Nit de pau i Bones Festes


Hem anat evolucionant, això és innegable, i va arribar un moment en el
qual, per muntar un pessebre, calia demanar un permís del municipi. Jo
vaig fer-ho de seguida, perquè m’agrada complir, i a mitjan novembre ja
havia cursat la sol·licitud. A primers de desembre se’m va presentar un inspector.
Era un jove amable, molt ben educat.
—Vinc per la qüestió del pessebre —em digué.
—Però si encara no l’he començat! —vaig respondre-li jo.
I ell m’explicà que precisament es tractava d’això, de prendre-s’ho amb temps;
perquè un cop armada l’escenografia, les correccions imposades per la normativa legal suposaven més molèsties.
—Si m’ho permet —afegí— donaré una ullada. On pensa muntar-lo?
Vaig ensenyar-li el pany de paret del menjador que serviria de fons. Després de
demanar-me autorització, va enretirar amb polidesa una butaca i una prestatgeria.
Va palpar el mur i el colpejà amb els artells. Tot seguit s’ajupí i va ressegir amb la mà tot el sòcol, de punta a punta.
—Que no pensa instal·lar-hi llums? —em preguntà.
—És clar que sí!
—Doncs en aquesta paret no hi ha cap endoll...
—No. Els tinc a la paret oposada.
—I com s’ho farà.
—Home! Tinc extensions amb sortides múltiples.
L’inspector va fer un gest de contrarietat. «Que no ha llegit l’opuscle que li va
enviar l’ajuntament?», volgué saber.
—Tot no, francament. Sóc pessebrista vell i moltes coses ja me les sé. Pensi que l’any seixanta-vuit vaig guanyar un tercer premi.
—Ha plogut molt des d’aleshores, amic meu, i hem tingut doloroses experiències.
Les extensions, en aquest cas, són rigorosament prohibides. En dies de
concentració familiar, amb tràfec de personal, és molt fàcil trepitjar fils que van
per terra. Les conseqüències poden ésser greus. L’any passat vam tenir cinc
incendis per aquesta causa, sense comptar (i jo crec que cal comptar-les) dues
electrocucions fatals.
—I jo què vol que hi faci?
—Té dues solucions. La més fàcil és canviar de paret...
—No, miri. Passa una cosa curiosa: en aquell pany de paret, la televisió funciona estupendament bé. I en aquesta que destino al pessebre, és un desastre. Deu haver-hi interferències (o què sé jo!), però la pantalla s’omple de ratlles i de tremolors. Ja comprendrà que en unes diades com aquestes no ens podem pas quedar sense televisor...
—Doncs haurà d’encarregar una instal·lació adequada (llegeixi l’opuscle, per
favor) i no intenti fer-ho vostè, perquè a la llista que li hem donat hi figura el nom de les úniques empreses autoritzades.
En casos així, la primera reacció meva és d’enfadament, però el jove va frenarme, amb unes maneres impecables. «Jo no hi tinc cap culpa», digué.
«Em limito a complir ordres i, en el fons, el meu desig és evitar-li possibles complicacions».
—Dispensi’m. No el volia molestar.
—Bé, no té importància. I ara anem per un altre problema. És dels qui hi posa riu, vostè?
—Sempre! Em sembla un element essencial...
—I d’on treu l’aigua?
—Del bany petit, la peça que hi ha aquí al costat mateix. Connecto un tub de
goma a l’aixeta del lavabo.
—Ui, no! És una pena que no hagi llegit les instruccions. Cal una conducció amb canonada del 8A (segons les normes DIN), connectada amb la presa d’aigua general. On la té, vostè?
—Al celobert.
—Doncs d’allí l’ha de treure, si no vol tenir disgustos. I el desguàs s’ha de fer
amb un acanalat d’Hidroplast-Setanta.
—Que també hi ha hagut desgràcies, amb l’aigua dels pessebres? —vaig
preguntar-li, amb una mordacitat mal continguda.
—Hi ha hagut vessaments, mulladers i reclamacions irades dels veïns dels pisos de sota, amb maldecaps jurídics que amarguen la convivència. La nostra feina és vetllar perquè tothom estigui content. Ah! I una altra cosa: si utilitza molsa, compri-la sintètica, perquè els ecologistes no ens deixen viure.
Em vaig quedar abatut, m’havia fugit de cop i volta el vaporós estat d’esperit
nadalenc.
—Ja hem acabat. Ho veu? —em digué el jove cordialment—. Semblava qui sap
què... Si em vol firmar aquest volant (és una simple comprovació de la meva
visita) no el molestaré més.
Quan ja el tenia al peu de la porta, vaig preguntar-li:
—I si canvio d’idea i no faig pessebre, no em passarà res?
—No. I ara! Però en aquest cas valia més no haver cursat la sol· licitud, perquè hi ha més feina per aturar els papers que no pas deixar-los que facin el seu curs.
Passat festes el vindrà a veure un altre inspector. Va pagar els drets de permís?
—No. Em donaven quinze dies de termini i m’he distret una mica. Pensava anar-hi demà de bon matí.
—Pagui, pagui. Li cobraran un recàrrec pel retard, però no és res de l’altre món.
En el mateix departament, demani un imprès per a l’anul·lació del permís
sol·licitat. Ompli’l i presenti’l de seguida. Quan vingui l’altre inspector, ensenyi-li
el comprovant i llestos. A la curta o a la llarga, li tornaran els diners...
Em devia notar una cara trista, perquè en anar-se’n em va estrènyer la mà
efusivament i em digué:
—Animi’s, home, animi’s! Si tot fos com això...
Des del replà, va girar-se i afegí:
—Bon Nadal i feliç Any Nou!
«Igualment», vaig respondre-li amb una veu desmaiada.

Jo ja ho tingut amb compte, us convido a visitar-lo. Dolors A

BON NADAL !!!!

Últimament he estat fora de joc i em sap greu, però també m'anirà bé aquest parentesi. M'afegeixo a posar un poema de Nadal i a desitjar-vos a totes i a tots que passeu unes bones festes i un bon any!!

D'un roser a l'ombra,
d'un roser de Maig,
n'ha florit un Lliri
la nit de Nadal.

Bonica es la Rosa
més ho es lo Ram,
més ho es lo Lliri
que floreix tot l'any.

Les fulles són verdes,
lo calze n'es blanch,
la mel de son calze
n'es mel celestial.
Abelles que'l besen
són Angelets sants;
Angelets lo volen,
pastorets l'hauràn.
Los tres Reys arriben
sols per oloràl;
ja'n veuen la Verge
que'l va ab plors regant.
- ¿De què plorau, Verge,
de què plorau tant?
- Perletes de l'alba
lo solen rosar,
y, avuy, que es divendres,
són gotes de sanch.
Lliri que florexes
la nit de Nadal,
¡ay! allí al Calvari
¡còm t'esfullaràn!-

Bonica es la Rosa
més ho es lo Ram,
més ho es lo Lliri
que floreix tot l'any.


QUE TINGUEU UNES BONES FESTES!!!!!!!
Maria Godayol (lluna)

Hola amigues i amics!

Per Nadal no hi puc faltar
i molt menys en els poemes
gràcies Dolors per avisar
i als demés per aguantar
quatre paraules tan fleumes

Com veieu d'humor no en falta
un xic de temps potser sí
a l'hora de fer encabir
aquest joc entre tot l'altra

Amb l'entrada del nou any
vull posar tot mon afany
en tornar ser-ne company
de lectura intriga i engany

d'aquest joc interessant

BONES FESTES


I ARA L'ENDEVINALLA DEL POEMA

Alegrau-vos, pare Adam,
de la farariram,
que la Verge n'és partera,
lloat sia Déu!

¿ A on l'anirem a cercar,
de la fararirumfar?
En Belem està retreta,
lloat sia Déu!

Allí en un portal està,
de la fararirumfà,
i son fill en un pessebre,
lloat sia Déu!

Bones festes blogaires! Que sapigueu preservar-vos de l'excés de turrons i que trobeu temps per llegir, enmig dels aldarulls. mercè voltas

Els de casa      a la cuina
prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes    i ja enyoren demà.



Núria Llinàs

Quan anava a col-legi, ens feien aprendre un vers per Nadal, l'últim que vaig recitar varen ser dues estrofes d'un poema molt conegut. Sempre més l'he recordat i, al passar als anys, el dia de Nadal, quan a taula tot respira alegria, íntimament, l'he recordat.

Jo vull la taula parada
com el temps en què era nin,
a prop de la llar fumosa,
baix el sostre revellit.

Poseu en un cap de taula
la cadira del padrí,
i en l'altre cap la del pare,
i la de la mare al mig.

FELICES FESTES!!



Dolors A. ha dit

Quan hi anava jo, a l’escola, en recitava un que no sé com acaba perquè no ho recordo. Si algú el sap acabar l’hi agrairia:

De Nadal la gran diada

novament ens ha arribat

la taula ja és ben parada

i jo soc el convidat.

Veig pa blanc a la panera,

cassoles de macarrons,

un xampany que fa fal·lera,

capó rostit i torrons.


Qui ha escrit això? : ho pergunta la Dolors A

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel 
i tens desig d’una que, no enganya…

és que a través dels aires de la nit 

t’arriba aquell ressò de l’Establia 
de quan l’Infant naixia 
i s’elevava un càntic d’infinit

Lluís Mauri Sellés:
Per mi el Nadal és un tió ben encès, una neula sucada en cava i un vers recitat damunt d'una cadira. Per això he pensat que el millor que podia fer en un bloc com aquest era pujar a la cadira, posar-me vermell com un tomàquet i recitar:

Jo que sóc tan petitet
i de versos no en sé dir

m'imagino una família
a la que li agrada llegir.

La collada és eixerida

i, molts de llibres, vol descobrir.
Per això juguen amb lletres

en un bloc que és sublim.

Ara que s'acosten les festes,
ara que el Nadal ja és aquí,
us regalo aquestes curtes ratlles

per abellir-vos el destí.

Continuació

Fa un any que vam començar
a buscar autors i llibres,
i com deia algun autor
la lectura ens farà lliures.

Que trobeu bona lectura
per les festes celebrar
i si us plau...
busqueu un vers per poder recitar.

Una mica més:

Nadal és Bach i una actitud,
cançons tendres i calidesa
i escalfor per a tothom
i si aquesta benvolença ens fa a tots feliços
per què no l'actitud de Nadal tot l'any?

i encara més:

Per Nadal no hi puc faltar
i molt menys en els poemes
gràcies Dolors per avisar
i als demés per aguantar
quatre paraules tan fleumes

Com veieu d'humor no en falta
un xic de temps potser sí
a l'hora de fer encabir
aquest joc entre tot l'altra

Amb l'entrada del nou any
vull posar tot mon afany
en tornar ser-ne company
de lectura intriga i engany

d'aquest joc interessant

Bon Nadal i millor entrada d'any!

Xavier: Un altre poema de Nadal per endevinar-ne l'autor:


Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.


Bon Nadal! i que, seguint les paraules del Poeta,  l'Any Nou ens acosti al final de la nit del nostre poble.


I un petit trosset més del que és i hauria de ser aquests dies propers....

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem:"Glòria a Déu en les altures"
amb aquell to que ho deien els pastor.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,i l'orgull de la nostra soletat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser homes de bona voluntat!

Malgrat no sóc gaire d'aquestes festes, desitjo de tot cor que sigueu ben feliços amb els vostres. I tant de bo l'any vinent sigui molt millor, i sobretot tingui més lectura!

Dolo.

PROPOSTA A TRES QUARTS DE SET DE LA TARDA

De sobte, el plany prolongat i feixuc d'una sirena de barco va envair la finestra oberta i es va propagar per l'habitació en penombra -un lament d'una aflicció infinita, obscura, imperiosa, negre com una gola de llop, llis com un llom de balena i gràvid de totes les passions de les marees, del record de viatges innúmers, de les alegries i de les humiliacions: el crit de la mar. Plena de resplendor i de la follia de la nit, la sirena tronava portant del lluny, de l'exànim centre del mar, la seva set pel nèctar obscur de la petita estança.

Amb una mirada furtiva a la finestra il·luminada de la garita del vigilant, es van endinsar sigil·losament en la foresta densa, obra de l'home. Gairebé no hi havia lloc per posar els peus. Es van agafar fort les mans i van penetrar una espessor vegetal que els arribava a l'espatlla, apartant tiges de roser plenes d'espines i trepitjant, al passar, les flors fins que van sortir a un racó del jardí ocupat per arbres i plantes tropicals, un laberint exuberant d'orquídies i plataners, d'arbres de cautxú i de tota mena de palmeres.

.... I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Yasunari Kawabata, Yukio Mishima, Osamu Hashimoto, Haruki Murakami, Roh Ogura

Proposta, gairebé a dos quarts de quatre...

Era una masia de bona aparença. Per les portes obertes dels estables es veien els cavalls destinats a les feines del camp que menjaven tranquil·lament en unes menjadores noves. Al llarg dels cossos de l’edifici s’estenia un ample femer coronat per un halo tebi, i entre les gallines i els galls dindis picotejaven cinc o sis paons, luxe dels corrals de la regió de Caux. La cleda era llarga; la granja, alta, amb les parets llises com la mà. Sota el cobert hi havia dos xarrets grans i quatre carros, amb les corresponents xurriaques, els collars i els guarniments complets, el peluix de la llana dels quals s’emplenava de la pols fina que queia dels graners.


 ...........


Jo t’ho hauria donat tot, m’ho hauria venut tot, hauria treballat amb els meus dits, hauria demanat caritat pels caminals, tot per un somriure, per un esguard, per sentir-te dir “gràcies”! I tu et quedes tranquil·lament a la butaca, com si no m’haguessis fet sofrir prou. Sense tu, ho saps?, hauria pogut viure feliç. Qui et feia venir? Una aposta? I, tot i això, m’estimaves, almenys així ho deies... I fins fa un moment encara... Ah, més hauria valgut que m’haguessis tret! Tinc les mans calentes de les teves besades i veig aquí a la catifa el lloc on em juraves agenollat que m’estimaries eternament. M’ho has fet creure. M’has arrossegat dos anys entres somnis magnífics i suaus!... I dels nostres projectes de viatge, te’n recordes? Oh, la teva lletra, la teva lletra! M’estripà el cor! I després, quan torno a venir a veure’t, suplicant i plena de tendresa per tal d’implorar-te un socors que podria atorgar un desconegut, tu que ets ric i lliure i feliç, me’l refuses perquè et costaria tres mil francs!


................. 


Possibles autors: Alexandre Dumas, Virginia Woolf, Johann Wolfgang Goethe, Gustave Flaubert, Lev Nikolàievitx Tolstoi

 
Nova proposta a dos quarts de deu del vespre

Sedueix el teu gos. Això mateix, posa-li el trosset de formatge davant del nas, ara amaga-li fins que s’assegui. A poc a poc, a poc a poc...Sííí! Bingo! Ara dóna-li el premi de seguida. Ja ho té. Te n’has sortit. Aquesta vegada en només cinc coma dos segons. Redéu, aquets parell són molt ràpids! Un equip fantàstic._Els gossos panteixaven. Els humans també. 

***

Van continuar parlant tranquil·lament entre ells, meditant com s’ho podien fer per calmar aquell neguit moral que sentien. Si ho haguessin sabut abans. Si algú els ho hagués advertit. Si haguessin sabut que les seves vides estaven en perill. Sí, sí, sí. Ja ho veieu, segons ells jo els hauria hagut de proporcionar aquella informació, les raons, els motius pels quals era una bona idea fer o no fer la visita. Però, ¿com s’atrevien a fer-me responsable a mi dels seus dilemes morals? Eren ells mateixos els qui haurien hagut de prendre la iniciativa i informar-se millor.

Possibles autors: Javier Sierra, Camilla Lackberg, Isabel Allende, Amy Tan, Paul Auster

LA PROPOSTA DEL DIUMENGE (8 del matí)

Ja s'havia tret l'abric i ara s'ajustava la corbata davant del mirall, amb un gest distret, un xic precipitat, una mica insegur, com si el posat seriós de l'ajudant de cambra l'incomodés; feia pensar en aquells homes que no paren gairebé esment en la indumentària, es muden amb presses, i després s'estan tota la vetllada ajustant el corbatí que no para de moure's de lloc. Bo i mirant-me a través del mirall, em va fer un somriure tendre, amb galanteria, com si em volgués dir: "Sí, ja ho sé, estàs maquíssima. Potser ets la més maca de totes. Però això, per desgràcia, no et servirà de res. Es tracta d'una cosa ben diferent....".

Me'n vaig adonar just en el moment en que va sortir-me al encontre en un pont, després del setge. Tal com sona. Ara ja ho he dit en veu alta i, fixa't, no passa res. Tu ets aquí, a Roma, ajagut al llit d'una cambra d'hotel, fumem com xemeneies cigarrets americans, de la cafetera n'arriba l'olor del cafè, aviat es farà de dia, et recolzes damunt l'avantbraç i em mires. Blens de cabells amb brillantina et cauen sobre el front. I esperes que continuï parlant. Quins tombs tan meravellosos que dóna la vida. En fi, després del setge creuava un pont i de sobte vaig trobar-m'hi el meu home. Això és tot. Ni més ni menys.

POSSIBLES AUTORS:

Franz Kafka, Witold Gombrowicz, Elias Canetti, Sándor Márai, Czeslau Milosz.....

Proposta a les 9 del vespre

Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de 5 anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat -com després ho faria l'arquet.

..........................

L'acompanyament callà: havia d'acabar el violí tot sol i ho va fer amb suavitat i plenitud. L'artista tenia els ulls tancats i així romanien encara quan la vibració emmudí. Ara -pensà, en un llampec- vindria el xàfec d'aplaudiments que l'havia acompanyat des del seu primer concert, als 12 anys. Ara en tenia 26.


Possible autor/autora: Emili Rosales, M. Dolors Orriols i Monset, Antoni Dalmases, M. Àngels Anglada, Gemma Lienas ..........

TORNEM A LA LITERATURA CATALANA ....

Proposta publicada cap a 2/4 de 8 del vespre.


En essent demà, es deixondí i va sentir que dormia bé. Mirà l’hora. La claror entrava a l’estança. Es llevà tot seguit, i el segon dia que anà a dir missa, ell mateix va vogar la campana, perquè el masover no hi era. Estirà la corda gruixuda, i un cop tingué embranzida la campana, va deixar-la, i llavors, la corda pujava i baixava, i damunt les lloses del sòl es cargolava i descargolava com una serpent que volgués pessigar el sostre, i feia una remor dins del temple, mentre a fora escampava, per les blavors del cel, la veu xiscladissa i eloqüent que cridava els feligresos.


Dia de festa. Dia d’alegria. Pasqua granada amb tota la delícia de la claror, les aromes de les flors, la tebior de l’aire i la ventura de la collita esperada. Els caramellaires arriben aquell vespre de fer les forades, amb els guanys que han acoblat, amb les cantúries de la nit de Pasqua. Sis colles han sortit.


Possibles autors: Apel·les Mestres, Víctor Català, Josep Roig i Raventós, Carles Soldevila o Marià Vayreda.

una altra història

a dos quarts de cinc

Una tarda, durant la Segona Gerra Mundial, uns anys després d’aquets fets que t’explico ara, en plena festa un oficial es va treure la pistola de l’estoig quan ens estàvem sota les branques d’un auró i la va deixar sobre l’estora de palla per impressionar-me. Recordo que la seva bellesa em va colpir. El metall tenia una lluïssor d’un gris mat, i les seves corbes eren perfectes i llises. La fusta envernissada de la culata tenia unes venes precioses. Però quan vaig pensar en la se vertadera funció mentre escoltava les històries que  em contava l’oficial, vaig deixar de trobar-la bonica i en canvi em va semblar una cosa monstruosa.

 

I tant que no! No puc tolerar la seva presència durant més de mitja hora. Passat aquest temps, no sóc responsable de les coses que dic. Aquest és precisament el motiu pel qual vull que hi siguis tu present! I no em tornis a dir que no depèn de tu aquesta decisió. És un deute que tens amb mi, i ho saps perfectament. De totes maneres, la veritat és... que a mi també m’agradaria passar una estona amb tu...

Possibles autors:Kiharu Nakamura, Huruki Murakami, Jonh Boyne, Artur Golden, Iwasaki Mineko.

AQUESTA PROPOSTA L'HE PENJAT A LES 9 DEL MATI

L'escena següent era la de la mort dels superbiosos gegants que havien volgut acabar amb Zeus i havien mort al seu torn, desmembrats, a mans de Mart, Atenea i Apol·lo. A continuació, Nemrod embogit davant les restes de la seva Torre de Babel; després, Níobe, convertida en pedra per presumir de tenir set fills i set filles davant Latona, que només tenia Apol·lo i Diana. I així continuava el camí: Saül, Aracne, Roboam, Alcmeó, Sennaquerib, Ciros, Holofernes i la ciutat arrasada de Troia, l'últim exemple de supèrbia castigada.

Vam estar molt febles durant una setmana. Els homes que ens cuidaven s'esforçaven per fer-nos beure molt líquid i menjar unes farinetes que tenien gust de puré de verdures. Tot i així, ens va costar bastant recuperar-nos d'aquella pèrdua salvatge de sang. Els meus períodes d'inconsciència eren prolongats i recordo haver viscut deliris llargs i al·lucinacions estranyes on les coses més absurdes eren lògiques i possibles. Quan els homes ens donaven menjar o beguda, obria lleugerament els ulls i veia un sostre de canyes a través de les quals es filtraven els raigs de sol. No estava segura de si aquella imatge era real o formava part dels meus desvariejos però, en qualsevol cas, com que jo no era jo, tant me feia.

POSSIBLES AUTORS:

Dan Brown, Júlia Navarro, Paul Sussman, Thomas Gifford, Matilde Asensi.

D'amagatotis! (a 1/4 de dues del migdia)

Despenja l’hàbit, es vesteix amb una esgarrapada, però a l’acte s’adona que se l’ha posat a sobre de la camisa de nit. Bufa contrariat, s’ho treu tot junt, estira la camisa desadherint-la del revers de l’altra roba i la llança a l’aire de qualsevol manera. Un arc de llumenetes daurades segueix la trajectòria de la peça blanca fent espetecs fins que cau al llit del costat. El novici se senya meravellat per aquest fenomen inexplicable que es produeix en algunes vestidures d’algunes persones algunes vegades.

...................

Té vuit llibres oberts sobre la taula de la infermeria, però cap no explica com guarir un home enyorat d’un altre home.

La primera i última vegada que va parlar del tema amb el mestre va ser l’endemà del dia en què li havia entregat el document d’autoacusació. El noi s’esperava la pregunta, duia la resposta assajada. Sí, mestre, vaig presentar el document al bisbat; actuaran sense demora. De què hauria servit dir-li la veritat? No, mestre, no vaig presentar el document al bisbat, el vaig destruir. Destruir, m’enteneu? El prior diu que les febrades us han trastocat, que us esteu imaginant bestieses. Vós, enamorat? Au, a dormir una estona.

Possibles autors/es: Maria Carme Roca, Umberto Eco, Bea Cabezas, Maria Dolors Farrés, Reyes Calderón.

A VEURE SI AQUEST SERÀ DELS DIFÍCILS...


"-No us distragueu. Qui més, qui més? -l'impel·leix, la veu pastosa.
La mirada li descobreix, de cop i volta, tots els detalls: homuncles indecisos i estranys que no havia vist mai, dames llastimeres que de segur han acudit a tafanejar, possibles malfactors, rostres agraris de sécs profunds, ombres estupiditzades que se li esmunyen per entre la munió, caps que s'entaforen en el gavany, aparences, fingiments, besllums.


La figura en aquells moments s'acotxa, traça uns dibuixos al terra sorrenc amb una branca, després s'alça, camina i s'atura sense motiu. En algun moment fa l'efecte que parli amb un interlocutor invisible. Alça el cap i mira el cel. Una ramiola d'aire li despentina els cabells. Ell s'escup a la mà i se'ls allisa. A la fi s'asseu a terra i sembla que mediti sense moure un múscul durant força estona.



Possibles autors:  Joan F. Mira / Hermann Hesse/ Màrius Blàvia/ James Joyce/ Thomas Mann.

I ARA SORTIM DEL NOSTRE PAÍS...

Pel pati, voltaven sempre els mateixos ànecs negres d'ulls encerclats de roig, i les gallines de Guinea, damunt les quals semblava haver caigut una pluja de perles blanques. Al sostre de l'establa, els esplèndids paons d'ales irisades cridaven amb veu felina. El vell patró estimava tota mena d'ocells, i àdhuc tenia en el pati una grua, ferida de la cacera. Al novembre la grua trencava el cor amb els seus crits angoixosos, que es propagaven com una vibració de coure sonor quan baixava del cel la crida de les grues lliures que es disposaven a emigrar. No podia volar, perquè tenia una ala trencada just a l'articulació, però el pobre ocell, amb el cap baix, intentava, tanmateix, d'alçar-se, sense aconseguir-ho. El general es divertia mirant-la per la finestra; i obria la boca, grossa sota el bigoti espès, per a fer grans riallades, que s'extraviaven com trèmuls núvols de fum de tabac en el gran saló desert.

No vaig pas aconseguir de menar a bon terme la meva maniobra. Em contorbà la mestressa de la casa, que la cridà des de l'extrem del corredor (ho vaig sentir perfectament) demanant-li diners per un préstec. Ella refusà dient que no tenia diners, i en tenia, jo ho sabia certament. Vaig imaginar-me la seva cara i els seus ulls color d'avellana mentre la sentia mentir amb veu sincera. Em passà el desig de parlar d'amor.

I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Fiodor Dostoievski, Alexander Solschenizyn, Mikhaïl Xólokhov; Antón Chejov; Lev Tolstoi........

I encara una altra ...

L’esperaríem vora el mar i la veuríem aparèixer entre el mar i les cases i la línia de la terra i els monticles veïns, entre els banys familiars i les petites botigues, entre les pagesies i les tartanes, entre els treballs i les cultures, entre els xiprers i els tarongers, entre les colles de dones que conversen i de nens que juguen i d’homes que es reposen fumant, amb la vista fita a l’horitzó. La veuríem aparèixer al mig de totes aquestes coses humils, harmonioses i essencials, tan parenta d’elles, tant lligada a elles, tan fidel a llur llei de simplicitat i de silenci, humil, harmoniosa, essencial com elles. La veuríem aparèixer i, en lloc de produir-se en nosaltres un terratrèmol, sentiríem que una pau divina inundava el nostre pit.

..............

Una vegada, jo vaig veure a la plaça d’Urquinaona un d’aquests éssers que escriuen anònims: i jo sabia per un atzar que ell es donava a aquesta feina vil. Era un home de mitjana estatura, amb una cara desllustrada i una barba negra, ja blanquejant als costats. Caminava una mica balb, com els qui són amenaçats de terribles malalties nervioses. Vaig fixar-me que al mig de la seva cadena de rellotges penjava un medalló rodó, amb una miniatura il·luminada: però aquesta miniatura era la fotografia d’una cupletista popular. Tal vegada aquell home no havia pogut posar al seu medalló el retrat de ningú més. El vaig veure com avançava fins a la Casa dels Correus, amb la seva passa insegura. Es va treure una carta petita de la revolvera de les calces; la gità a la bústia precipitadament. La seva mà va fer aleshores un gest estrany: s’apropà a la boca per on havia desaparegut la petita carta, com per prendre-la altre cop. Després amagà resoludament la mà a la butxaca. I l’home entrà en un estanc pròxim, per comprar i encendre un cigar.

Possibles autors:  Josep Pla, Joaquín Torres García, María Laffitte, Eugeni d’Ors, Gaietà Soler.

TORNEM A CASA...

Sóc vella, ho dic, veus?, i no és amarg. Però, com és difícil d'arribar no sols a dir-ho, sinó només a acceptar-ne el fet! De primer ho endevines, ho perceps en la consciència dels altres, a través de símptomes: atencions que et semblen exagerades..., al·lusions discretes, a vegades al·lusions involuntàries i és quan més afecten, perquè demostren com s'ha arrelat a la consciència de l'altre el convenciment de la meva vellesa. Al principi rebutjava les atencions, tant les considerava innecessàries (jo no era una vella desvalguda, què es creien!), feia el sord a les al·lusions, no admetia que es referissin a mi, molt menys si eren clares, que em deixaven sorpresa, astorada. Ara no. Ara ja ho sé, que sóc vella. Accepto amb joia la vellesa, aquesta part de la vida.


.............


Havia viscut amb el pare, havia tingut pare, un temps, devia haver estat feliç amb el pare, però no se'n recorda. Fins on aariba la seva memòria, sempre fou la vida sense pare, amb la mare que s'ocupava d'ella amb aire greu com qui compleix un ritual seriós, que fins quan somreia, o reia, tenia l'aire greu, encarcarat, i amb l'àvia de les carícies tendres, que tampoc no n'hi parlava gaire, del pare, i era el seu fill!, potser per alló del conveni, de l'odiós conveni. Tot això passa confusament i barrejat pels seus pensaments mentre les hores de la nit cominen en la foscor feixugues. L'odiós conveni...! Un nou esclat de furibunds sanglots, que l'àvia sent des de la seva cambra -ha deixat la porta oberta per poder sentir els sorolls- i l'adoloreixen, l'àvia, però l'alleugen de l'angoixa del silenci.


L'AUTOR/AUTORA ÉS: MARIA BARBAL, AGUSTÍ BARTRA, DOLORS MONSERDÀ, JOSEP PLA, ANNA MURIÀ, CARME RIERA, ISABEL-CLARA SIMÓ, MERCÈ RODOREDA, MARIÀ MANENT, AURORA BERTRANA, M. ANTÒNIA SALVÀ...

Ai les persones!

“Les persones diuen unes coses ben estranyes”, va pensar el noi. “De vegades és millor estar en companyia de les ovelles, que són tan callades i només es preocupen de buscar aigua i aliment. O encara millor: en companyia de llibres, que ens expliquen unes històries increïbles, sempre que les vulguem escoltar. Però quan parlem amb persones, ens surten amb cada una que ens quedem sense saber com continuar la conversa”.

.........

“Cada moment de recerca és un moment d’encontre”, va dir el noi al seu cor. “Mentre buscava el tresor, tots els dies van ser lluminosos, perquè sabia que cada hora formava part del somni de trobar. Pel camí, mentre buscava el tresor, vaig descobrir coses que mai no m’hauria imaginat que arribaria a saber, si no hagués tingut el valor d’emprendre coses impossibles per als pastors”. Aleshores, el seu cor va romandre en silenci durant tota una tarda.

............

Possibles autors: Dan Brown, Vicens Pagès, Antoine de Saint-Exupéry, Paulo Coelho, Jorge Bucay

LA PROPOSTA NÚMERO......

Tenia l'estómac que li anava amunt i avall i la vana esperança que s'equivocarien de camí o que canvierien de parer. Enmig de tot plegat, els seus pensaments no van poder evitar anar-se'n cap a la seva mare, altre cop a l'estació, esperant per tornar a marxar. Tremolant. Abrigant-se amb aquell abric inservible. Devia estar mossegant-se les ungles, esperant el tren. L'andana seria llarga i incòmoda: una llenca de ciment fred. Durant el viatge de tornada faria un cop d'ull al lloc aproximat on van enterrar el seu fill? O dormiria massa profundament?


.....


Jo et conec, vaig pensar.
Hi havia un tren i un nen que tossia. Hi havia neu i una nena consternada.
Has crescut, vaig pensar, però et reconec.
Ella no va recular ni em va plantar cara, però sé que alguna cosa li deia que jo era allà. Podia ensumar el meu alè? Sentia el maleït bategar circular del meu cor, com el criminal que és, revoltant-se dins el meu pit mortal? No ho sé, però em coneixia; em va mirar a la cara i no va apartar la mirada.
Mentre el cel avançava cap a la llum dibuixant-se amb traços de carbonet, totes dues vam continuar. Totes dues vam observar i vam veure com el nen agafava altre cop la caixa d'eines, furgava entre marcs de fotos i finalment en treia un ninotet groc de peluix.



Els possibles autots: Laurent Graff, Lucien Badjoko, Paul Auster, Markus Zusak, Jean-Claude Carrière, Günter Grass, Hermann Hesse.....

Nova proposta,

Al principi no va trobar el patró d’aquell grapat de bigues de fusta, però al cap d’un instant va descobrir-ne l’estructura. Eren unes enormes bigues de roure, de trenta polzades d’amplada i més de mig metre de llargada que creuaven el sostre de la nau de través, d’un extrem a l’altre. A sobre de cada biga dos poderosos cabirons formaven un triangle. La filera regular de triangles s’allargava més enllà de la llum de l’espelma.

****

Van arribar al cim i van franquejar una altra porta. Estaven penetrant al cor de la ciutat, i l’ambient que s’hi respirava de sobte era diferent: menys bulliciós, però més tens. A mà dreta tenien l’entrada del castell. La gran porta reforçada amb ferro que donava accés al passatge de volta estava tancada i barrada. Darrera de les finestres, estretes i allargades com fletxes, es distingia el moviment d’ombres difuses.

Possibles autors:

Ildefonso Falcones, Ken Follet, Martí Gironell, Dan Brown, Chufo Llorens

Ar

Un altre repte

"Certes coses eren prohibides i les infraccions, severament sancionades. Altres no. Només els mestres, quan el programa els en deixava temps, els parlaven a vegades de moral, però també en això les prohibicions eren més precises que les explicacions. L'única cosa que Jacques va poder experimentar en matèria de moral era senzillament la vida quotidiana d'una família obrera on ningú, això era palès, mai no havia pensat que hi haguéssin altres vies que el treball més dur per adquirir els diners necessaris a la vida. Però això era una lliçó de valor, no de moral."



"...l'àvia el va comprendre, reculà i anà a tancar-se a l'habitació, gemegant, això sí, sobre la desgràcia d'haver educat una canalla desnaturalitzada, però convençuda que mai més no pegaria Jacques, a qui, efectivament, mai més no va pegar i és que, en efecte, l'infant havia mort en aquell adolescent prim i musculós de cabells esbullats i mirada ardent, que havia treballat tot l'estiu per portar un sou a casa, que acabava de ser nomenat porter de l'equip de l'Institut i que tres dies abans havia tastat per primer cop, defallint, la boca d'una noia.

Possibles autors: Marcel Proust / David Leavitt / Albert Camus / Javier Cercas / José Saramago.

TORNEM A LA LITERATURA CATALANA ...

Van tancar la porta darrera seu. Baixà l'escala fosca, freda, estreta. Ran de paret gairebé es palpava el soroll de l'aigua que s'esmunyia per una canal oculta. S'aixecà el coll de l'abric. Havia estat una vilesa, un escarni. Tot d'inscripcions obscenes al llarg de la paret escrostonada, bruta. L'havien enganyat. No s'havia vist amb cor ni d'esperar els companys d'oficina que l'havien portat a aquella casa. Ja era al carrer. Sense adonar-se'n es trobà enmig d'un ròdol de coloms que es van desplaçar al seu pas en un vol curt, feixuc. La ullada insolent d'un colom instal·lat a ple sol. La gent. Gent de diumenge a la tarda, perduda pels carrers. No sabien què fer-ne del temps. Havien esperat el diumenge amb impaciència. Ara el tenien a les mans i se'ls escapava llastimosament.

.........

En sortir, la seva primera intenció va ser posar-se a córrer cap on fos. Va fer un esforç per dominar-se. Justament, córrer, el comprometria. Reüllà a banda i banda. Algú, no conegut d'ell, devia estar a l'aguait, espiar-lo. Potser aquell home que, arrambat en un fanal, feia sem­blant de llegir el diari, o aquell altre, barrejat entre altra gent, que feia semblant d'esperar l'autobús, així que es posaria a caminar li seguiria els passos, i si es posava a córrer, li dispararia un raig de trets per l'esquena. «No series el primer que ens tocaria de liquidar per covard o per aprofitador.»

Possibles autors: Xavier Benguerel, Pere Calders, Sebastià Juan Arbó, Manuel de Pedrolo o Vicenç Riera Llorca

A VEURE SI AQUEST DURA MÉS.....

En aquell moment va entrar la dispesera duent el cafè; remarcà l'incident i de seguida s'oferí per ajudar-los. El sabater del poble, va dir, els podria compondre les perles. Dos anys enrera un cavaller anglès i la seva senyora havien visitat les muntanyes amb tota una colla de gent, i quan a la jove dama se li va desfer el collar de perles de la mateixa manera, les hi havia enfilades a la seva entera satisfacció. Era un ancià honrat, malgrat que fos molt pobre, i esguerrat.



La cara magra i colrada apareixia llistada de pols i suor; tenia la mirada tèrbola. Però no hi havia a la seva expressió la mínima traça de temor i sofrença. En efecte, entre tots els rostres greus i preocupats que hi havia al camp, el seu era l'únic que es mantenia del tot serè, assossegat i tendre.



Vinga quin autor o autora és..............Aldous Huxley, Borís Pílniak, Marcel Proust, Isak Dinesen, J.R. Tolkien, Clive Staples Lewis, Nawal Al-sa'adawi, Enyd Blyton....

UNA NOVA PROPOSTA

Estava tan prima que gairebé semblava transparent; els braços amb què li rodejava el coll no eren més que fràgils ossos que li recordaven l'ossada dels pollastres, i el seu rostre pansit estava tremendament arrugat. Els rínxols grisos, que encara duia pentinats a la moda dels seus anys tendres, li atorgaven un aspecte estrany i patètic, i el seu cosset agostat era talment una fulla autumnal que s'enduria la primera forta ventada que bufés.

L'aventura era talment com una indiscreció comesa en una festa, una falta tan greu, que un mateix s'adona que no pot fer res per a trobar-hi una excusa: l'únic remei era oblidar-la. L'horror que li inspirava la degradació que havia sofert l'ajudava. Se sentia com una serp que ha canviat la pell i que contempla amb fàstic el vell embolcall. Exultava de sentir-se amo de si mateix altre cop; s'adonava de les moltes coses delicioses del món que s'havia perdut quan es trobava immers en aquella follia que la gent en diu amor; ja en tenia ben bé prou; si l'amor era allò, no volia tornar-se a enamorar mai més.

I els possibles autors són:

John Galsworthy; Wilkie Collins; H.G. Wells; W. Somerset Maugham; P.G. Wodehouse; Ralph Fox.....

NOVA PROPOSTA

Estimar i desitjar una dona li havia semblat la cosa més natural del món, i encara l'hi semblava. Però els homes dels expedients, per raons que podia esforçar-se per conèixer, però difícilment arribaria a entendre, s'havien convertit en dones i buscaven els cossos d'altres homes. Ho feien a canvi de diners o drogues o, sens dubte, de vegades per amor. I un d'ells, ¿en quina violenta abraçada d'odi havia trobat el seu violent final? I ¿per quina raó?



Aquella nit va caure una tempesta imponent sobre la ciutat, que va arrencar teules, va fer caure testos de geranis al carrer i va arrencar arbres dels parcs públics. Va ploure a bots i a barrals durant tres hores, desbordant clavegueres i arrossegant bosses d'escombraries pels canals. Després de la pluja, va quedar una fredor ambiental que es va obrir camí dins dels dormitoris i va obligar els dorments a abraçar-se a la parella per escalfar-se.




L'autor o autora d'aquest llibre és..............Artur Miller, Jordi Coca, Cassandra Clare, John Lanchester, Donna Leon, Paul Auster, Mary Higgins Clark, Asa Larsson
.......

I anem pel tercer repte la primera setmana...!

"Quan va ser l'última vegada que se suposa que vàrem tenir el motor d'alumini més innovador? El Hillman Imp,oi? On són ara els antics Hillman Imps? Als cementiris de cotxes, plens d'herbes que els creixen entre les cadenes de muntatge i amb els sostres de ferro rovellat sacsejats pel vent. Un cotxe que ningú no volia comprar, fabricar en un lloc escollit no per raons comercials sinó polítiques, a centenars de quilòmetres dels subministradors de peces. Gira cap a les pàgines de notícies locals. COM CREAR-SE UNA AUTOESTIMA."



"La Sandra Wilcox havia aparegut pel Departament sense fixar prèviament una cita, però la Robyn en aquells moments era casualment al seu despatx corregint les proves de l'examen final. La noia portava un vestit negre d'última moda, una màscara blanca de maquillatge i un pentinat postís, segurament molt car, que semblava que s'hagués electrocutat."


Possibles autors: Amelie Nothomb / Natalia Ginzburg / Stendhal / Tom Sharpe / David Lodge / Truman Capote

ANEM PER LA SEGONA PROPOSTA

Quan em vaig despertar era de nit. Estava desorientat. Sentia veus a fora, però no sabia situar-les. La nostra casa tenia part del davant i part del darrere, dividides per les portes batens del passadís. A la part del davant hi havia les havitacions formals: la sala de visites on rebíem els convidats que no coneixíem gaire i on jo feia exercicis de piano, i a l'altra banda del passadís el menjador que no fèiem servir mai. A la part del darrera hi havia la saleta on teníem el televisor, després venia la cuina, i després el lavabo i les habitacions.



Jo estava dret a l'entrada de l'habitació, al mateix lloc on s'havia plantat Sharief, que en aquell moment, sens dubte, devia estar assegut al cotxe, davant casa nostra, lleial, etern, convençut de quin era el seu lloc al món, perfumat amb una intensa olor de mascle. Vaig entrar a la sala i em vaig asseure a terra, a mig camí entre el sofà i el televisor. Cap dels dos no em va demanar que marxés. Miràvem les flors roses i escoltàvem les cançons preferides de la revolució quant tot d'una, i sense cap avís, va tornar la retransmissió. L'única cosa que es veia era la nit fosca i, a baix de tot de la pantalla, tot de caps il·luminats per focus.




L'autor o autora és un d'aquests: Zadie Smith, Hisham Matar, Ibrahim Al-Koni, Kevin Keegan, Sven-Goran Eriksson, Paul Auster.............

I PER FI COMENCEM EL CURS......

Estic convençut de que una de les raons per les quals la mare em va proposar que entrevistés l'oncle era oferir-li un projecte en què pogués participar. Fins i tot vaig pensar que podia tractar-se d'una imposició, però va resultar que no. A vegades conversàvem tot el dia. Quan parlava de la seva adolescència a l'Índia, dels seus anys d'estudiant a Alemanya o de la guerra, semblava reviscolat. Però quan parlava de la tieta Henny -un fet que no vaig poder evitar i al qual ell recorria sempre que podia-, es tornava a sumir en la seva sensació de pèrdua.

Al cap d'uns quants dies, vaig rebre una trucada frenètica de l'oncle. Em va dir que li havia trucat el director del banc, que tenia el saldo negatiu i que havia de recuperar el xec de cinc mil lliures que havia enviat a la meva mare feia uns quants mesos. Li vaig dir que segur que ja l'havien canviat per rupies i que, atesos els controls de canvi de moneda extrangera en vigor a l'Índia, no el podrien tornar a convertir. Vaig recordar a l'oncle que a mi també m'havia donat un xec amb la mateixa quantitat i que l'hi podia tornar multipicant la xifra per unes quantes vegades. Però no, ell volia el xec de la mare. Vaig quedar ben sorprès i vaig trucar a en Colin. En Colin em va dir que compte corrent amb el saldo negatiu era una fantasia de l'oncle. No faltaven diners ni de bon tros.

POSSIBLES AUTORS: Jhumpa Lahiri, R.K. Narayan, Vikram Seth, Anita Nair....

Sopar a la fresca

Divendres dia 8, a les nou del vespre a casa els Carol-Llinàs. Ps. Sant Genís, 52 TARADELL

La Núria fa les postres.

El Xavier croquetes de bacallà.

La Mercè esqueixada.

La Imma escalivada amb gambes.

La Dolors canapès, i el parament de la taula.

La Carme vedella macerada, i es cuida dels cafès.

La Sunsi, diu que no tindrà temps per cuinar i segurament portarà tastet de formatges.

La Maria, calamarsets saltejats

El xampany ja el tenim en fresc!

I POTSER LA DARRERA PROPOSTA D’AQUEST CURS....

Tot just feia un mes que havia entrat a treballar a la fàbrica i que l’havia esperada a l’hora de sortir. Li havia portat un poema. A partir d’aquell dia, cada tarda li’n portava un. Eren rodolins i li feien gràcia. Un dia li va regalar un dibuix de la seva cara, ben bé la seva mateixa cara, però amb els cabells deixats anar. Ella sempre els duia recollits, però ell l’havia dibuixada amb els cabells deixats anar i semblava, mirant aquell dibuix, que haguessin tingut alguna intimitat. Va amagar-lo al fons de tot de l’armari perquè ningú no el veiés i pogués pensar una cosa que no era.


Va dibuixar unes roselles i, més enllà, uns botons d’or; a peu de bosc una mata de romaní florit. Va aclucar els ulls i va intentar distingir el cant del rossinyol del cant de la merla; va sentir un reietó i, quan s’acostava al rec, va escoltar els tòtils i les granotes. Va dibuixar una branca d’heura arrapada a una roca i va collir unes violetes que es va posar al trau de la brusa. Tot el matí va estar regalant-se en els pensaments del seu amor. Va dibuixar per a ell, va caminar per a ell, va reposar per a ell i va somriure per a ell, i, si ell l’hagués vista, s’hauria adonat que per a ell es tornava més bonica.

POSSIBLES AUTORES:

Sílvia Soler, Maria Mercè Roca, Àngels Gardella, Núria Esponellà, Maria Barbal, Assumpció Canatalozella.....

NOVA PROPOSTA......

A dos quarts de set al carrer de la Carretera de la Bordeta ja hi havia força animació, tot i que encara no semblava que fos de dia. Del cel no baixava més que fosca. Feia fred. El terra era moll com si l'acabessin de regar, a conseqüència d'aquella humitat capoladora d'ossos que, amb molta freqüència, envaeix Barcelona. Sense l'enllumenat públic, i els llums dels semàfors i els vehicles, hauria costat veure-s'hi. Aviat, però, la lletosa claror de l'alba va escampar-se i entre tristos grisos de cendra va néixer un matí apagat i rúfol, senyal que l'insòlit bon temps d'aquella setmana s'havia acabat.



Trucà a la porta. No va contestar ningú. Tornà a intentar-ho colpejant amb més força, però fou debades. Aleshores va provar si era obert i la porta va cedir. El que veié la féu recular d'esma, horroritzada, al mateix temps que feia un crit d'esglai




Qui serà l'autor? Joan Barril, Xavier Bru de Sala, Sebastià Alzamora, Helena Valentí, Montserrat Roig, Antoni Pladevall i Arumí, Carme Riera, Teresa Pamies, Jaume Cabré......

Entro aquest text el 2 de juny:

La meva vida no existeix, preciós. La meva vida és ara mateix. La meva vida, per a tu, comença quan ens hem saludat davant la paret del cementiri i acabarà quan ens separem. Aquesta és la meva vida, visc el moment. El futur no existeix i el passat l'esborro cada dia quan vaig a dormir.


Et van fer callar, agafant-te els cabells i obligant-te a mirar la seva imatge i, en el teu deliri, vas veure un ximplet disfressat de Verge de Fàtima, com ells, amb el carnet del club a la boca, i la mateixa mirada fanàtica, com si tu també et pensessis que havies nascut per salvar la humanitat per fer els homes més bons i més savis i aspiressis a veure els teus lectors humiliats als teus peus.


Possibles  autors: Jordi Cabré, Eduard Màrquez, Francesc Serés, Andreu Martin, Manel Ballart,
Xavier Moret.

Ostres! a mi aixó no em va bé.
És figures de calidoscopi?

A veure qui l'encerta

Alça el cap i el mou a banda i banda. Sembla que rumïi, com si en encetar el nou dia es preguntés què ha de fer, per on ha de començar, cap on li convé anar. Fa dies que no camina gaire i la fresca d’aquesta albada li desperta el desig d’explorar regions que no sol visitar. Torna a mirar a banda i banda i no s’acaba de decidir. Es massa fosc encara i l’aire no és prou calent. De moment no pren cap determini, deixa passar el temps per davant dels ulls impàvids.

Costa reproduir el passat sense fer trampes. No vull dir les fites solemnes, sinó la lletra petita, com si l’acte banal de fer el cafè o posar-se els sostens només es fes per fer el cafè o per posar-se els sostens. No. Ella feia el cafè d’una manera que volia dir: Aquesta és la meva imatge, en cada un dels meus gestos hi sóc tota.

Autors: Emili Teixidó, Josep Mª Espinàs, Sebastià Alzamora, Ramon Solsona, Pere Calders, Jordi Cabré

I ARA UNA DE FÀCIL...

El vaig deixar amb la paraula a la boca i me'n vaig anar cap al bany amb les dues galledes. El bany era un tros de terra voltada de llates fent rotllana, més baixes que una persona, i si el que es rentava no s'ajupia una mica, se li veia el cap des de fora. Una cortina de sacs tapava l'entrada i tot al voltant, arrapada a les llates, hi creixia una herba de fulla fina. A l'estiu anava molt bé poder-se tirar aigua al damunt per quedar net i per refrescar-se una mica.

Vaig tornar al llit embolicada amb la tovallola però abans de ficar-m'hi vaig agafar el vestit que havia deixat damunt d'una cadira i el vaig anar a penjar. Hi havia tot de granets escampats pel llençol i els vaig començar a espolsar mig d'esma. Me'n van caure uns quants a terra i molts saltaven i tornaven a quedar-se damunt del llençol; n'hi havia que s'amagaven per entre els plecs. Vaig agafar un paper de sobre la tauleta, vaig fer una paperina i els vaig anar recollint. Primer els del llit. Després, els de terra, agenollada. Semblaven anissos...

QUI ÉS L'AUTORA:

Maria Mercè Roca, Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Carme Riera, Maria Barbal.....

PROPOSTA PEL CAP DE SETMANA......

De sobte, la bombeta de vint-i-cinc protegida per un pàmpol que penjava del sostre llampurnejà i es quedà encesa amb una claror somorta, com solia passar quan tornava la llum. Apagà l'espelma mig amagada entre el bassal de cera enterca. Es va posar la bata al damunt de la camisa de dormir i va sortir de l'habitació. Va fer giravoltar l'interruptor de llacet per apagar el llum del menjador, el de la cuina, el del passadís.




I es van mirar. Ell es descordà dos botons de l'armilla que l'oprimia. Ella es fregà un ull amb molt de compte de no malmetre la resta de la pintura que havia deixat un dia ple d'agitacions inesperades. Els anys no perdonen. Ell es va aixecar i posà en marxa el gramòfon; després d'uns quants espetecs començà de sonar una simfonia de Schubert; la que havia après a escoltar al costat dels papàs en moments solemnes.




QUI HO HA ESCRIT?...... Mercè Ivarz, Quim Monzó, Carme Riera, Sílvia Alcàntara, M. Mercè Roca, Emili Rosales, Alfred Bosch, Emili Teixidor.............

UNA NOVA PROPOSTA

M'ho va explicar temps després d'estar ingressat per commoció cerebral i fractura de costelles a conseqüència de la caiguda a l'escala. Ens hem fet amics. Ha trigat a deixar-me llegir el què havia escrit el dia que ens va veure per primer cop. No me'n vaig riure pas, com ell temia, sé que m'ha salvat la vida, d'una forma certament original.Però em sembla que fa veure que, de l'actuació clau, no se'n recorda. Trobo elogiosa la descripció que fa de mi; a més, diu en mitja pàgina allò que jo segurament hauria necessitat anys per entendre.

Ell és un jove molt moré de pell, de negres cabells llisos. No gaire alt, prim. Devia anar vestit, samarreta i pantalons, com la majoria de persones de la seva edat, però jo no recordo gens què portava posat; del que estic segur és que no duia cap bossa o cartera o objecte visible. Tan sols el diari, fins que va deixar-lo esmunyir i va caure al terra del vagó, a frec de les meves sabates.


POSSIBLES AUTORS:

Carme Riera, Maria Barbal, Silvia Alcàntara, Anna Tortajada, Àngels Gardella, Sílvia Soler....

De quina obra es tracta?

No havia tornat a un cementiri, des que enterrà son pare, cinc anys després de la mort de la mare. Ja era un adolescent que repetia els vells rituals sense fer-se preguntes. Hauria dit que havia perdut la innocència. Aquella ingenuïtat que, en recordar-la, podia semblar-li deliciosa o perversa. S’havia endurit o, simplement, s’ocultava rere una cuirassa protectora.  No va vessar una llàgrima per l’home que mai no li permeté manifestar les emocions. Es comportà com s’imaginava que l’altre hauria volgut.

***

 Va conduir amb un sentiment estrany. Tenia un nus a l’estómac, que justificà dient-se que tot anava molt de pressa. Sortí cap a la carretera principal, sense adonar-se que s’encreuava amb un altra cotxe. En aquella hora, no hi havia gaire trànsit. Li hauria hagut de resultar familiar, però  ni va veure’l. El conduïa una dona amb aspecte resolt. Rere la delicadesa d’un físic jovenívol, s’hi endevinava la determinació. Quan va veure’l, un rampell d’ira va travessar-li la mirada. Amb una maniobra ràpida, girà el cotxe a la mateixa carretera, just en direcció contrària al camí d’entrada al poble. Si ell en sortia, estava disposada a seguir-lo.

Possibles autores: Imma Monsó, Maria de la Pau Gener, Carme Riera, Roser Caminals, Àngels Moreno

NOVA ENTRADA...

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven pas mai buits. Els negociant a l'engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacienment, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.


L'endemà em vaig llevar tard. Vaig obrir una mica el portaló perquè entrés aire i llum, i, posant-me devant d'aquell mirall que multiplicava les fesomies, vaig començar a pentinar-me. L'aire humit m'havia descaragolat els rulls. Els cabells se m'havien tornat flonjos i pastosos. Vaig lligar-me'ls, a part, en dues catanyetes a cada cantó de cap, i de la mata més grossa en vaig fer una trena, que em penjava per darrera, ornamentada al capdevall amb un llacet.


POSSIBLES AUTORS:

Salvador Galmés, Josep Roig i Raventós, Frederic Soler "Pitarra", Joaquim Ruyra, Victor Català....

L'enigma d'en Lluís

El primer cop que hi va arribar, essent encara un ingenu vailet de pagès, Barcelona despertava de la ressaca de l'Exposició Universal de 1888, que l'havia confirmat com la fàbrica d'Espanya. I com a pol de creixement industrial, on aviat coincidiria la burgesia dinàmica i enfebrada d'or, i un proletariat cada cop més pobre i combatiu


.........


Amargat i aïllat, en Companys va esdevenir un catalanista sincer, però ja era gener de 1939, i en Companys va fugir a França; tot i la invasió alemanya, no se'n va anar a Amèrica, com la majoria d'exiliats catalans, perquè tenia el fill malalt i extraviat. Per això els nazis el van enxampar i entregar a les autoritats franquistes


L'autor d'aquestes paraules pot ser: en Toni Soler, en Josep M. Poblet, n'Alfred Bosch, n'Enric Vila o en Josep Benet  

UN NOU ENIGMA LITERARI

A Itaca, l'erudit hi trobà no solament reminiscèn­cies arqueològiques dins un marc geogràfic descrit en la lletra del poema — elements que tres mil anys després de la civilització homèrica fan un cert efec­te —, sinó el mateix esperit del gran aventurer, l'espe­rit d'un home fascinat pel mar, astut, caut, prudent, errabund, amb els mateixos defectes i les mateixes qualitats de la gent d'avui — però arrelat entranya­blement a la pròpia terra. Un personatge constatable en molts altres rodals del Mediterrani, de dimensions universals, però de pares coneguts, és a dir, local, con­cret, amb un domicili precís i una arrel en la terra.

*******

Així, l'arribada a Istanbul, i fins que el bastiment és manté en les aigües del Màrmara, ofereix, en la part de ponent de l'aglomeració, una visió de doble fons, que sembla augmentar la curiositat. Són els jardins del Serrall, que tenen a sobre la immensa mola de la mesquita de Santa Sofia, el que amaga tota la part de ponent de la ciutat. És aquesta visió immediata el que fa sospitar l'existència d'una se­gona part oculta, perquè la mesquita seria incompren­sible sense l'existència d'una ciutat de la qual és inse­parable. La visió de Santa Sofia — la primera gran peça arquitectònica d'aquest caràcter vista en la meva vida — amb la diversitat de corbes manyagues de co­lor de carbassa clara i les punxes dels minarets amb una punta de rosa al capdamunt, fa un efecte con­siderable.

Es tracta d'una obra escrita per Prudenci Bertrana, Eugeni d'Ors, Joan Puig i Ferrater, Josep Pla o Josep M. de Sagarra. De quina obra es tracta i qui es l'autor?

Una altra proposta:

Mentre ell va ser fora, els dos homes del grup que s’havien quedat em van demanar si volia res més, una galeta, un altre got de llet, pa amb cansalada o botifarra, que demanés qualsevol cosa. Jo deia que no, que no tenia gana i em semblava que el pare trigava massa estona a tornar. Però segur que era només el meu cansament, la son que m’agafava, i el temps que pesa més quan esperem algú i ens trobem en una situació incòmoda. Jo em trobava clarament fora de lloc. De tant en tant guipava pel forat net del vidre enllorat i el carrer era buit i la porta de la casa no s’havia tornat a obrir.

***

Les dues germanes es van quedar a la cuina una bona estona, i parlaven de tot mentre feien escalfar una olla de llet i torraven pa al fogó amb unes graelles a sobre. Tot eren planys i exclamacions i repassaven tot el que havia succeït, des del moment de la detenció i d’ingrés a l’hospital fins a la mort. Quan van sortir al menjador amb el sopar, semblava que ja havien esgotat la història.

Possibles autors: Jaume Cabré, Martí Gironell, Joaquim Borrell, Emili Teixidor, Avel·lí Artís Gener (Tísner)

UNA ALTRA PROPOSTA

Un artiller, amb el cap embenat, va cridar el monjo pel seu nom. Ell s'hi va acostar i li va fer l'absolució amb el senyal de la creu. Usava la llengua llatina, que en aquell galimaties de par­les era tan bona com qualsevol altra. Va obsequiar el soldat amb un somriure i va continuar. Pel camí encara va dedicar un salve i un parell d'ora pro nobis als baldats que ho demanaven. Això no li impedia navegar entre els cossos, ni tampoc recuperar el fil de la conversa amb mi.

—El país, cada dia que passa, s'exalta més. Vejam, on deu ser el sergent aquest? No en pot sortir res de bo, Sinclair, quan regalistes i quietistes estan conxorxats. Doncs no el veig, dimo­ni d'holandès, a veure si me l'han canviat...

Aquelles mateixes corporacions eren les que formaven un corredor, en dues fileres a llengua d'aigua, per acomiadar la sobirana. Els jurats, els diputats i oïdors, els magistrats i consellers, s'havien vestit togues i gramalles per renunciar al seu somni —un somni que els havia costat una pila de morts i de penúries. La ciutat que havia combatut per ser una cort de reis, es disposava a enllestir, abandonada del món, tibada de digni­tat i angoixada per l'anhel d'un miracle. Jo els mirava, recolzat al mur, quan van sonar unes salves des de l'esquadra anglesa. Els canons dels baluards van replicar amb tres descàrregues, que em van fer trontollar els colzes i la caputxa que em cobria les orelles. La xalupa major del Valiant, que jo coneixia bé, va lliscar fins a l'embarcador. Dotze artillers de la nau capitana, els únics sencers que devien quedar, van baixar a terra i van presentar armes. Portaven sedes verdes.

De quina obra es tracta ?. De quin autor?. L'autor pot ser: Alfred Bosch; Llorenç Capdevila; Eduard Castellarnau; Albert Salvadó; Vicenç Villatoro.

NOU REPTE....

Va travessar la calçada esquivant un carro el cavall del qual va moure el cap davant del seu pas ràpid, i se submergí en la riuada humana del passeig central, sota els arbres carregats d'ocells i alguns venedors ambulants que oferien la seva mercaderia. Un grup format per mitja dotzena de modistetes el va mirar, i al xocar amb els seus ulls van esclafir a riure entre un xivarri creixent, desbordant de vitalitat i coqueteria. Després, almenys dues d'elles van girar el cap per observar-lo altre cop, i tot i que van conservar el somriure ja no van dir res més, però quedà la intenció; la breu passió d'un moment passatger. Potser una esperança.

Va pujar per l'escala palpant la barana i els graons, maleint-se per no portar llumins per poder-se il-luminar, amb la por de trobar algú que baixés tan a cegues com ell, encara que fos un veí, però no ensopegà amb ningú. Ni tan sols se sentia res, a l'altra banda de les portes: cadascú vivia la seva por en silenci, plorant els morts o resant pels vius. Almenys va tenir sort, perquè en arribar a dalt va veure un rectangle obert amb la nit a l'altra banda.

POSSIBLES AUTORS: Jaume Cabré, Jordi Sierra i Fabra, Albert Salvadó, Andreu Martín, Josep Maria Loperena, Manuel de Pedrolo.....

Un altre text de fons de la nostra literatura

"Trucaren a la porta. Entrà un servent que duia, fent equilibris, una gran safata amb xocolata i secalls. Ho deposità tot en una preciosa taula rodona de tres peus...Abans, però, hagué de treure unes grans piles de llibres i unes balances de precisió que col·locà damunt d'una calaixera. Ho feu tot amb una gran delicadesa i amb una gesticulació emfàtica. Era de Lleida i es deia Ramon."


"Un sospir d'alleujament, com una papallona, com un bri que es  desfà, rodà sense localització possible. El príncep muntà a cavall. Se sentia segur, com sempre, una altra volta. Una branca de pi oscil.là, imperceptible, mentre un esquirol, de moviments nerviosos rosegava un pinyò. Pujà una forta sentor de terra mullada".


Possible autoria:   Joan Perucho, Llorenç Villalonga, Josep Pin i Soler, Prudenci Bertrana, Narcís Oller, Maria àngels Anglada.

Nou enigma

Escometria una aventura immensa, aniria per terres únicament somiades. Ho va saber aquell matí, a penes va despertar-se. Va ésser una sensació sobtada i absolutament serena, certa. Durant uns instants, dins la cambra fendida per l’intensa, quadrada lluminositat d’un portelló de persiana obert, va gaudir d’una eufòria imaginativa i feliç, que semblava vessar-li per tot el cap. Hauria botat i cridat. Però va adoptar l’expressió de cada dia, endormiscada i absent, quan es llevava per anar a escola.

***

Jo vaig apoderar-me del duro potable i per camuflar-lo el vaig untar de greix i el vaig arrugar. I vaig anar, amb el paperot desfigurat i l’afegitó de dues pessetes, al carret del valencià miop a compara-li una capsa de cigarrets rossos. Era un carret de tres rodes, amb un tendal de lona, que s’instal·lava sota les palmeres del moll, enfront dels velers ancorats. Venia xufles, caramels, xiclets, tabac, ventalls de coloraines, el valencià, que a penes si distingia res dos pams  enllà dels vidres de les seves ulleres, d’un dit de gruixa. Va palpar el bitllet marcit, les dues pessetes. Em donà un paquet de “Lucky Strike”. Vaig fugir de pressa.

Possibles autors:

Miquel López Crespi, Baltasar Porcel, Biel Mesquida, Lluís Anton Baulenas, Jaume Cabré

US DEIXO UN DELS TEXTOS MÉS DELICIOSOS QUE HE LLEGIT...

"Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d'afecte que l'absència del "Turc" deixava vacant.Va provar de mirar-se amb uns altres ulls el canari de la seva tia, però podien fer-se tan poques combinacions realment divertides amb l'ocell que va veure de seguida que no passarien mai d'una superficial coneixença.

"Li farem una caseta al jardí amb tot el confort de les darreres descobertes. Damunt la porta hi farem pintar unes lletres que diguin "No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho".


Possible autoria:  Ramon Minoves, Quim Monzó, Pere Calders, Imma Monsó, Manel Ballart, Empar Moliné

UN NOU LLIBRE

Més que no pas en la solitud de la meva cambra, abans de sopar, ja feia estona que tenia la sensació claríssima de fer nosa. M'afanyava tant com podia per acabar-me el plat de crema cremada dels postres, i em preguntava com ho faria, si ells es quedaven, per alçar-me i sortir del menjador. Ara, després de l'anunci de Mossèn Pere, fet en el to expectant de qui es disposa a revelar un secret, es va fer un altre d'aquells silencis respectuosos que eren com mirades dirigides a la màxima autoritat de la reunió esperant la seva decisió.

Jo les recollia sense dir res. Em semblava que ara, després de posar-hi els ulls els dos, havien perdut bona part de la seva virtut, del seu misteri. Hauria de passar molt de temps perquè pogués tornar a mirar-me-les amb aquella aura d'intimitat compartida, d'objectes sagrats exposats només a les grans solemnitats, que havien tingut per a mi. Ajupit a terra, observava amb un ai al cor, que no sorgís cap paper o novetat que pogués comprometre l'encàrrec de la mare.


POSSIBLES AUTORS:

Emili Teixidor, Jaume Cabré, Vicenç Villatoro, Albert Salvadó, Lluís Racionero, Jordi Sierra Fabra.

Nova proposta: 12 d'abril

"Només entrar al pati -la vella en deia el jardí-, t'adonaves que hi havia caixes de cartró mig podrides i plenes d'ampolles trencades al fons,  el xassís d'una bicicleta rovellada i sense rodes, munts de fustes corcades, cagarades del gos, filferros, gàbies d'ocells aixafades, matolls de tota mena... La porta de la casa sempre era oberta i a l'interior endevinaves unes parets fosques i escrostonades. A la dreta, just a tocar l'entrada, era on vivia el gegant, gairebé sempre assegut a la butaca, llegint diaris o dormint."


"...Després, en ser davant de casa, em vaig tornar a passar el mocador pels ulls i vaig entrar. I aleshores, la mare, en sentir la porta, va sortir corrents al pati per dir-me il.lusionada que, segons l'oncle Pere, el pare potser sortiria aviat...Va ser com un calbot d'aquells que ell em clavava de tant en tant i que em retrunyien al cap hores i hores, això i una profunda i vivíssima decepció."



Possibles autors:     Jaume Fuster, Jordi Cabré, Francesc Serés, Jordi Coca ,
                                  Emili  Teixidor,  Ramon Solsona.

UN REPTE NOU:

Entrava molt tard a casa. Tots els altres ja eren a taula, menys el pare (ja no menjava mai amb la família), que es passejava, com de costum, amb el barret posat, amunt i avall. Cansats d'esperar-me, havien començat a sopar. Quan em veieren aparèixer, abatut, rendit, ple de fang i amb els peus que encara regalimaven, tot i haver-me'ls ben eixugat a la porta, la meva mare llençà un crit d'esglai. La mirada que el meu pare em clavà fou tan severa, que jo em sentia a frec d'una nova catàstrofe. Feia dies que me les temia totes i estava resignat al pitjor. Però la meva cara devia fer tanta llàstima, i el meu aspecte era tan derrotat, tan de vençut, que pels ulls irritats del pare hi passà com una lluïssor compassiva. Em digueren que anés a canviar-me corrents i que em posés a taula.


Era un vapor petit, tronat, i la mar, molt repicada, ens agafava de banda. L'aiguabarreig de l'estret de Gibraltar sovint està força mogut, i aquell matí feia una garbinada grossa. Les dues mars s'envestien, alçant unes onades i un ruixim del diable. Les aigües eren de blau cobalt, amb amples pinzellades verdoses, d'un verd com verinós, i grans blancalls d'escuma que hi bullien amb fressa. El vaporet de la Transatlàntica era un esclop, i, havent de travessat de biaix aquell ample desfermat de remolins i crestes, i a més combatut pel vent, ho passava amb força treballs, brandant i capbusant-se com un ànec.


POSSIBLES AUTORS:

Joan Puig i Ferrater, Agustí Calvet "Gaziel", Josep M. de Sagarra, Jaume Brossa, Miquel Llor, Raimon Casellas.....

UNA DE NOVA

Aquells dies, moltes mestresses de casa afegeixen flors d'ametller a la bugada dels soldats, per dur-los bona sort i atraure'n la benevolència. És prudent, en tot cas, deixar-los triar el programa de la televisió. Al vespre, als bars, hi ha joves que paguen les ganes de riure amb una nit al calabós, només perquè els soldats, amb un xic de violència, deixin de sentir tots els crits que se'ls fiquen orelles endins.



Cada any els que ensenyaven eren menys i menys en sabien, cada any els que n'aprenien eren menys i menys n'aprenien. La mare, els dies que caminava d'una banda a l'altra de la cuina sense parar de mirar-se les sabatilles, despentinada de tan provar de pentinar-se amb els dits, deia: "Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè em perdut tota la resta... I sem feliços quan ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates... Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles... Perquè no ens creuran mai si diem que ja sem com ells..."


QUI D'AQUESTS HO HAURÀ ESCRIT?

LLUÍS-ANTON BAULENAS, JOAN-LLUÍS LLUÍS, FERRAN TORRENT, CARME RIERA, PACO LÓPEZ DIAGO, BALTASAR PORCEL.

De quin llibre son aquests paràgrafs?

Fa força anys que no trepitja Barcelona. Se’n va anar de la ciutat quan encara no tenia dotze anys. Ara en té vint-i-sis i la distància d’aquests catorze anys li proporciona suficient objectivitat per valorar els esdeveniments que van succeir. Es va veure obligat a madurar de pressa, sotraguejat per circumstàncies adverses. Sense pares, que varen morir quan ell era molt petit, criat per uns oncles que amb prou feines en tenien per tirar endavant la pròpia família, va comptar amb l’agreujant de ser jueu i viure en una època maleïda per a ells.

****

També sap subministrar morts lentes, és clar, té anys d’ofici i hi ha gent que no tant sols vol treure’s del mig algú molest, sinó que també les hi vol fer passar magres. De la mateixa manera que ara, per exemple, ha facilitat alleujament a aquesta noia, en altres ocasions ha provocat calvaris que han fet que més d’un s’hagi acabat llançant des de dalt d’una torre per finalitzar amb el patiment. El resultat: una mort que sembla un suïcidi.

possibles autors:

Assupció Cantalozella, Alfred Bosch, Francesc Puigpelat,  Maria Carme Roca, Jordi Molist, Rosa Maria Planes...

NOU REPTE

Avui és un gran dia, perquè he pres dues decisions. Les primeres des que he arribat a aquestes terres. D'això fa uns quants anys. No puc dir quants, perquè no sé ni quin dia és avui, ni la setmana ni el mes ni l'any. Això són coses que aquí dalt, a la muntanya, no tenen cap importància. Allò que és més important és saber quin temps tindrem, si és la tardor o l'hivern, si les neus arribaran aviat o si la primavera será plujosa i si l'estiu serà com cal. Aquests trets de la natura són els que indiquen si ha arribat l'hora de baixar cap el pla, si s'han d'esquilar les ovelles o si pariran aviat. La vida és senzilla, i som nosaltres que la compliquem.


Em vaig descobrir assegut en aquell banc i em vaig mirar les mans. Els palmells eren blancs. No obstant això, estaven tacats de vermell, del vermell de la sang que havia vessat quan vaig colpejar el cap d'aquell pobre home, fins a ensorrar-li el crani.



POSSIBLES AUTORS:

Francesc Puigpelat, Pep Coll, Xavier Moret, Albert Salvadó, Vicenç Villatoro, Jordi Llavina......

nova entrada

A veure si us faig rumiar una mica

He comptat el pas del temps en el calendari. Ahir va fer vint-i-dos dies que te n’anares. He provat de veure’t en el restaurant, però un guarda de seguretat m’ho ha impedit. Quan et telefono, només parlo amb un enfilall de mentiders fidels a les teves instruccions. T’he escrit cinc cartes certificades sense obtenir-ne resposta. Res no sé de tu, perquè el marit de la teva germana m’ha amenaçat si el torno a molestar.

***

Ja al carrer, pràcticament a les fosques, va creure sentir soroll de passes a la seva esquena. Quan ja era damunt la bicicleta, una forta estrebada al cap el féu descavalcar. Immediatament, una altra damunt la ronyonada i moltes més, seguides, a l’estómac, a les anques i a la espinada. Ningú no acudí a auxiliar-lo. Deu minuts més tard, amb moltes dificultats, aconseguia aixecar-se. Li rajaven dues vetes de sang, del cap i dels llavis, i se sentia molt marejat. Repenjant-se a la bicicleta, aconseguí arribar a la pensió. A la recepció no hi havia ningú. Agafà la clau i pujà a la cambra. Valent-se d’una tovallola ben nuada estroncà la sang, però vençut per un mareig insuportable es desplomà.

Martí Gironell, Ramon Barnils, Emili Rosales, Marius Serra, Miquel Mas Ferrà