del sopar: Si, totes porten un plat cuinat per a 4 persones (mes o menys), menys una servidora que s'encarrega de fer les postres. Dels plats, gots, coberts, estovalles, i cava, ja està distribuit, i després ens repartirem les despeses. L'any passat, la Carme Farré, va dur la cafetera, i va anar molt bé, perquè varem poder prendre cafès a la carta. Com que em sembla que no li va be Internet, haurem de dir-li, a veure si enguany també ens en podem refiar.
Mercè,
ResponEliminaHe pensat, a veure que et sembla, si no seria bona idea que, tothom qui volgués, portés un paràgraf del llibre que més li hagi agradat de l'Emili Teixidó. No sé, però em sembla que podria fer el fet d'homenatge, oi?
A mi em sembla molt bé.
ResponEliminaJo la triaria de "Pa negre" però ara no el tinc aquí ni recordo a quí el vaig deixar, i a la Bibl. potser serà en préstec. Algú el té a casa i el podria portar?. Si el puc mirar el dia del sopar ja la trobaré. Gràcies.
Mercè:
ResponEliminaJo el tinc Pa negre, si ets per Taradell el pots venir a buscar, i si no ja el portaré el dia del sopar
Hola, bon dia!
ResponEliminaDoncs jo també el tinc a casa "Pa negre", o sigui que ja hi pots comptar.
Així jo triaré "Retrat d'un assassí d'ocells".
També tinc, a la vostra disposició, "Laura Sants", "El llibre de les mosques" i "L'ocell de foc".
Ja em direu alguna cosa!
Bon dia i bona hora, aquesta nit passada abans de adormir-me he llegit el troç del Rafel Onofre Valls de Valls Major al bordell amb la Coixa, he trobat fantàstica la descripció que en fa la Coixa de "l'al·lot" de si era el Crist de Santa Eulàlia, de si un àngel que hagués perdut les ales o algun sant baixat de la Glória, tot això per deixar-nos entendre que el noi s'ho val.
ResponEliminaNúria quant parles d'en Costura jo també he passat de la llàstima al rebuig i del rebuig a la llàstima, suposo que viure en aquells temps i saber que un dels teus ho confiava tot a "l'enemic" havia de ser terrible fins al punt d'arrivar a l'assessinat.
Jo també tinc "Pa negre", però jo triaré un troç de "Els convidats" tot i no ser la novel·la de l'Emili Teixidor que més m'hagui agradat, però no en tinc altre.
Arreveure!!!
Jo el divendres que va fer aquella pedregada per el sector de Lleida i els mitjans de comunicació visuals ensenyaven el resultat, llegia la descripció que fa l’autora de com van quedar els horts després del temporal i no sé quins eren més gràfics: En una nit se n’ha anat en orris la feina de mesos. Els planters, amb les fulles cremades i rompudes, jeuen sense esma de tan atupades i els arbres, mutilats en les branques més tendres, s’han quedat sense cap flor. La fruita, encara verda, ha caigut a terra i ja no madurarà com cal.
ResponEliminaPerdoneu, no he posat la pagina de la descripció i com diu la Mercè, és aconsellable, ja que així saps si te l’has passada per alt o encara no hi has arribat.
ResponEliminaÉs a la pagina 246.
Referent a la lectura de l’Emili Teixidor, jo ho faré de L’ocell de foc.
LLuna, si que és bonica aquesta descripció. Em sembla que amb el personatge de "La coixa" entrarem en un submón menys tràgic.
ResponEliminaDolors, si que vas endavant, estaré alerta a la pag. 246.
Jo la veritat és que m'he entretingut força amb el punt I de la segona part. Aquesta seqüència de l'intent de fugida, la preparació, la mort del nen ofegat, les detencions, el trobo extraordinari: aconsegueix ser angoixant i de llenguatge està brodat.
S'acosta el divendres!
Bon dia! He anat avançant en la lectura del llibre i he de dir-vos que el personatge de "la Coixa" m'agrada moltíssim! Quina lliçó a tota la patuleia de la Inquisició!!
ResponEliminaD'altra banda, les respostes de Gabriel Valls al inquisidor, també les he trobat magnífiques, igual que totes les reflexions que es fa ell mateix en la soledat de la cel-la.
Em pregunto una i mil vegades com pot representar un privilegi el fet d'encendre una foguera que cremarà i segarà la vida de persones. De persones que no han fet altre mal que el de pensar diferent... i de tenir els béns i les riqueses que delegen!
Sí, ja s'acosta divendres!! Jo ja tinc decidit que menjarem de postres....
Jo el tinc una mica aparcat, no he començat la tercera part, no perquè no m'interessi, m'han sortit altres coses.
ResponEliminaJa se'm fa salivera de pensar amb els teus postres.
A mi també m'han impactat les respostes de Valls a l'Inquisidor, es ben bé, que la veritat és l'eina més revolucionària i la més castigada, també.
ResponEliminaLa lluita de la Inquisició és una lluita pel poder absolut de l'Església com a institució, enfront del poble i de l'estat, inclús. L'argument de la fe és un comodí que els serveix per a tot.
A partir de la pàg. 337, les descripcions de personatges, Sa Magestat Catòlica, el rei don Carles, la Sara de les Olors i la seva relació amb la Maria, els frares que visiten Valls, les trobo finíssimes, també la de Blanca M. Pires i la dona de l'inquisidor. Eren necessàries aquestes descripcions de personatges i... alguna potser s'haurien agraït abans, a la primera part que sembla que es dedica més a descriure ambients. Trobo que quan enganxa de debò és a partir de la segona part que surten les persones més d'aprop.
A partir de la pag. 392, els preparatius i els guanys que s'especulen amb els Autos de fe semblen impossibles.
Ja tinc els plats del sopar en marxa. Ja falta molt poc.
Crec que abans de començar a menjar i a beure, hauríem de fer l'homenatge a l'Emili Teixidor. Unes lectures breus triades i un petit comentari sobre perquè l'ha escollida qui la llegeix. Estarem més al cas i el moment s'ho val. Després ja anirem parlant de tota la resta.Bé oi?
Ostres aneu molt endavant, o bé jo que vaig molt lenta. Encara no he acabat la segona part, em falta poquet. Ara estic amb en Xim Martí l'home de l'Isabel Tarongí i de com s'en va adonar que la seva dona continuava amb les antigues practiques i de com el confessor, el ja conegut pare Ferrando, li diu el què ha de fer, el taranna és molt semblant a en Costura, homes temerosos d'un Déu imposat, depenents d'un altre home que els alliçona i els dius com han de viure i en qui han de creure.
ResponEliminaAbans de parlar d'en Xim Martí hi ha l'escapada del noi Valls disfressat de frare i com se l'emporten a atendre l'home moribund, no sé si se m'ha escapat alguna cosa o qué, però suposo que els mateixos que estan amb ell són els que l'han malferit no? hi ha el troç en que parla dels aldarulls en contra dels jueus, que pel que sembla és aquest el qui els ha atiat per ordre d'algú. Suposo que el maten per venjança oi?
L'homenatge a l'Emili Teixidor em sembla molt bé fer-lo així, jo ja tinc un troç triat, el que encara no tinc triat és què portaré pel sopar, ja no em queda gaire temps!!!
Ei, hola!
ResponEliminaOi que és a les nou el sopar de demà?
Jo vindré gairebé només d'oïdora i de menjadora també.
Dels llibres l'únic que he llegit és Aloma.
Ah, i de cuinera, que quelcom portaré.
Fins demà.
No em castigueu per la meva nul·la participació al joc
Amb sembla que no queda clar qui malfereix a en Boiet, però no és pas una bona persona, actua per encàrrec, sembla que defensa als pagesos per el preu abusiu del blat fixat pel Virrei i ha de demostrar que els cristians senten un gran rebuig pels jueus. I queda l’interrogant qui l’ha pagat?
ResponEliminaLa Coixa una dona de “mala vida”, és qui actua de manera altruista, i generosa amb dos sentits.
El personatge de Gabriel Valls, amb els seu dubtes, el pes a la seva consciència, fa unes mot bones reflexions.
El Virrei és munta una festa particular, i vaja un salvatge està fet.
El poder i els diners, mals companys per la justicia.
Ostres ahir abans d'anar a dormir vaig acabar la segona part i vaig encetar la tercera. Vaja brètol fastigós està fet el Virrei del nassos, quina persona més abominable quin fàstic!!
ResponEliminaM'ha semblat però que el que paga a en Boiet és el Bisbe perque atii els aldarulls pel preu del blat, pels jueus i en contra del Virrei i qui el fa matar o apressar és el Virrei com ho deixa entendre l'últim paragraf de la segona part a la pàgina 280.
Bé ens veiem aquest vespre i n'acabem de parlar. Ara ja sé què portaré una cosa fresqueta, bona i lleugereta!!!
Ens veiem!!
Noies, tot a punt per aquest vespre?
ResponEliminaMercè, com tu dius ho torbo molt apropiat llegir abans de començar a menjar.
Fins després
Hola :Ara estem parlant amb l'Anna del sopar i de "dins el darrer blau". L'Anna s'ha llegit totes les entrades i diu que hi vol participar. I ara dues preguntes.
ResponEliminaTot i que l'he acabada, no recordo ben bé qui va sortir del baul. Quan els que l'esteu llegint arribeu a aquest punt, us agrairia que em digueu qui era, i la pàgina.
Dolors: què fem ara, vacances? Potser si, oi? i marquem una data d'inici del curs vinent, o us sembla que abans triem l'obra? Jo aposto per "El dia després de demà" d'en Màrquez. No l'he llegida i, la veritat és que és l'obra de narrativa que em ve de gust perquè en parla molt bé tothom.
Hola Mercè!
ResponEliminaLa resposta a la teva pregunta és Joao Peres, i ho trobaràs a la pàgina 416.
Referent a si fem vacances o no, a mi ja m'està bé el que decidiu, i el llibre que proposes també em sembla bé. Ni el tinc ni l'he llegit!
Voldria aprofitar el blog per desitjar moltes felicitats a les dues Carmes que hi tenim: la Carme Farré i la M. Carme Señé!!
ResponEliminaM'afegeixo, primer de tot a les felicitacions a les dues Carme que tenim, i llavors al tema de vacances, per a mi ja m'està bé si decidim fer-ne i reprendre el joc pel setembre, però jo encara no he acabat El darrer blau, i demano, encara que fem vacances podem anar-lo comentant? pel que fa al llibre en què encetarem el proper "curs" també m'està bé, no l'he llegit i tampoc el tinc però ja em va bé.
ResponEliminaLLuna, encara que jo he acabat la lectura, seguiré amb molt de gust els comentaris de Dins el darrer blau" fins que l'acabis. A veure què dius.
ResponEliminaNúria, és Joao Peres, és clar!
A tothom : jo també faria vacances fins pel setembre. Que la Doloros marqui els dia d'inici de curs i la novel.la a llegir, oi?
Gràcies Mercè!!! Ahir vaig estar llegint el troç on en Valls està tancat i va fent les seves reflexions, com pensa amb el fill i amb la seva dona, del per què Jahvè no els ha ajudat, de si ell te realment la fe verdadera o son els altres. M'ha agradat la frase de: Jo no som de pasta de Job, Senyor! crec que resumeix tot el neguit que te dins.
ResponEliminaLlavors una altre cosa la picabaralla dels dos jesuïtes és d'escandol, arriven al ridicul, però be suposo que comptava prou qui en covertia més o menys!!
Lluna, com ja vaig dir en un altre comentari, a mi també em va agradar i impressionar molt les reflexions de Valls sobre la fe. Com el trasbalsa el què han fet en el seu hort, i com desitja que la seva dona no ho sàpiga...Allò tan humà de què tan ell com la seva dona ofereixen la vida a canvi de la del fill...
ResponEliminaI la picabaralla dels jesuïtes i tota la Inquisició ho trobo d'un cinisme, d'una arrogància i una ignorància tan gran...
Déu nos en reguard de caure mai en aquesta prepotència!!
M’apunto a la felicitació de la Carme Señé , amb la Farré ja hi vaig parlar.
ResponEliminaJo estic més enrere que la Lluna en la lectura del llibre, l’aniré acabant i aniré llegint els vostres comentaris a mida que vagi avançant.
D’acord en fer vacances i l’obra que proposes tu Mercè també em va bé (tinc molt poc bagatge de lectura i així vaig coneixent diferents autors). Sí que aniria bé concretar l’obra abans de començar, per si hi puc donar un cop d’ull abans.
També m’apunto a la idea de la Lluna de fer una ruta literària, la de la Rodoreda em va agradar molt.
Us desitjo molt bon estiu i espero que ens veurem algun dia pel poble.
Ahir una amiga em va dir meravelles de J.M. Coetzee (escriptor sudamericà i Premi Nòbel de Literatura 2003) El seu fill que és escriptor i molt de fiar li va recomanar. Vaig anar a la biblioteca, en vaig demanar dues -L'edat de ferro i Elizabeth Costello- i m'hi he posat. Com que enganxa ja proposo aquest autor per comentar quan us sembli, el títol es pot escollir.
ResponEliminaAhir vaig fer un dels plats del sopar a un dels amics i van quedar sorpresos i encantats. Mooolt bona idea publiar les receptes
Ai, Coetzee és SUDAFRICÀ.
ResponEliminaOstres m'ha agradat molt la descripció que en fa el Virrei de Doña Marianna, la Reina vella, i del seu fill el malaltís Carles II. Ja és molt bo quant fa la reverència i li cruix el genoll dret, i el pensament que te quant espera que la Sobirana li doni el permís per alçar-se: Pareix talment com si amb ets anys li hagués crescut es nas. Vaja nas apagaciris! A Mallorca pensarien que pertany an es carrer. És clar, de tant de fer novenes i trepitjar convents...(pàgina 335) Queda clar que el nas és un bon identificador d'aquesta nissaga!!
ResponEliminaHe de dir que "Dins el darrer blau" es un llibre que m'ha agradat moltíssim!. El vaig llegir, per primera vegada, ja fa una colla d'anys. Ara hi he tornat. I, segurament, encara el tornaré a llegir!
ResponEliminaCada personatge per petit que sigui, cada situació, et fa fer un munt de reflexions: com de dolentes poden arribar a ser la intolerància, la avarícia amb tot el que comporta (deslleialtat, traïció deliberada, enganys, manipulacions...), i la "traca final", matar en nom de la religió...
I jo penso, fins quan es matarà en nom de la religió? Quan tardarem a entendre que si hi ha un Déu, aquest és amor, i aquest amor no es patrimoni d'uns quants, si no de tots?
Tens tota la raó en tot, el llibre a mi també m'agrada molt, encara no l'he acabat però ja em falta poc, i si la Carme Riera sap treure'n tot el suc a qualsevol personatge, en el seu moment sap donar-li la rellevància que li cal.
ResponEliminaI malauradament també t'he de donar la raó amb lo de matar en nom de la religió, queda palés amb tot el que ja sabem que la religió ha estat qui més ha abusat i encara abusa del seu poder, s'han segat moltes vides innocents en nom de Déu, però el Déu de qui? el seu, però no el meu! el meu com el teu és un altre Déu, és un pare i una mare en Un, i un pare i una mare mai matarien al seu fill (almenys aixó és el que jo voldria creure!) En fi que podriem dir-hi molt i malauradament no arreglariem res però és bo constatar que la gent ens anem despertant de la letàrgia imposada per la religió, jo segurament sóc més creient ara que abans però ho sóc de manera molt diferent.
Si, Lluna, les descripcions de la segona part són molt fines.
ResponEliminaEn relació al "seu" Déu, i el "meu" Déu, és veritat que cada persona i cada institució és deu confegir la imatge de Déu a la seva mesura moral. El Déu de la jerarquia catòlica és un Déu que, en moltes èpoques i situacions, s'allunya molt del dels creients. Falta autocrítica de part dels poders de l'església en aquesta qüestió?
Jo ja l’he acabat!
ResponEliminaTotes estem d’acord que la Carme Riera s’ha esplaiat en aquest llibre, hi ha frases, descripcions... que agraden de llegir per la finura i la contundència. La descripció dels personatges...però per sobre de tot, la manera de com et fa veure les barbaritats que en nom de la religió s’han comés.
El Virrei, tot i que també n’ha fet, al menys dubte de si ha obrat bé o malament. Que la cúria...prepotents al màxim. Quina vergonya!
La tercera part m'ha agradat moltísim, encara que et deixi trista.
Doncs si que podem fer vacances fins l’octubre ja que per aquet temps tothom es dispersa, de tota manera podem seguir amb comentaris i si a alguna li ve de gust, o vol recomanar lectures per aquest estiu, aquí tenim una finestra.
Mercè, jo de l’autor que tu proposes no en tinc cap referència, però si tu que ets una experta et sembla bé, per mi, ho podem provar.
I tant! que podem organitzar una sortida literària, en podem parlar i fer propostes, tot i que la Mercè això ho coneix bé i ho podríem deixar a la seva ma, us sembla bé?
Jo aquests dies he llegit Memòria d’uns ulls pintats, d’en Lluís Llach. M’ha sorprès favorablement. Si Aloma era una mica l’historia de la Rodoreda, aquí potser en Llach també hi ha posat cullerada de la seva de vida, tot i que, per edat, el context de l’historia ell no el va poder viure.
Jo el tinc pendent de llegir el d'en Lluís Llach, hi ha diverssitat d'opinions, conec gent que els ha agradat molt però, també en conec (no tants) que no els ha agradat gens, el que si que he copsat és que no deixa indiferent.
ResponEliminaL'autor que proposes Mercè a mi em sembla bé, vaig saber alguna cosa d'ell quant va guanyar el Nobel, però no l'hi he llegit res.
De moment encara no he acabat el de la Carme Riera, ja em falta poc, però em fa tanta por el final que sembla que l'estugui evitant.
Hola!!!! des d'aqui vull felicitar a la Dolors, he entrat al facebook i m'ha xivat que avui és el seu aniversari, o sigui que DOLORS, PER MOLTS ANYS!!!! que passis un dia molt feliç amb tota la gent que estimes i t'estimen. Una abraçada!!!!
ResponEliminaFelicitats Dolors. Que per molts any segueixis tan eixerida com ara.
ResponEliminaLluna, ja has acabat "el darrer blau"?
Núria, gràcies per recordar-me qui hi havia dins la caixa. He pogut rellegir el fragment.
Hola guapíssimes,
ResponEliminaMoltes gràcies per les felicitacions, no te’n adones i ja ha passat una altra any!
De J.M. Coetzee al la biblioteca no tenien els títols que deia la Mercè i vaig agafar Home lent, he llegit molt poquet però m’agrada.
Referent a memòria d’uns ulls pintats, el que em va agradar més és la simplicitat en que relata uns fets que moltes famílies varen viure a la guerra, d’aquesta manera arriba a uns lectors que d’altra manera no hi entrarien; és bo que s’expliquin quines barbaritats una guerra pot produir.
Imma, com el tens tu Dins el darrer blau? esperem les teves conclusions, tens tot l'estiu.
ResponEliminaCom que anava tan endarrere no gosava dir res. Fa uns vuit o deu dies que l’he acabat i després he llegit tots els vostres comentaris que m’han fet reprendre troços que m’havien passat desapercebuts. M’ha agradat moltíssim la manera de descriure les coses i les situacions, tant, que a vegades la història m’ha passat per alt. Crec que més endavant tornaré a llegir-lo. Que bé aquest blog de lectura, segurament que jo no hauria llegut mai El darrer blau.
Després he llegit “Camí cap a la Independència” de Salvador Cardús, perquè me’l va deixar una persona que suposo va pensar que em convenia. La veritat és que d’en Cardús ja havia llegit “Ben educats” i té un tarannà que m’agrada molt. El de la Independència caldria comentar-lo personalment amb gent de vosaltres que esteu més ficats en aquest temes.
Ara he començat a llegir “Memòria d’uns ulls pintats” que vaig comprar per de Sant Jordi. Volia saber com escrivia en Llach . De moment m’agrada força (potser m’agradaria més si no tingués el record tan recent de la Carme Riera).
Bé, ja avisareu per tornar a començar i bon acabament d’estiu.