El llibre per comentar a partir del
6 de gener: L’edat de ferro
L’autor:
John Maxwell Coetzee. Escriptor
sud-africà
Va néixer el 9 de febrer de 1940 a Ciutat del Cap en i es va criar a Sud-àfrica i Estats Units. Professor de literatura, crític, traductor i lingüista. La seva obra és una clara al · lusió al món repressiu de l'apartheid abans de l'abolició de la segregació racial i es distingeix per abordar la realitat del seu país en forma ambigua, sense recórrer als clixés habituals del realisme. El 1974 va publicar la seva primera novel · la, Dusklands, a la qual van seguir In the Hearth of the Country (1977), amb la qual va guanyar el CNA, el premi més gran de les lletres sud-africanes. Escriptor de les novel · les de culte com Infància i Desgràcia, entre les seves obres destaquen Al cor del país (1977), Esperant els bàrbars (1980), Vida i època de Michel K (1983), Enemic (1986), Edat de ferro (1990) i El mestre de Petersburg (1994). Guanyador del Booker Price, va obtenir el Premi Nobel de Literatura de 2003.
Va néixer el 9 de febrer de 1940 a Ciutat del Cap en i es va criar a Sud-àfrica i Estats Units. Professor de literatura, crític, traductor i lingüista. La seva obra és una clara al · lusió al món repressiu de l'apartheid abans de l'abolició de la segregació racial i es distingeix per abordar la realitat del seu país en forma ambigua, sense recórrer als clixés habituals del realisme. El 1974 va publicar la seva primera novel · la, Dusklands, a la qual van seguir In the Hearth of the Country (1977), amb la qual va guanyar el CNA, el premi més gran de les lletres sud-africanes. Escriptor de les novel · les de culte com Infància i Desgràcia, entre les seves obres destaquen Al cor del país (1977), Esperant els bàrbars (1980), Vida i època de Michel K (1983), Enemic (1986), Edat de ferro (1990) i El mestre de Petersburg (1994). Guanyador del Booker Price, va obtenir el Premi Nobel de Literatura de 2003.
L’obra: L'edat de ferro
A la Ciutat del Cap, la senyora Curren, professora de clàssiques, s’està morint de càncer. Durant tota la seva vida, s’ha oposat a les mentides i a la brutalitat de l’apartheid, però n’ha viscut al marge. De sobte, es veu obligada a acceptar la ràbia i la insensibilitat que ha provocat aquest sistema. En una llarga carta a la seva filla, que fa temps que ha marxat a Amèrica, la senyora Curren explica els estranys esdeveniments dels seus darrers dies.
A partir del 7 de gener al 16 llegirem els dos primers capítols, i podem anar fent comentaris i a partir del 16 fins al 27 l'acabem
Bon dia,
ResponEliminaHe llegit unes quantes pàgines, i em pregunto davant la notícia com la que rep la senyora, la de la seva malaltia, et deu fer veure les coses de diferent manera i canviar l’escala de valors.
S’enfronta en una altra soledat de la que havia viscut fins en aquell moment quan diu:- vaig entrar en aquesta casa buida de la qual s’han esvaït tots els ressons, on fins i tot el trepig de la sola a terra és sec i sord! –com troba a faltar l’escalf d’una abraçada!
S’adona que morirà i tot seguirà igual, les picabaralles polítiques (em recorda alguna cosa “no cedim a les amenaces”?).
La manera de rebel•lar-se contra tot, ho fa amb els gats i amb el seu cos, i la gran pregunta: ¿podrà haver-hi una vida millor? Malgrat les tenebres, les desesperacions i les enrabiades, no m’he després de l’amor que li tinc.
Sembla que ens endinsarem a dues soledats paral•leles.
Bona tarda,
ResponEliminaAl començament vaig pensar que la protagonista era una inconscient al iniciar “una relació d’amistat” (no sé massa com definir-ho) amb el rodamón que volta pel seu jardí.
Hi he anat pensant i ara ho veig d’una altra manera. Ha de ser molt angoixant que et diagnostiquin un càncer terminal i haver-ho d’afrontar ben sol. Ella s’imagina la mort com la soledat més absoluta i permanent, i comença a veure’s immersa en aquesta soledat abans de morir. Per tant no es estrany que s’agafi a la companyia del rodamón com a un ferro roent. En aquesta mena de relació i veu la dependència de l’un envers l’altre i això la fa sentir que forma part d’aquest món.
Per altra banda, si aquesta carta que ella escriu, arriba en algun moment a mans de la filla, no em vull ni imaginar el desconsol de la noia.
Ja veurem com es va teixint la relació entre aquestes dues persones tan solitàries i desgraciades. Serà interessant!
És, però, una novel•la molt dura i depriment.
Hola.
ResponEliminaNo tinc la novel·la a les mans ara mateix però crec que es situa als darrers temps de l'apartheid. L'home que volta pel jardí de la protagonista, més que un rodamon és un més de la societat de color de sudàfrica que malviu de feines esporàdiques i sempre de servei a la classe blanca dominant a que pertany la dona. La relació és produeix quan la dona se sap greument malalta,sola i abandonada pels seus i, ella també com aquell home necessita que l'atenguin i per atendre-la no troba més que la comunitat negra. Tot i que l'autor no es refereix mai explicitament a la raça i al color de l'home la situació és aquesta. Els que malvivien a sudàfrica no eren els blancs. Amb tot, el conflicte va més enllà de relació o conflicte amb les races, és una qüestió de soletat, fins ara.
A mi no sé on se m’ha escapat alguna cosa, ja que mentre anava llegint el meu dubte era si els protagonistes eren blancs o negres, tot d’una pensava la dona és blanca , no, no deu ser negre, jo tinc molts dubtes fins i tot dubto que tingui una filla, perquè no espera mai rebre una carta de la filla?
ResponEliminaJo també he pensat que és una dona que actua amb inconsciència i poca autoritat, De tota manera tampoc no te gaires alternatives veien com es comporta la policia.
La seva casa no es converteix ni en una pensió per estudiants, com li recomana el vagabund, més aviat es converteix en un refugi de beneficència, la minyona, els seus fills, l’amic del fill...
Es una bona dona desenganyada, de la salut, de la política, de la família, de tot el que l’envolta ja no es vol posar al telèfon... ja anirem veient que desgrana l’història perquè tot just és el començament.
La situació en què està vivint Àfrica, fa que la filla de la protagonista emigri cap a Amèrica. La Sra. Curren, mentre pot, viu al marge d'aquesta situació, però arriba un moment en que tot està tan podrit que s'hi troba implicada: la malatia de la protagonista, el càncer, és un paral·lelisme amb "la malaltia terminal" que pateix la societat africana.
ResponEliminaTot és un desgavell. La vida d'aquesta dona està amarada per la por, l'angoixa, la soledat...m'imagino que és per això que la minyona fa i desfà com li ve be. Que el rodamón també fa la seva i aquella casa es converteix en un lloc caòtic! Falta veure si, entre tots aquests personatges, hi ha algú capaç de mostrar-se humanitari.
També em sobta el comentari de la minyona en el que diu que la joventut ja no té ni pare ni mare: "l'edat de ferro". Si els pares no som capaços de controlar, ni que sigui una mica, als nostres fills, quin futur ens espera?
Ja veurem com va evolucionant la història!
Núria, això que dius que "el càncer de la sra. Curren és un paral·lisme amb la malaltia terminal que pateix la societat africana" trobo que és exacte i també, "mentre pot viu al marge", però arriba un moment que necessita els altres, i al seu voltant només i ha els servents, negres,i de pocs recursos, i ella comença a ser dels dèbils del seu país on fins llavors havia estat dels privilegiats. Aquesta perspectiva em sembla que enfoca bé la lectura i la comprensió dels personatges.
ResponEliminaUna informació al marge: he estat al comiat de l'Anna Lizaran - nosaltres vam seguir els inicis del teatre Lliura de Gràcia -. Ha estat preciós. No en passaran reportatges perquè no hi han deixat entrar càmeres. Però al final han passat un video-collage d'algunes interpretacions seves, que si el passen per la tele no us el perdeu. També hi ha a les cartelleres una pel.li francesa sobre escriptors que és una joia "En la casa". He mirat i no la fan a Vic, a BCN es pot veure al Verdi i al Meliers. Una altra cosa: fa poc s'han editat les cartes que Coetzee i Paul Auster van encreuar a primers del 2000. Diu que és un llibre molt bo.
Núria i Mercè: Amb les vostres puntualitzacions em miro el llibre d’una altra manera i m’agrada molt més. Que bé que tinguem aquets comentaris. Ningú més llegeix el llibre?
ResponEliminaMercè ho tindre en compte, i agreixo tota l’ informació donada. Ha estat una pèrdua molt lamentable.
Bon dia,
ResponEliminaPels comentaris veig que aquest llibre no ha tingut gaire èxit i, de veritat, que em sap molt greu, perquè val molt la pena llegir-lo i poder comentar-lo.
En un comentari anterior vaig dir que no entenia la frase de la minyona:" el jovent no té pare ni mare". Doncs be, en aquest moment ja puc dir que l'he entès perfectament.
La societat en que ens toca viure és la que ens ho dona tot: educació, sanitat, llibertat…, essent així s’ens mostra com a pare i mare. En el moment en que quedem exclosos dels drets que tenim com a persones, i ens exclou la pròpia societat, en aquest moment deixem de tenir pare i mare. En aquest moment passem a ser de ferro si volem lluitar per els postres drets.
A mida que el càncer va avançant i va rosegant tot el que troba, cada cop apropa més a una mort segura (Sra. Curren). És el mateix càncer que va rosegant a la societat excloent, i aboca a la mort a la societat exclosa. Llavors és del tot llegítima aquesta lluita cruenta per conservar la vida. En tots dos cassos.
Digue’m que en penses.
Núria, hi ha comentaris de les dues dones a la pag. 52 sobre "el jovent no té ni pare ni mare". La senyora Curren també es refereix a que quan més cedeixen els pares en la seva autoritat, els fills arriben a perdre's el respecte a ells mateixos. Per la minyona la culpa és de la societat dels blancs que els margina.
ResponEliminaA la pàg 79 s'aclareix molt bé la posició de la filla de la sra. Curren. D'ella diu: També és de ferro. Jo interpreto que és radical i fa l'opció de no tornar fins que hagi canviat el sistema, sembla que va lluitar sense resultats.
La mare ho entén, de moment, però la necessita emocionalment i aquesta dicotomia impregna de ferro el text d'aquesta carta a la filla absent.
Parlant de l'estil trobo que, continuament, fa unes comparacions impactants, breus,exactes, originals i molt agosarades. p.e.Pàg 86 "el meu cap és com un bassal en el qual ell hi fica el dit i remena".
És un llibre escrit des del dolor per la gent del seu país. És real el sofriment que traspúa, tot i que pugui ser ficció la història que li serveix per dir la situació des de diferents vivències. En aquest sentit, el trobo testimonial.
M'està costant llegir aquest llibre.
ResponEliminaEl paral.lelisme entre el moment vital de la protagonista i el punt històric de Sudàfrica, és evident.
Sudàfrica estava vivint els fets que van portar-la al canvi de règim. S'estaven replantejant nous models de relació, de forces ...
La protagonista, en el periode vital final, es replanteja el seu rol social, l'escala de valors que han regit la seva vida...
En el fons una situació semblant exposada en diferents nivells.
I enmarcant-ho tot plegat: soletat, desconcert ... i l'element de la nova força del jovent (la filla, els nois negres)
Diuen que una obra d'art és allò que arriba a conmoure. Aquest llibre deu ser una obra d'art.
Continuarem llegint !!!
Hola,
ResponEliminaJo trobo que la Sra Curren es troba molt indefensa davant els esdeveniments que sense voler s’ha trobat: la malaltia i el país emmalaltit, és troba infinitament sola, envejant la vida d’en Vercueil:”En Vercuiel té un gos amb qui dormir. En Vercuiel sap com viure en aquest clima”. "Escric. Segueixo la ploma i vaig allà on em porta.¿Que més puc fer?
A mesura que avanço en la lectura, amb les reflexions i les preguntes que es fa la protagonista em va envaint la tristesa, quina impotència!
Emprant una frase com la M del Carme hi poso la que sortia avui com a frase del dia i que la trobo molt adient:
La bona literatura brilla i et fa mal. S'hi ha de notar el pes del que s'ha viscut, el dolor infinit que t'infligeix la vida.
S’ha d’anar pensant en allargar la llista dels llibres per comentar, ja que només hi tenim el de "La pell de la revolta".
Em sembla que aquesta història s'ha de llegir més aviat com l'experiment de narrar la possible situació d'una persona dèbil, però del grup dominant, vivin les dificultats i les consequències del grup dominat: ho explica molt bé la Núria, trobo. És una forma de narrar com estava i vivia la comunitat negra els últims dies de l'apartheid i la soletat de la gent gran en comunitats riques.
ResponEliminaSi heu llegit o voleu llegir el llibre-reportatge sobre Mandela i la fi de l'apartheid INVICTUS us tranquilitzarà.
Si Dolors, en Vercueil "sap" viure en la pobresa, només procura per ell, -evolucionarà?-no es barreja en les reivindicacions de la comunitat perquè ja ha acceptat i s'ha acomodat a una situació de vençut o s'ha automarginat i perquè ja no té futur. La sra. Curren no ha viscut mai una situació de marginació o soledat i la pateix doblement i en explicar-la tan bé, fa patir, però la que de debò viu angoixada és la serventa, amb fills "a l'edat de ferro" implicats i en lluita amb el conflicte i d'altres de més petits: ella i els seus viuran, per força un futur en barris perillosos de sudàfrica que és la seva terra. A mi em fa més angúnia aquesta dona, la Florence, que la sra. Curren que té els descendents a la salvaguarda i es pot pagar l'assistència.
ResponEliminaM. Carme i Dolors: "l'obra d'art arriba a conmoure/s'hi nota el pes del que s'ha viscut".
Trobo que és ben bé això. Per cert Dolors, d'on has tret aquesta frase del dia?
Tots els personatges son de plànyer, la Florence tot i que el que li pasa és molt dur troba una espatlla on repenjar-se. La que menys ès aquí va dirigida la llarga carta, s’ha desentès de la mare i del seu país, quan la seva mare li ha sentit dir vaig néixer a Sud-àfrica, i no sap si hi ha una segona part- no hi tornaré mai més- o- i un dia hi tornaré.
ResponEliminaLa frase: n'envien una diàriament si et subscrius a aquesta adreça: http://www.minimalia.net/inici.asp
Hola,
ResponEliminaJo penso que els tres personatges: la sra. Curren, la Florence i en Vercueil, tots són víctimes d'una societat podrida. L'angoixa de la Florence com a mare ha de ser terrible, però té companyia. En Vercueil ha acceptat la seva situació, sembla que passa de tot, però no és així. A la seva manera serà l'únic suport de la sra. Curren. I la sra. Curren, d'acord que pertany a la classe dominant i que té diners per pagar-se l'assistència, però està ben sola. El seu destí és morir com una bestiola: sola.
I si parlem de la filla. No és una víctima, també? Una víctima del egoisme! Si li arriba a les mans la carta de la seva mare, com quedarà? Ella ha fugit del seu país, i no en vol ni sentir a parlar. Això li soluciona la vida? Li quedarà per sempre la certesa de que ha fallat, que ha abandonat a la seva mare, en unes condicions nefastes!!
Núria, ¿són egoistes les persones que s'exilien del seu país o no volen tornar-hi fins que no es resolguin els conflictes socials i polítics que hi ha?. Abandonen la lluita pel país i la seva gent? ,la reforcen? Depèn de l'època i dels fets que ho provoquen, potser? Nosaltres tenim mites d'aquests. Alguns potser van treballar per Catalunya des de fora, recordem Pau Casals para la ONU i a la Casa Blanca. I què més? I els altres? Ei només us ho plantejo: és una pregunta que m'he fet sempre. No me la sé contestar. M'ajudeu?
ResponEliminaCanvio de tema, no ens capfiquéssim:
Alerta quan arribeu a la pàg 130 i dues més: el que diu la sr. Curren "no dic que em va doldre perquè no tinc dret a dir aquesta paraula que pertany a la seva gent, però ara estic pertorbada..." "..."No havia vist cap negre mort, sr. Vercueil, ja sé que moren en un altre lloc. La gent que he vist morir eren blans i morien al llit..." i segueix la seva confessió descarnada, que podria fer-me-la meva. Bo, bo.
Mercè,
ResponEliminasens dubte no m'he explicat be! Jo trobo a la filla egoista envers la mare. Si la noia, en marxar, perdés tot contacte amb el seu país i no hi deixés a ningú dels seus, ho trobo molt legítim! És la seva vida, l'ha d'encarrilar com vulgui. Però hi deixa a la mare i la deixa ben sola. D'acord que la mare no marxa perquè no vol! Però no es tracta d'anar-hi a passar les vacances... es tracta de que la mare està malalta, sola, i per acabar-ho d'arreglar en un país caòtic! Francament, en aquest cas, penso que la política queda en un segon terme.
Hola,
ResponEliminaJo també penso que la filla és molt fresca, ella ha marxat a fer la vida en un altre país, i ha abandonat la seva mare sola, encara que la seva mare hi pugui anar, l’arrencaria del lloc on ha viscut i sempre seria la convidada.
És cert que hi ha hagut molta gent que ha treballat des de l’exili i molta gent que ho ha fet sense marxar i ha treballat en l'anonimat, però en unes altres circumstàncies, Pau Casals, quan la guerra, ja havia viscut moltes temporades al estranger, i una professió que l’omplia molt, la Sra. Curren no té res per lluitar, marxar hauria estat un altra càncer.
Ella ho explica en l’últim paràgraf de la pàg. 134, :
I a més, ¿quin honor es pot derivar de marxar en aquests temps en què el vaixell foradat de cucs s’enfonsa tant clarament, en companyia de jugadors de tennis, brokers poc honrats i generals amb les butxaques plenes de diamants que se’n van a refugiar als rabeigs més tranquils del món?. I segueix...
Ho dieu tot de maravella. fa dies que el vaig llegir, no se perqué em vaig avançar i no el vaig poder tancar fins al final. Es una història durísima.... i si ens distraiesim mes endavant.
ResponEliminaEstic d'acord en que la Sr. Curren té la situació que ha volgut tenir, pero es molt de planyer i a més demostra que es una dona forta. Ella si que entronitza "Edat de Ferro". En el fons l'admiro... No s'inmuta ni s'enfada amb la serventa quan li porta nois que no vol a casa, al contrari va a la policia a testimoniar. Dona clar exemple de la duresa de l'Aperheid...
Quina sort teniu de poder anar xatejant a la tarda.. Ah! pero cap a les 8 del vespre us llegeixo....
M'ha agradat aixó de la frase del dia
Hola, avui m'hi fico, no ho he pogut fer abans. M.Carme, no xatagem, només hi entrem quan podem i hi diem la nostra. Jo els vespres, si sóc a casa, m'ocupen l'ordinador i des de lafeina no ho puc fer, (encara que alguna vegada ho he fet).
ResponEliminaNomés he llegit els dos primers capitols i la trobo molt dura. Jo també admiro aquesta dona com diu la M.Carme, però hi pateixo massa, sento la seva impotència. És blanca però no creu en l¡apartheid. La seva filla ha marxat segurament per no estar d'acord amb un sistema, i això li vàren inculcar els progenitors, és així com funciona. La meva filla és independentista, però té amics que no hi estan d'acord.
Ella vol veure la gent de color com a iguals, però constata que "son diferents", almenys en la manera de pensar, d'odiar, de rabiar,....Jo la veig com si al final de la seva vida es volgues redimir acceptant la malaltia i la soledat, accptant un indigent per companyia i uns nois ressentits per culpa de la condició que la gent "com ella" els hi han donat. Ens mirem nosaltre els magribins com a "iguals"? Ho volem fer, però a vegades se'ns fa dificil contestar.
El seguiré, veig que heu quedat poques a la tertúlia i el llibre no s'ho mereix, a veure si despres d'aquest vent de ponent vé una tramuntana que ens neteja de neguits i fantasmes i estic més animada a continuar.
Per cert, i no és fer la pilota, estic d'acord en tot el que heu anat dient. He de remarcar que ela soledat és l'eix vertebrador com heu dit per aquí dalt.
Com diu la Fàtima es tracte de dir-hi la nostra en el moment del dia que trobem més oportú i si tu estàs llegint i penses això o allò t’agradaria comentar-ho, fas una nota o subratlles i quan et va bé ho entres al ordinador, o llegeixes els comentaris i dius no hi estic gens d’acord o jo matisaria ... doncs, ens ho fas saber, o et porta a plantejar un dubte com fa la Mercè amb els que s’exilien, ella pregunta son egoistes? Doncs podem donar la nostre opinió; en fi es tracte d’anar-nos comunicant, i fer els nostres plantejaments.
ResponEliminaRepeteixo: proposem títols.
Ja he acabat el llibre! Un llibre molt i molt dur!
ResponEliminaM'ha agradat llegir-lo però, sobretot, m'ha agradat comentar-lo. De segur que si la lectura l'hagués fet jo sola, moltes situacions i circumstàncies m'haurien passat per alt. És una gran cosa això de la "Lectura compartida". Gràcies a totes per ajudar a fer de la lectura un gran plaer.
Dolors ja ens donaràs el tret de sortida per "La pell de la revolta"!
Pag.141, a dalt. Sra. Curren: "He d'estimar, primer de tot els que no són estimables"... i segueix, magnífica, aquesta reflexió aquesta "personalització", aquest acostament al col.lectiu "negre"
ResponEliminaAquesta dona blanca, tocada de mort i alhora compassiva i comprensiva envers la classe sotmesa i maltractada, és una troballa literària. Només des d'un humanisme convençut i militant es pot crear en fets i raonaments un personatge com aquest. Un autor que escriu amb la consciència.
Aquesta novel.la, per mi, és com una purga,un edema. Te'l poses, et remou el ventre, voldries córrer cap al bany, però aguantes perquè saps que t'anirà bé i, sobre tot perquè et vas adonant que el necessitaves. I també , s'ha de dir tot, prquè està molt ben escrita i ben argumentada.
Vaig a poc a poc, rellegeixo, no voldria que se m'escapés res.
Déu n'hi do a partir de les pàgs 15o.. Quan la simbiosi de la sra. Curren amb els sotmesos, els que no són estimables,comença a ser total :vol pujar a l'ambulàcia on hi ha el noi negre, dorm pel carrer com Vercueil, i amb ell i el seu gos...tot i la pudor de pobres que fan.
ResponEliminaAbans ha escrit (no puc citar perquè no trobo la pàg) que els seus nets, al primer món, van protegits amb plàstics que els preserven i que així no percebran mai la vida de debò.
Per cert,¿com és que la sra. Curren no ha anat a veure mai la seva filla amb els anys que fa que va marxar i havent tingut dos fills? També diu que la filla la convida a anar a casa seva ara que està malalta, però ella respon que no hi vol anar com un albatros ferit a fer-li nosa.Hi veig orgull en aquesta actitud. Jo crec que una dona llatina, com nosaltres, hi hauria anat, per necessitat pròpia de veure'ls i per fer costat i conversa amb la seva filla, que també la deu necessitar. Li falta "caritat" envers la filla a qui reclama estimació, però només la truca de tant en tant: la censura i la castiga amb una carta pòstuma perquè ha deixat de lluitar a sudàfrica i no va a cuidar-la. Perquè una carta tan dura serà un càstig. Quan la filla la rebi- tant si la llegeix com no, tindrà una càrrega de culpabilitat que, amb la mare morta, ja no podrà esmenar i quedarà tocada de per vida. Això és una crueltat amb la filla "poc estimable" que contrasta amb l'empatia que demostra cap a les persones més desvalgudes de sudàfrica. Trobo que aquest aspecte és una esquerda per la qual perd integritat aquest personatge
Bon dia,
ResponEliminaMercè, penso que potser si que la Sra. Curren és un xic orgullosa, però també penso que a la seva edat (va néixer el mateix any que el meu pare), i després de tota la vida de viure bé al seu país, se li ha de fer una muntanya molt gran d’anar-se’n. Mentre es troba bé ella accepta la distancia de la seva filla amb l’esperança que un dia es retractarà del que li va dir el dia que va marxar agafant-la en força i mirant-li els ulls: mare no em facis tornar, perquè no vindré. Ni que estigui a punt de morir no li pot dir que vingui, semblaria una coacció. Els nets no pot enyorar-los perquè no els ha conegut i sap que estan bé.
El fet d’escriure-li perquè sàpiga el que va passar a la seva mare i al seu país, penso que sí que l’ha de deixar tocada per la vida, però si com a mare hi ha d’haver un sentiment vers la filla i els nets, com a filla també hi ha d’haver un sentiment vers una mare malalta.
A mi també em fa patir la filla. Segur que amdues s'estimen, però no es poden comunicar, per la distància i per la situació política del seu país que els ha marcat les seves vides. És una situació angoixant. Crec com la Mercè, que nosaltres no esperariem pas a estar malaltes, segurament les mediterrànies som més "lloques". Però no puc imaginar una situació com aquesta per mi, saber que t'estàs morint, amb dolor físic i psicològic i no tenir els que estimes al costa i el que és pitjor...sapiguent que no els tornaràs a veure.
EliminaPenso que la descripció i el sentiment de la Sra.Curren és molt femenina, vull dir que sembla escrit realment per una dona, sembla mentida com reflexa el sentiment i lapercepció d'una dona en la situació que viu.
Per cert Dolors, m'han comentat d'una tal Herta Miller, o una cosa així, que a les seves novel.les descriu molt bé la situació de marginalitat en que es troben els gitanos romanesos, podriem buscar-ho. De totes maneres m'imagino que també desu ser dura. Però segueix la tònica de la frase que ens vas transmetre al començament del llibre.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaHola de nou. Ja l'he trobat a la Viquipèdia. Es diu Hert Müller i li vàren donar el Nobel de literautra el 2009, perdoneu la meva ignorància. En català només té tres o quatre títols publicats. Miraré d'enterar-me quin era el que m'aconsellàven dies enrera.
ResponEliminaPerdoneu, he perdut una lletra, el nom és HERTA i no Hert, serà per similitut al nom d'un misterios ministre de cultura que passarè tristement a la història com el més banyut que hi ha hagut? per allò del "toro bravo"?
ResponEliminaHola Fàtima: Si que la sra. Curren explica exhaustivament els sentiments d'enyorament de la filla -que a més sembla que és filla única- i que és molt comprensible que la necessiti. El que jo volia dir és que trobo inversemblant que una dona capàç de sentir intensament com la senyora Curren i d'apropar-se als que pateixen -cosa altament lloable- hagués aguantat tant de temps sense anar a veure la seva filla i els seus nets, perquè la filla va dir que no tornaria a sudàfrica, però no pas que no la volia veure a ella. Des d'una perspectiva de creació literària crec que l'autor, en aquesta novel.la exposa a fons tot tipus de raons per estimar "els no estimables" -aquest és el gran tema en les novel.les de Coetzee i pel qual va tenir el premi nobel el 2003 i es mereix això i molt més- però en aquesta novel.la no ha treballat amb el mateix aprofundiment la relació mare filla -jo conec mares anglosaxones i estic segura que no passarien tants anys per reveure la seva filla única, tot i les diferències que hi poguéssin haver entre elles.
ResponEliminaConcretament, a les nostres famílies hi poden haver diferències actualment entre l'opció per la independència de Catalunya, i no, però jo no deixo de veure ni de parlar amb els que estimo per aquest motiu, tot i que quan ens veiem podem discutir el tema.
És en aquest sentit que jo endevinaria -si no conegués l'autor- que no ha estat escrit per una dona.
Però el discurs de la novel.la a favor dels sotmesos m'ha arribat molt a fons, el trobo molt ben argumentat i això és molt d'agrair. La qualitat d'escriptura l'he trobada excepcional, impressionant.
Gent em sap greu però estaré una temporadeta sense posar comentaris ni llegir, és qüestió de prioritats i organització, no te res a veure amb els llibres, és problema personal meu que estic en fase de recuperació.
ResponEliminaQuant torni no m'aturareu!!!
Que sigui breu la temporadeta, Lluna. Recupera't aviat perquè et trobarem a faltar. Una abraçada.
ResponEliminaHe acabat el llibre, ja sé que comencem amb l'altre, però, tot i que m'ha agradat molt, l'he trobat dolorós.
ResponEliminaMercè estic d'acord amb el que dius, i crec que segurament tens raó amb el fet de que la novel.la l'ha escrit un home i aquesta relació mare-filla ens ho descobreix.
L'he trobat molt dur, però crec que és senzillament un reflex en els sentiments d'una dona moribunda, vella i cansada de tot el que s'estava vivint a Sudàfrica. Ella és la representant dels "afrikaners" i en la seva decadència ens mostra la decadència de l'apartheid, situació d'altra banda que no crec que fos massa suportable.
Aniré per l'altre, necessito aires nous perque anímicament també estic en hores baixes i necessito ficar-me en alguna lectura que m'engresqui i em distregui al mateix temps.