Lectura compartida:

El nostre objectiu és, primer de tot, compartir una lectura i al mateix temps poder donar l’opinió que ens mereix l’obra, els diferents personatges, si trobem que la narració va molt lenta o que s’estén massa amb les descripcions, o que el vocabulari és complicat, o que hi ha una frase que ens ha arribat al cor. En fi!...qualsevol cosa que ens agradaria poder comentar si tinguéssim alguna persona al nostre costat.

Que llegeixes?

Espai on podem penjar les lectures que, a part del llibre proposat com a lectura compartida, tenim entre mans; que ens han regalat; que tenim pensat de llegir per la recomanació d’un amic, etc.

Si l’has llegit: opina​;​si l’estàs llegint, també; si penses llegir-lo, demana opinió, o recomana'l si s'ho val.​

Som observadors? On pertany aquest tros de foto?


Partint d’un tros de fotografia i un petit text, hem de descobrir el lloc de Taradell on esta ubicada, quin significat o utilitat té o podria tenir. Es poden demanar pistes, quan s’hagin respost tres pistes es descobrirà un altra tros de foto. Si no s’endevina, una altra volta tres preguntes i així successivament fins que quedi descobert.

Procurarem que la foto estigui relacionada amb la literatura o a les arts en general.


dilluns, 24 de gener del 2011

Abans de trencar el dia arribàrem a les nostres posicions. Gairebé sense haver-nos-en adonat, ens trobàrem dintre les trinxeres. Havíem anat davallant al llarg d'una carena, en silenci, i tot d'una, al peu mateix de la coma, sense transició gairebé, ens trobàrem entre dues parets de terra i de sacs. Algú donava ordres en veu baixa, i, pel nostre costat, en direcció oposada, cap a la carena que havíem deixat moments abans, començaren a passar els rellevats. El fregadís de tants peus, el soroll dels fusells que entrexocaven, algunes ocasionals caigudes i els subsegüents renecs, acabaren per cridar l'atenció dels ocupants de la trinxera veïna, perquè de sobte se sentí una veu que cridava:
-Ei, els d’aquí davant, quina putada prepareu?


Només vaig haver d'esperar tres dies. Mentrestant, però, la Júlia ja havia observat que l'Albert no em venia a buscar com de costum i no pogué evitar de preguntar-me a què era degut. «L'Albert i jo hem renyit», vaig dir-li. No sé per què es van quedar tan sorpresos, ella i en Conrad. L'Esteve, que arribà mentre ells dos em burxaven, ja ho sabia, se n'acabava d'assabentar. És la primera cosa que va dir en entrar, però també ell ignorava el perquè. L'Albert devia haver pensat que era massa humiliant de confessar-li tota la veritat i s'havia limitat a dir-li que havíem decidit de donar per acabades les nostres relacions. No comprenc, doncs, per què tots, l'Esteve comprès, van tenir tot seguit la impressió que la culpa del que s'havia esdevingut era meva. Potser perquè s'havien adonat que jo, més que estimar-lo, em deixava estimar.

De quina obra es tracta? i de quin autor?: Xavier Benguerel, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda o Joan Sales.

dimarts, 18 de gener del 2011

Mare, mare! Per què no m'has estimat una mica? Per què no t'hi has fixat, en la meva persona? M'hauries fet tant de bé! O no: potser ara seria un altre adaptat, un més del ramat. La felicitat, o l'ambició, com en el cas d'en Xavier, ens estupiditza. T'he necessitat tant, mare! Però no creguis que això és un retret: tu no en tens la culpa. És una cosa de la teva naturalesa: no has nascut per a estimar, sinó per a ésser estimada.
Voldria que em recordessis. Alguna vegada almenys. O que miressis amb aquella mirada que em deus una foto meva. O que, encara, m'estimessis, almenys com estimes les teves flors.
Adéu, mare. No ens veurem més. Rep una abraçada del teu fill. Jordi




"Em canviaré cada dia el color de les calces: dilluns, salmó; dimarts, blau; dimecres, crema; dijous, blau fosc; divendres, blanc; dissabte, negre; i diumenge, vermell. Si em veiés en Llorenç! En tinc tres dotzenes. No, trenta-cinc. Ara tots els calaixos de la còmoda són meus. Abans només en tenia mig. Clar que tampoc no tenia gaire cosa a ficar-hi....



Com a possibles autors o autores: Carles Sentís, Maria Barbal, Emili Teixidor, Isabel-Clara Simó, Baltasar Porcel, Maria de la Pau Janer....

(Perdoneu els que heu vist l'altre text no em va quedar que només era de literatura catalana, demano disculpes!!)

dimarts, 11 de gener del 2011

Descalç i llagat hi vaig arribar un dia d’octubre del 1892.
Barcelona em va atordir. No em pensava que fos tan gran. Carruatges i soroll, gentada pels passejos, files de fanals, abundor d’establiments. Enterrament amb carrosses plenes de sedes negres i rengleres de cavalls i capellans i escolans i corones de flors grosses com rodes de carro, i el dol que s’allargava amb tartanes i una multitud a peu que desfilava durant mitja hora; jo no sé si per cada mort feien allò. Els grandiosos mercats estaven resseguits de parades de verdures i fruites, de carn, de peix, de cistelles d’aviram. Vedelles senceres en canal penjant dels ganxos, barrils d’arengades premsades, bacallans secs, muntanyes de taronges. Tot era diferent dels pobles.





En aquells moments, la pugna política a Catalunya corria a càrrec dels regionalistes de dreta i els republicans d’esquerra. Els altres imprecisos partits a penes comptaven, per més que cridessin molt, com Lerroux, que, amb la seva campanya anticatalanista, anticlerical i antiburgesa, havia fet gala d’una imatge antitot que havia espantat, com si el seu projecte només consistís a convertir en una carcanada l’urbs plena de catalans, de capellans i de burgesos. Les eleccions a diputats provincials del mes passat les havien guanyat àmpliament els regionalistes de la Lliga. Aquell any també els havia votat jo, potser per la seva neutralitat en el plet Monarquia-República. Diria que les neutralitats capten sempre els ciutadans freds que acudeixen a les urnes en compliment d’una disposició.





Possibles autors: M. Dolors Farrés, Jordi Sierra i Fabra, Lluïsa Forrellad, Emili Teixidó, Alfred Bosch.

diumenge, 9 de gener del 2011

Endevina qui és l’autora i de quin llibre es tracta.
“Havíem passat la tarda tombant l’herba de Tres Aigües. Es començava a fer fosc. Els avellaners de la vora feien fressa moguts pel ventet. Vaig sentir el xiulet d’oncle i vaig recollir el rascle i la forca. El mocador del cap em feia calor i notava la suor que em cremava l’arrel dels cabells de davant. Quan me’l vaig treure vaig sentir tot de sorolls; el primer, la brunzidera dels mosquits. Vaig córrer cap amunt i abans de pujar al carro, mentre esperàvem tia que s’havia quedat apariant la tanca, vaig mirar la terra retallada en trossos petits i irregulars”.
***
“Quan vaig voltar per la casa, allò que em va sobtar més eren les teranyines pertot. Vaig comprendre que tia s’havia fet realment vella. Entraves a la cuina i al raconet del sostre ja es veia el borrissol d’ombra com un espieta. En entrar a la cambra nostra, vull dir meva, ara, i en atansar-me al capçal uns petits braços van fer resistència damunt dels meus. Eren unes llargues teranyines que guaitaven el llit fet”.

Qui serà l’autora?  Carme Riera,  Caterina Albert, Montserrat Abelló, Maria Barbal o Maria Àngels Anglada