A VEURE SI AQUEST SERÀ DELS DIFÍCILS...


"-No us distragueu. Qui més, qui més? -l'impel·leix, la veu pastosa.
La mirada li descobreix, de cop i volta, tots els detalls: homuncles indecisos i estranys que no havia vist mai, dames llastimeres que de segur han acudit a tafanejar, possibles malfactors, rostres agraris de sécs profunds, ombres estupiditzades que se li esmunyen per entre la munió, caps que s'entaforen en el gavany, aparences, fingiments, besllums.


La figura en aquells moments s'acotxa, traça uns dibuixos al terra sorrenc amb una branca, després s'alça, camina i s'atura sense motiu. En algun moment fa l'efecte que parli amb un interlocutor invisible. Alça el cap i mira el cel. Una ramiola d'aire li despentina els cabells. Ell s'escup a la mà i se'ls allisa. A la fi s'asseu a terra i sembla que mediti sense moure un múscul durant força estona.



Possibles autors:  Joan F. Mira / Hermann Hesse/ Màrius Blàvia/ James Joyce/ Thomas Mann.

I ARA SORTIM DEL NOSTRE PAÍS...

Pel pati, voltaven sempre els mateixos ànecs negres d'ulls encerclats de roig, i les gallines de Guinea, damunt les quals semblava haver caigut una pluja de perles blanques. Al sostre de l'establa, els esplèndids paons d'ales irisades cridaven amb veu felina. El vell patró estimava tota mena d'ocells, i àdhuc tenia en el pati una grua, ferida de la cacera. Al novembre la grua trencava el cor amb els seus crits angoixosos, que es propagaven com una vibració de coure sonor quan baixava del cel la crida de les grues lliures que es disposaven a emigrar. No podia volar, perquè tenia una ala trencada just a l'articulació, però el pobre ocell, amb el cap baix, intentava, tanmateix, d'alçar-se, sense aconseguir-ho. El general es divertia mirant-la per la finestra; i obria la boca, grossa sota el bigoti espès, per a fer grans riallades, que s'extraviaven com trèmuls núvols de fum de tabac en el gran saló desert.

No vaig pas aconseguir de menar a bon terme la meva maniobra. Em contorbà la mestressa de la casa, que la cridà des de l'extrem del corredor (ho vaig sentir perfectament) demanant-li diners per un préstec. Ella refusà dient que no tenia diners, i en tenia, jo ho sabia certament. Vaig imaginar-me la seva cara i els seus ulls color d'avellana mentre la sentia mentir amb veu sincera. Em passà el desig de parlar d'amor.

I ELS POSSIBLES AUTORS SÓN:

Fiodor Dostoievski, Alexander Solschenizyn, Mikhaïl Xólokhov; Antón Chejov; Lev Tolstoi........

I encara una altra ...

L’esperaríem vora el mar i la veuríem aparèixer entre el mar i les cases i la línia de la terra i els monticles veïns, entre els banys familiars i les petites botigues, entre les pagesies i les tartanes, entre els treballs i les cultures, entre els xiprers i els tarongers, entre les colles de dones que conversen i de nens que juguen i d’homes que es reposen fumant, amb la vista fita a l’horitzó. La veuríem aparèixer al mig de totes aquestes coses humils, harmonioses i essencials, tan parenta d’elles, tant lligada a elles, tan fidel a llur llei de simplicitat i de silenci, humil, harmoniosa, essencial com elles. La veuríem aparèixer i, en lloc de produir-se en nosaltres un terratrèmol, sentiríem que una pau divina inundava el nostre pit.

..............

Una vegada, jo vaig veure a la plaça d’Urquinaona un d’aquests éssers que escriuen anònims: i jo sabia per un atzar que ell es donava a aquesta feina vil. Era un home de mitjana estatura, amb una cara desllustrada i una barba negra, ja blanquejant als costats. Caminava una mica balb, com els qui són amenaçats de terribles malalties nervioses. Vaig fixar-me que al mig de la seva cadena de rellotges penjava un medalló rodó, amb una miniatura il·luminada: però aquesta miniatura era la fotografia d’una cupletista popular. Tal vegada aquell home no havia pogut posar al seu medalló el retrat de ningú més. El vaig veure com avançava fins a la Casa dels Correus, amb la seva passa insegura. Es va treure una carta petita de la revolvera de les calces; la gità a la bústia precipitadament. La seva mà va fer aleshores un gest estrany: s’apropà a la boca per on havia desaparegut la petita carta, com per prendre-la altre cop. Després amagà resoludament la mà a la butxaca. I l’home entrà en un estanc pròxim, per comprar i encendre un cigar.

Possibles autors:  Josep Pla, Joaquín Torres García, María Laffitte, Eugeni d’Ors, Gaietà Soler.